Poc després de la mort d'an-Nàssir Ayyub (24 de maig de 1214), la seva mare que estava a Habb, després d'incitar la mort del visirBadr-ad-Din, va anar cap a Taizz; suposadament alarmada per diversos atacs de les tribus àrabs, va convidar a assolir el poder com emir a un príncep aiúbida, al-Mudhàffar Sulayman que estava fent el pelegrinatge a la Meca, i que va acceptar. Es va presentar a Taizz i fou reconegut per les guarnicions kurdes del país. Però no fou un bon emir i es va dedicar principalment als plaers i la beguda i mentre l'imam Abd-Al·lah es va apoderar de Sanà, Dhimar i Kawkaban.
Al-Àdil I va enviar al Iemen al seu net al-Massud Yússuf; un enviat d'aquest es va presentar a Sulayman al que va oferir el govern de les terres altes a condició de reconèixer a al-Massud les planes. Però un dels governadors aiúbides, Badr-ad-Din Hàssan ar-Rassul, va convèncer al-Massud d'anar a Taizz i de forçar els soldats i servidors de Sulayman a abandonar el servei d'aquest. Així ho va fer i, abandonat per tots, Sulayman es va rendir. El 10 de juny de 1215 al-Massud va entrar a la fortalesa de Taizz.
Ali ben al-Hasan al-Khazradji, The pearls-strings: a history of the Resuliyy dinasty of Yemen, traducció de Sir James W. Redhouse, Leyden i Londres, 1906
.svg){kind=small}
