Yahya ibn Xàraf al-Hizamí an-Nawawí aix-Xafií (àrab: يحيى بن شرف الحزامي النووي الشافعي, Yaḥyà b. Xaraf al-Ḥizāmī an-Nawawī ax-Xāfiʿī), més conegut simplement com an-Nawawí (Nawa, octubre de 1233 – 22 de desembre de 1278) va ser un muhàddith o estudiós dels hadits, un alfaquíxafiïta i un lingüista àrab.[1][2] An-Nawawí va viure 45 anys, però durant aquest breu període escrigué un gran nombre de llibres sobre temes diferents i cada llibre ha estat reconegut com a molt valuós dins del coneixement islàmic.
Biografia
La seva capacitat per als estudis va moure el seu pare a ingressar-lo el 1251 a la madrassa al-Rawahiyya de Damasc, on estudià inicialment medicina i després estudis islàmics.[3]
En 1257 començà a escriure i deu anys més tard fou cridat a succeir Abu-Xama a la dar al-hadith (centre d'estudis del hadits) de la madrassa al-Aixrafiyya.[3] Durant tota la seva vida va mantenir un règim de vida molt auster i frugal, arribant a rebutjar cobrar un salari per la seva feina, i això malgrat tenir una salut precària.[3]
La seva reputació com a erudit fou molt alta, la qual cosa el va dur a intentar fer de mitjancer entre el sultàmamelucBàybars i el poble sirià, sotmès a forts impostos militars i entre el primer i els professors de les madrasses quan intentà reduir-los el seu sou; tanmateix, el mateix sultà l'acabà expulsant de Damasc quan an-Nawawí rebutjà signar una fàtua validant la legalitat d'aquelles taxes.[4]
Va morir a la seva ciutat natal de Nawa, on és enterrat en una tomba que, segons els seus desitjos, es va fer arran de terra i no prominent.[5]
Obra
An-Nawawí encara manté una gran reputació pel seu coneixement de la Tradició i per haver adoptat uns estàndards molt estrictes en els seus estudis religiosos.[3] Tot i que analitzà les obres de força tradicionistes, és especialment valorat el seu comentari del Sahih de Múslim, en la introducció del qual hi escriu una història de la transmissió del Sahih i un esquema de la ciència de la Sunna.[3]
És encara més valorat com a juristaxafiïta. De fet, en cercles xafiïtes, la seva obra Minhaj at-talibín (1270/1271) es distingeix com una de les de més autoritat, juntament amb l'obra d'ar-Rafií; en aquest sentit, des del segle xvi, dos comentaris d'aquesta obra, Tuhfa d'Ibn Hàjar i Nihaya d'ar-Ramlí, es consideren els dos manuals de dret xafiïta per excel·lència.[3] No és la seva única obra jurídica destacable i també cal esmentar-ne els comentaris a l'obra de Xirazí o els d'Al-Wassit d'al-Ghazalí (obra perduda), o una col·lecció de fatues que també n'inclou del seu deixeble Ibn al-Attar.[3]
La seva obra biogràfica i gramatical es plasma en les obres Tahdhib al-asmà wa-l-lughat i At-tahrir fi alfadh at-tanbih (1272), mentre que les seves tendències místiques en obres com Kitab al-adhkar (1268/1269), sobre les pregàries, i Riyad as-salihín (1271/1272).[3]
↑admin. «Imam al-Nawawi» (en anglès britànic), 06-09-2009. [Consulta: 24 abril 2021].
↑ 3,03,13,23,33,43,53,63,7Encyclopaedia of Islam. Second Edition, Brill Publishers, Leiden, s.v. «(al-)Nawawī (or al-Nawāwī), Muḥyī al-Dīn Abū Zakariyyāʾ Yaḥyā b. Sharaf b. Murī b. Ḥasan b. Ḥusayn b. Muḥammad b. Djumʿa b. Ḥizām al-Ḥizāmī al-Dimashḳī».
↑Aquest episodi és recordat en un romanç popular, Sírat adh-Dhàhir Bàybars, en el qual Bàybars, maleït per an-Nawawí, es queda cec temporalment, cf. Encyclopaedia of Islam. Second Edition, Brill Publishers, Leiden, s.v. «(al-)Nawawī (or al-Nawāwī), Muḥyī al-Dīn Abū Zakariyyāʾ Yaḥyā b. Sharaf b. Murī b. Ḥasan b. Ḥusayn b. Muḥammad b. Djumʿa b. Ḥizām al-Ḥizāmī al-Dimashḳī».
