Ja de jove va mostrar bones aptituds militars i es considera mèrit seu que el seu pare pogués establir el domini sobre bona part del Iemen. Però el seu pare no el va reconèixer com a successor i va créixer separat de la família fins al punt que durant un temps va encoratjar als otomans, que havien establert el seu control a la Tihama, d'estendre el seu domini cap a l'interior (1546).
Els zaydites tenien llavors dificultats internes, després d'algunes derrotes i fracassos com la pèrdua de Taizz, ocupada pels otomans l'1 de febrer de 1547; els notables zaydites es van convèncer que necessitaven un cap militar i que al-Mutahhar era el seu cap idoni. Els otomans manats per Özdemir Paixà van ocupar Sanà (23 d'agost de 1547) que era la capital zaydita des del 1517, i el febrer/març del 1548 fou reconegut com a cap suprem i imam de facto tot i que mai fou considerat un imam del mateix rang que el seu pare per la seva manca de coneixements del dret zaidita; llavors ja era difícil contenir l'expansió otomana. Al-Mutahhar es va fer fort a la fortalesa de Thula i va combatre els otomans durant més de quatre anys fins que el 1552 es va fer la pau i fou reconegut com a sandjakbegi otomà amb una autoritat limitada als districtes al nord-oest de Sanà.
Els successius governadors otomans es va alienar el suport de les poblacions i notables locals i al-Mutahhar va decidir reprendre la lluita el 1566; el 1568 els turcs ja només dominaven algunes ciutats de la costa, però el 1570 es va enviar un fort exèrcit turc manat per Koca Sinan Paixà que va restaurar el domini otomà.
.svg){kind=small}