Fins a mitjan segle xix la vall de Dosrius era una zona d'aiguamolls. El 1860 es constituí l'empresa Palau-Garcia i Cia., que adquirí el dret de drenar la zona i conduir fins a Barcelona les aigües d'un gran nombre de propietats i construí tot un sistema de distribució a base de canals i d'un dic subterrani que ha arribat fins als nostres dies (amb un brancal vers Mataró). Després de diverses cessions, l'empresa passa a ser propietat, des del 1867, de la companyia Aigües de Barcelona. (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. VI).[2]
Al terme municipal de Tiana hi ha tres aqüeductes: el del Fondo d'en Guinart, el de Ragull i el d'en Gili.[2]
Respecte al nom de l'aqüeducte, val a dir que hi existeix el Mas d'en Gili (41° 28′ 28″ N, 2° 16′ 39″ E / 41.474504°N,2.277467°E / 41.474504; 2.277467), que podria estar relacionat amb la proximitat de l'obra hidràulica anomenada l'aqüeducte d'en Gili.[3] També hom relata l'existència de dues mines d'aigua a les terres de la masia amb canalització cap a la tiera d'en Gili, que és tributària de la riera d'en Font.[4]
↑«Segle XIX - La ruta de l'aigua: recorregut per l'aqüeducte de Dosrius a Barcelona». Josep Ramis Nieto, 12-06-2016. [Consulta: 25 agost 2020]. «8. Els aqüeductes de Tiana
A Tiana hi havia dos aqüeductes dels quals no hi ha rastre material o documental. El primer quedaria a llevant de la riera de Tiana (aqüeducte d'en Gili) i un segon a ponent (aqüeducte d'en Guitart / 41.477925, 2.264158)»
↑ 2,02,12,2«Aqüeducte d'en Gili». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural. [Consulta: 2 juny 2020].
.jpg)
