L'origen podria ser que Bertrade hagués patit una deformació al peu,[3] encara que això no sigui evocat en Li roumans..., però és possible que es tracti de la represa d'una llegenda antiga lligada a una deessa germànica, Perchta, que també ha estat atribuïda a altres reines reals o fictícies de nom Berta, a diverses santes cristianes, i a la mítica reina Pedàuca.
El matrimoni de Bertrade amb Pipí presenta un cert nombre de problemes.
La documentació contemporània, estudiada per l'historiador Léon Levillain[7] (1870-1952), represa després per Christian Settipani el 1983, cita a Bertrada com a única esposa[8] de Pipí I el Breu. Certs escrits indiquen, no obstant, que Pipí havia estat casat abans amb Leutbúrgia o Leutberga de la qual hauria tingut cinc fills,[9] totalment desconeguts d'altra banda. Aquesta llegenda de la primera esposa ve potser de Li Roumans de Berte aus grans piés, en que l'autor dona efectivament una primera esposa anomenada Leutbúrgia a Pipí.
La data del seu matrimoni ha estat subjecta a discussió. Els Annals de Prüm el mencionen el 743 o 744 i els Annales Bertiniani, escrits un centenar d'anys més tard, indiquen el 749. En qualsevol cas, Pipí no era llavors més que majordom de palau.
La data del naixement de Carlemany ha estat igualment objecte de discussió. Segons Eginhard,[10] en la seva Vita Caroli, Carlemany tenia 72 anys a la seva defunció el 814. Però ha semblat als erudits que parafraseja la Vida Dels Dotze Césars de Suetoni, el que posa el seu testimoniatge com incert. El 755, un clergue irlandès del nom de Cathuulf recordava a Charlemagne que tot el clergat s'havia posat en oració perquè el rei i la reina tinguessin un fill: allò suposa un naixement per força legítim, perquè el clergat fes tal acció i diversos anys després del matrimoni. Els Annals Petaviani donen la data de 747, però precisen igualment que Carlemany va néixer després de la sortida del seu oncle Carloman cap a Roma, esdeveniment que va tenir lloc després del 15 d'agost del 747, ja que en aquesta data Carloman signa una carta a favor de l'abat Anglinus de Stavelot-Malmédy.[11] A més, el 747, Pasqua cau el 2 d'abril i els cronistes no haurien faltat d'assenyalar aquesta coincidència. És per aquestes raons que el naixement de Carlemany probablement s'ha de datar el 2 d'abril del 748, i el matrimoni dels seus pares el 743 o 744.
Dona a llum Carloman el 751. L'any en què Pipí el Breu esdevingué rei dels Francs després de la deposició de l'últim rei merovingi Khilderic III. Fou coronada amb el seu marit a Soissons.[12]
El juliol del 754, en el moment de la consagració del seu espòs a la Basílica de Saint-Denis,[13] rep la benedicció del Papa Esteve II, així com de Carles i Carloman.
Dotada d'un caràcter dolç i afable, Berta fou molt activa durant el regnat del seu marit a qui donà sovint consells.[14]
Tanmateix alguns anys més tard, Pipí I el Breu considerà de repudiar-la per raons no conegudes, però el papa s'hi va oposar.[15] Segons Settipani, Pipí volia casar-se amb una dona anomenada Angla, filla de Teodrada.
Després de la mort de Pipí (768)
Al morir Pipí, Carles i Carloman esdevingueren tots dos reis dels Francs; el regne fou compartit entre ells, conforme al costum franc. Bertrada s'esforça a guardar una certa influència sobre ells. Arregla sobretot el matrimoni el 770 de Carles amb Desiderata de Llombardia, però aquest la repudia el 771.[16] Intenta igualment mantenir l'entesa entre els dos germans.
A la mort del seu germà el 771, Carles es va apoderar de les seves possessions en detriment dels seus nebots. Apartà llavors la seva mare, que se'n va anar de la cort[17] i es va retirar a Choisy[18] prop de Compiègne on va morir el 783.[19] Fou enterrada a la basílica de Saint-Denis, prop de Pipí el Breu.
Descendència
Del matrimoni de Pipí el Breu i de Bertrada de Laon van néixer:
Berthe va inspirar al trobador Adenet le Roi, que va escriure el 1270Li Roumans de Berte aus grans piés. En aquest poema en alexandrins, es planteja una substitució en el moment del matrimoni de Pépin, que és enganyat i es casa amb una falsa reina, que s'assembla sorprenentment a la seva promesa Berta, princesa d'Hongria. Aquesta última és finalment reconeguda gràcies a la longitud dels seus peus.
"Berta del Peu Gran" és igualment citada a la "Balada de les senyores del temps d'abans" de François Villon, en la tercera estrofa: La reine blanche comme lis, Qui chantait à voix de sirène, Berthe au grand pied, Biétris, Alis, Haremburgis qui tint le Maine, Et Jeanne la bonne Lorraine Qu'Anglais brûlèrent à Rouen Où sont-ils, Vierge Souveraine ? Mais où sont les neiges d'antan ?
↑Christian Settipani, Les Ancêtres de Charlemagne, Paris, 1989, (ISBN 2-906483-28-1).
↑També és presentat per certs historiadors com Hervé Pinoteau a La simbologia reial francesa, V - XVIII siecles, P. S. R. editions, 2004, pàg. 43.) com un robertià, descendent del Comte de laon Hervé, i probablement oncle de Robert I d'Hesbaye
↑Vegeu l'article "Gisèle de Laon" de Szabols de Vajay, Die Namenswahl des Karolinger. Die Onomastik als Leiftaden zur Bestimmung einer merowingischen Abstammung Karl des Grossen a la Genealogisches Jahrbuch, volum 15, any 1975, pàg 5-24.
↑Aquestes indicacions es troben en la Biografia universal, antiga i moderna..., datada de 1811, escrita per Louis Gabriel Michaud i Joseph-François Michaud a Google Llibres, però no són apuntalades per fonts d'època.
↑i el 773, Carlemany entra en guerra contra Desideri d'Ístria, esdevenint finalment rei dels Longobards el 774.
↑El 771, la cort era encara ambulant; Aix-la-Chapelle fou la residència principal només en el transcurs dels anys 790.
↑Choisy era una residència reial des de l'època merovingia, lloc d'inhumació de certs reis merovingis (a l'església de Sant Esteve); la presència d'una abadia és assenyalada, però de manera no gaire clara.
↑El 4 de les nones de juliol, o sigui el 12 de juliol del 783, d'acord amb Settipani
Bibliografia
André Castelot i Alain Decaux, Histoire de la France et des Français au jour le jour, Robert Laffond ed., 1990 ISBN 2-221-50578-6
Pierre Riché, Les Carolingiens, une famille qui fit l'Europe, Paris, Hachette, 1983 (reimpr. 1997), (ISBN 2-01-278851-3)
Christian Settipani, La Préhistoire des Capétiens (Nouvelle histoire généalogique de l'auguste maison de France, vol. 1), éd. Patrick van Kerrebrouck, 1993 (ISBN 2-9501509-3-4)
Jean-Charles Volkmann, Bien connaître les généalogies des rois de France, Éditions Gisserot, 1999 (ISBN 2-877472086)
Michel Mourre, Le Petit Mourre. Dictionnaire d'Histoire universelle, Éditions Bordas, abril 2007 (ISBN 978-2-04-732194-2)
