Un ambaixador és el representant d'un determinat país davant un altre, o davant d'una organització internacional. En el llenguatge comú, el terme s'aplica al representant ubicat a la capital d'un país estranger. El país amfitrió on s'acredita una ambaixada concedeix a l'ambaixador, a les dependències i alguns semovents un estatus funcional especial.[1] L'estatus especial implica certa extraterritorialitat sobre la ubicació i dependències específiques de l'anomenada ambaixada, per la qual el territori, personal i vehicles gaudeixen d'immunitat diplomàtica, d'acord amb normes internacionals (convencions).
En el cas d'una diplomàcia bilateral, l'ambaixador i l'ambaixada atenen els assumptes d'interès estatal entre el país representat i davant el país receptor. Aquests assumptes diplomàtics són d'índole política, econòmica, de gestió financera, comercial, militar, turística, cultural, o qualsevol tema de relacions internacionals, com ara tractats, intercanvi de votacions per a certes candidatures d'interès, etc. Cada país té el seu propi ambaixador.
Si l'Estat acreditant té una escassa colònia de conciutadans, a les funcions esmentades s'hi afegeixen les d'una secció consular dins de la mateixa missió diplomàtica on es tracten els assumptes i eventuals problemes que els ciutadans residents o de pas al país estranger, i amb nacionalitat del país propi, puguin tenir. Vetllarà per la seguretat i integritat dels ciutadans del seu país al país estranger i actuarà com a missatger entre el govern del seu país i aquell receptor.
Oficialment, als països de l'Occident, a finals del segle xix, els ambaixadors tenien un uniforme molt engalanat amb brodats pectorals i que recordava el d'un general d'aquell temps, incloent-hi un bicorn (o en francès, que des del segle xvii era l'idioma de la diplomàcia, un châpeau de bras o casquet o barret de braç).
Propòsits
El govern estranger a què s'assigna un ambaixador ha d'aprovar primer la persona. En alguns casos, el govern estranger pot revocar la seva aprovació declarant al diplomàtic “persona non grata”, és a dir, una persona inacceptable. Aquest tipus de declaració sol comportar la retirada de l'ambaixador al país d'origen. D'acord amb el Congrés de Viena de 1815 i la Convenció de Viena sobre Relacions Diplomàtiques de 1961, l'ambaixador i el personal de l'ambaixada tenen immunitat diplomàtica i seguretat personal mentre viuen a l'estranger.[2][3]
Protegir els ciutadans
A causa de l'arribada de les tecnologies modernes, el món actual és un lloc molt més petit en termes relatius. Tenint en compte això, es considera important que les nacions del món tinguin almenys un petit personal vivint a les capitals estrangeres per ajudar els viatgers i visitants de la seva nació d'origen. Com a oficial del servei exterior, s'espera que un ambaixador protegeixi els ciutadans del seu país d'origen al país amfitrió.[3][4]
Suport a la prosperitat
Un altre resultat de l'augment dels viatges a l'estranger és el creixement del comerç entre les nacions. Per a la majoria dels països, l'economia nacional és ara part de l'economia global. Això significa un augment de les oportunitats per vendre i comerciar amb altres nacions. Quan dues nacions duen a terme un comerç, sol ser avantatjós per a ambdues parts tenir un ambaixador i potser un petit grup de persones vivint a l'altra terra, on actuen com a intermediaris entre els negocis cooperatius.[3][4]
Treballar per la pau
Un dels pilars de les missions diplomàtiques a l'estranger és treballar per la pau. Aquesta tasca es pot convertir en una lluita contra el terrorisme internacional, el tràfic de drogues, el suborn internacional i el tràfic de persones. Els ambaixadors contribueixen a aturar aquests actes, ajudant les persones de tot el món. Aquestes activitats són importants i delicades i se solen dur a terme en coordinació amb el Ministeri de Defensa de l'Estat (o el Departament de Defensa als EUA) i el cap de la nació.[3][4]
Ambaixador extraordinari i plenipotenciari
L'ambaixador extraordinari i plenipotenciari és el cap d'una missió diplomàtica o ambaixada.[5] Funcionari diplomàtic de primera classe, amb Missió permanent a prop d'un altre Govern, representant de l'Estat sobirà que li envia i, a més, de la persona del seu Cap d'Estat.[6][7] Antigament, es designava així aquells ambaixadors no residents en missions temporals per diferenciar-los dels ambaixadors normals permanents. Aquesta apel·lació va provocar discòrdies amb aquests últims per les connotacions negatives del terme, que suggerien un rang inferior, per la qual cosa es va estendre aquesta denominació a tots els ambaixadors. L'expressió «plenipotenciari» també està caient en desús, ja que significa la possessió de plens poders per exercir les funcions normals d'un ambaixador.
