Alfons Sala i Argemí

Alfons Sala i Argemí
	;
Nom original	(es) Alfonso Sala Argemí
Biografia
Naixement	16 juliol 1863 ; Terrassa (Vallès Occidental)
Mort	11 abril 1945 (81 anys); Barcelona
Sepultura	Cementiri Nou de Terrassa 41° 33′ 26″ N, 2° 02′ 28″ E / 41.557233°N,2.041053°E
Membre de l'Assemblea Nacional Consultiva
	10 octubre 1927 – 15 febrer 1930
President de la Diputació de Barcelona
	31 març 1925 – abril 1925 ; ← José Enrique de Olano y Loyzaga – Gaietà Marfà i Clivilles →
President de la Mancomunitat de Catalunya
	30 gener 1924 – 25 març 1925 ; ← Carlos de Lossada y Canterac
Senador del Regne
	1923 – 1923
Diputat a Corts
	16 maig 1910 – 6 abril 1923 ; ← Amadeu Hurtado i Miró – Domènec Palet i Barba → ; Circumscripció electoral: districte electoral de Terrassa
Diputat a Corts
	30 març 1893 – 30 març 1907 ; ← Antoni Sedó Pàmies – Amadeu Hurtado i Miró → ; Circumscripció electoral: districte electoral de Terrassa
Activitat
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	polític, empresari, advocat
Partit	Partit Liberal Conservador ; Unió Monàrquica Nacional ; Unión Patriótica
Membre de	Comissió General de Codificació
Família
Cònjuge	Mercè Amat i Brugada
Fills	Antoni Sala i Amat
Premis
	Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica ;

Alfons Sala i Argemí, 1r comte d'Ègara, (Terrassa, 16 de juliol de 1863 - Barcelona, 11 d'abril de 1945 ^[1]) fou un enginyer industrial, advocat i polític català. Fou president de la Mancomunitat de Catalunya, designat pel dictador Miguel Primo de Rivera, entre 1924 i 1925, any de la seva dissolució.^[2]^[3]

Antecedents familiars i descendència

Fill d'Antoni Sala i Sallés i de Carme Argemí i Comellas. Germà de na Descensió Sala i Argemí (casada amb Ramon Viver), i de n'Anna Sala i Argemí (casada amb Benet Badrinas i Poll).

Es casà amb Mercè Amat i Brugada i tingueren almenys 7 fills:

Antoni Sala i Amat, segon comte d'Ègara.
Josep Sala i Amat.
Carme Sala i Amat.
Pilar Sala i Amat.
Emília Sala i Amat.
Maria Sala i Amat.
Paulina Sala i Amat.

Biografia

Dirigí l'empresa tèxtil Sala Badrinas. Va ser membre de la comissió organitzadora de la Caixa de Pensions. President de la Cambra de Comerç i Indústria de Terrassa durant 1891-1896, creà l'Escola d'Enginyers Industrials Tèxtils d'aquesta ciutat. El 1926 fou nomenat comte d'Ègara. Va morir l'11 d'abril de 1945 i va ser enterrat al cementiri de Terrassa,^[4] en un mausoleu familiar amb una escultura de Francesc Juventeny i Boix.^[5]

Actuació política

Va ser diputat provincial els anys 1888 i 1892 i diputat al Congrés dels Diputats els anys 1893, 1896, 1898, 1899, 1901, 1903 i 1905.^[6] El 1906, en crear-se la Solidaritat Catalana i veient en perill la reelecció per la forta influència social d'aquesta coalició catalanista, va decidir de no presentar candidatura. Fou elegit per segona vegada el 1910 i successivament en diferents processos electorals fins al 1922, fins que fou nomenat finalment senador vitalici pel rei Alfons XIII el 1923.^[7]

Sempre representà el districte de Terrassa des dels rengles del Partit Liberal (tot i que això no li va impedir de defensar el proteccionisme des del Congrés dels Diputats i des del Foment del Treball Nacional). Aglutinà un nuclí de partidaris de caràcter conservador, anticatalanista i monàrquic que conformaren un moviment polític oligàrquic de poder, localista i caciquista, conegut com el "salisme", enfrontat a republicans, catalanistes d'esquerra i, fins i tot, a la Lliga Regionalista.

El febrer de 1918, per fer front al creixent moviment catalanista, que havia aconseguit el 1914 la Mancomunitat de Catalunya, va promoure la fundació de la Unión Monárquica Nacional i hi participà de forma activa; es tractava d'una coalició de les faccions dinàstiques més dretanes, conservadores i centralistes de Catalunya. En fou nomenat president i des d'aquesta formació va combatre l'autonomisme; per això es negà a participar en l'Assemblea de Parlamentaris i rebutjà el projecte d'Estatut d'Autonomia de 1919.

Arran del cop d'estat del general Primo de Rivera el 1923, col·laborà amb la seva dictadura i fou designat president de la Mancomunitat de Catalunya després de la destitució de Josep Puig i Cadafalch, càrrec des del qual n'inicià el procés de desmantellament que culminà en la supressió definitiva el 25 de març del 1925.^[8]

Públicament inactiu durant la Segona República espanyola, en fracassar inicialment a Catalunya l'aixecament militar del 1936 passà a l'anomenada zona Nacional instal·lant-se a Sevilla, retornant a Terrassa el 1939, una vegada ocupada Catalunya per l'exèrcit sublevat. El dia 2 de juliol de 1939 l'Ajuntament franquista de Terrassa, presidit per l'alcalde Josep Homs i Bages, col·locà una placa per reconèixer els mèrits anticanalanistes d'Alfons Sala i Argemí i entre els reconeixements de la Ciutat de Terrassa a Alfons Sala i Argemí, cal destacar el monument realitzat per Frederic Marès, l'any 1950 i situat avui dia al passeig del Comte d'Ègara [1]

Bibliografia

Obres d'Alfons Sala

Fundamentos básicos de la política económica de España. Barcelona, 1925.
Intervenciones parlamentarias. Barcelona, 1927.
Fundamentos básicos de la sociedad y de la patria. Sabadell, 1942.

Obres sobre Alfons Sala

Alfonso Sala Argemí, conde de Egara, d'Aurelio Joaniquet. Madrid, 1955.
Alfons Sala i Argemí. Industrial i polític, 1863-1945, de Josep Puy. Terrassa, 1983.
Qui ha manat a Terrassa? i altres reflexions, de Xavier Marcet. Terrassa, 1991.

Fonts bibliogràfiques

Aquesta entrada "Alfons Sala i Argemí" s'ha confeccionat sobre la base de les següents fonts:

Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana. Espasa-Calpe, S.A., Madrid, 1926, tom LIII, pàgs. 90-91.
Gran Enciclopèdia Catalana. Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona, 1988, volum 20, pàg. 159.
Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, S.A., Barcelona, 1992, pàgs. 953-954.

Referències

↑ «Hemeroteca de La Vanguardia 12 d'abril de 1945 pàg.8». La Vanguardia. [Consulta: 11 abril 2019].
↑ Sella, Antoni; Pujol, Enric «La construcció d'un país modern» (paper). Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.135, 10-2013, p.24-32. ISSN: 1695-2014.
↑ Martí, Pep. «Cent anys de col·laboracionistes». NacióDigital.cat, 02-01-2017. [Consulta: 23 gener 2017].
↑ Redacció LV «Entierro del conde de Egara» (en castellà). la Vanguardia, 13-04-1945, pag.7 [Consulta: 11 juliol 2014].
↑ «El Jardí de la Memòria». Funerària Terrassa, 2013 [Consulta: 11 juliol 2014].
↑ José Varela Ortega. El poder de la influencia: geografía del caciquismo en España (1875-1923), p.720.
↑ «Senado de España - Expediente Personal» (en castellà), 1923. [Consulta: 11d'abril 2019].
↑ Llorens, Carles «Objectiu: Espanyolitzar Catalunya» (paper). Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.128, 4-2013, p.44-49. ISSN: 1695-2014.

Enllaços externs

Càrrecs públics
Precedit per: José Enrique de Olano y Loyzaga	President de la Diputació de Barcelona 1925	Succeït per: Gaietà Marfà i Clivilles
Precedit per: Carlos de Lossada y Canterac	President de la Mancomunitat de Catalunya 1924 – 1925	Succeït per: 'Supressió de la institució'

[1] «Hemeroteca de La Vanguardia 12 d'abril de 1945 pàg.8». La Vanguardia. [Consulta: 11 abril 2019].

[sapiens135-2] Sella, Antoni; Pujol, Enric «La construcció d'un país modern» (paper). Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.135, 10-2013, p.24-32. ISSN: 1695-2014.

[3] Martí, Pep. «Cent anys de col·laboracionistes». NacióDigital.cat, 02-01-2017. [Consulta: 23 gener 2017].

[4] Redacció LV «Entierro del conde de Egara» (en castellà). la Vanguardia, 13-04-1945, pag.7 [Consulta: 11 juliol 2014].

[5] «El Jardí de la Memòria». Funerària Terrassa, 2013 [Consulta: 11 juliol 2014].

[6] José Varela Ortega. El poder de la influencia: geografía del caciquismo en España (1875-1923), p.720.

[7] «Senado de España - Expediente Personal» (en castellà), 1923. [Consulta: 11d'abril 2019].

[sapiens128-8] Llorens, Carles «Objectiu: Espanyolitzar Catalunya» (paper). Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.128, 4-2013, p.44-49. ISSN: 1695-2014.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]