El Congrés de Viena de 1815 va formalitzar el sistema de rang diplomàtic en el marc del dret internacional, distingint entre tres categories jeràrquiques descendents de representants diplomàtics: els ambaixadors de ple dret (inclosos els llegats o nuntii), acreditats davant dels caps d'Estat; els enviats o ministres, que també estaven acreditats davant dels caps d'Estat; i, finalment, els encarregats de negocis, acreditats davant del ministre d'Afers Estrangers.[8]
La Convenció de Viena sobre Relacions Diplomàtiques de 1961 va formalitzar el sistema i és el conjunt de la legislació internacional vigent actualment. Segons ella, els ambaixadors són diplomàtics del rang més alt, que representen formalment el seu cap d'Estat, amb poders plenipotenciaris (és a dir, plena autoritat per representar el govern). En l'ús modern, la majoria dels ambaixadors destinats a l'estranger com a cap de missió porten el títol complet d'ambaixador extraordinari i plenipotenciari. La distinció entre ambaixadors extraordinaris i ordinaris era comú quan no tots els ambaixadors residien al país al qual se'ls assigna, sovint servint només per a un propòsit o una missió específica.[9]
En ser considerat històricament l'ambaixador extraordinari i plenipotenciari com el representant personal del sobirà, ha persistit el costum d'enviar ambaixadors al cap d'Estat i no al govern. Per exemple, els ambaixadors del Regne Unit estan acreditats davant de la Cort de Santiago reial o des d'ella. Els ambaixadors tenen el més alt rang diplomàtic i tenen precedència sobre els chargés d'affaires, que són acreditats pel ministre d'Afers Exteriors. Els ambaixadors també tenien més rang que els delegats fins a la dècada de 1960, quan les últimes delegacions van passar a ser ambaixades.
Com que els membres de la Mancomunitat de Nacions tenen o tenien un cap d'Estat comú, no intercanvien ambaixadors, sinó que tenen Alts Comissionats, que representen el govern, en lloc del cap Estat. El diplomàtic que representa la Santa Seu s'anomena nunci. A l'ús diplomàtic, tant l'alt comissionat com el nunci es consideren equivalents en rang i funció a un ambaixador. Els coordinadors residents del sistema de les Nacions Unides estan acreditats davant del cap d'Estat i tenen el mateix rang que un ambaixador.
Els ambaixadors porten unes cartes de credibilitat formal del seu cap d'Estat, adreçada al cap d'Estat del país amfitrió. Atès que molts països de la Commonwealth tenen el mateix cap d'Estat, l'acreditació d'un Alt Comissionat adopta la forma d'una simple i sovint informal carta de presentació d'un cap de govern (primer ministre) al d'un altre. La diferència en l'acreditació també es reflecteix en els títols formals dels enviats a estats estrangers i de la Commonwealth: per exemple, els Alts Comissionats britànics es titulen formalment "Alt Comissionat del Govern de la seva Majestat al Regne Unit", mentre que els ambaixadors britànics en països estrangers es coneixen com a "Ambaixador de La seva Majestat Britànica".
Referències
↑«ambassador» (en anglès). merriam-webster.com. [Consulta: 21 gener 2023].
↑«Foreign Service Officer» (en anglès). Purpose of Ambassador. United States Department of State. [Consulta: 21 gener 2023].
