Campionat del Món de motociclisme de velocitat de 250cc

250cc - FIM World Championship
Grand Prix
Categoria	Velocitat
Àmbit	Internacional
Entitat	FIM
Precedents	C. d'Europa: 1924 - 48
1a Temporada	1949
Temporada final	2009
Successor	Moto2 (2010)
Darrer campió	Hiroshi Aoyama
Darrer campió de constructors	Aprilia

El Campionat del Món de motociclisme de velocitat de 250cc, regulat per la FIM, fou la màxima competició internacional de motociclisme de velocitat en la cilindrada de 250 cc. Coneguda com a "classe de 250 cc" (en anglès, 250 cc class), era una de les diverses categories en què es disputava el Campionat del Món, amb les seves curses formant part dels Grans Premis al costat de les de les altres cilindrades. Es disputà entre 1949 i 2009, esdevenint Moto2 a partir de la temporada de 2010.

Història

250cc

La Yamaha RD05A 250 que pilotà Phil read el 1968

Sito Pons amb l'Honda NSR250 el 1989

Juntament amb les de 125cc, 350cc, 500cc i sidecars, aquesta classe va ser una de les cinc primeres establertes per al campionat del món, ja des de la seva primera temporada (1949).^[1] De fet, la primera cursa va coincidir amb el debut del nou campionat, al Tourist Trophy d'aquell 1949.

Al començament, el domini tant pel que fa al títol de constructors com al de pilots era clarament italià: fins al 1960, aquest país va obtenir 10 títols de constructors (el 1954 no es va atorgar aquest títol^[2]) i 8 de pilots, mentre que la resta de títols van ser conquerits per alemanys. També hi hagué un creixement continu de la popularitat entre els primers pilots no europeus, entre ells Gary Hocking.^[1]

Del 1961 al 1990 es va produir l'arribada dels primers fabricants japonesos (Honda, Kawasaki i Yamaha) els quals van conquerir tots els títols de fabricants des d'aleshores, trets de les edicions del 1969, 1974, 1975 i 1976, en què van ser guanyats per Benelli i Harley Davidson (com a Aermacchi), per bé que el títol de 1976, guanyat per Harley Davidson, no es va atorgar perquè no s'havia pagat la quota d'inscripció al campionat de marques.^[3] El 1969, l'espanyol Santiago Herrero perdé el títol mundial en favor de Kel Carruthers al darrer Gran Premi, després d'haver estat encapçalant la classificació del mundial bona part de la temporada amb la seva OSSA Monocasc. Herrero es va morir l'any següent al Tourist Trophy, en estavellar-s'hi amb l'OSSA mentre tornava a liderar el mundial.

Els pilots italians van guanyar el títol les temporades de 1974, 1975, 1976 i 1977. En aquest període es passà del motor de quatre temps (que havia experimentat una gran evolució i experimentació) al motor de dos temps, que va dominar el mundial fins al final.

Des del Campionat del Món de 1991 fins al del 2009, hi va haver una alternança de victòries entre fabricants japonesos i italians, mentre que els italians, amb 10 títols,^[1] destacaren entre els pilots.

El 27 de juny de 2008, la FIM va decidir que, a partir del 2011, la classe de 250 cc seria substituïda per una de nova en què s'hi competiria amb motors de quatre temps de 600 cc i 4 cilindres com a màxim.^[4] La decisió va ser confirmada per la FIM amb un comunicat de premsa oficial, publicat l'11 de desembre de 2008, en què es va establir el nom de Moto2 per a la nova classe de motors.^[5] Finalment, la nova categoria va començar el 2010 i no pas el 2011, com estava previst inicialment.

Reglament

A partir del 1970, els motors, anteriorment pluricilíndrics, es limitaren a dos cilindres com a màxim.^[1] La regulació dels 250cc exigia un pes mínim per a les motocicletes (indistintament de si eren monocilíndriques o bicilíndriques), el qual fins al 1991 era de 90 kg,^[6] del 1992 al 2004 era de 95 kg i, més tard, de 100 kg, amb el dipòsit amb una capacitat màxima de 23 litres. Els espais porta-números de la motocicleta (un al davant i dos de laterals, un a cada banda) havien de ser verds amb els números blancs.

Per a participar en aquesta categoria, els pilots havien de tenir un mínim de 16 anys.

Llista de campions

Edició	Any	Pilot	Motocicleta
I	1949	Bruno Ruffo	Moto Guzzi
II	1950	Dario Ambrosini	Benelli
III	1951	Bruno Ruffo	Moto Guzzi
IV	1952	Enrico Lorenzetti	Moto Guzzi
V	1953	Werner Haas	NSU
VI	1954	Werner Haas	NSU
VII	1955	Hermann Müller	NSU
VIII	1956	Carlo Ubbiali	MV Agusta
IX	1957	Cecil Sandford	Mondial
X	1958	Tarquinio Provini	MV Agusta
XI	1959	Carlo Ubbiali	MV Agusta
XII	1960	Carlo Ubbiali	MV Agusta
XIII	1961	Mike Hailwood	Honda
XIV	1962	Jim Redman	Honda
XV	1963	Jim Redman	Honda
XVI	1964	Phil Read	Yamaha
XVII	1965	Phil Read	Yamaha
XVIII	1966	Mike Hailwood	Honda
XIX	1967	Mike Hailwood	Honda
XX	1968	Phil Read	Yamaha
XXI	1969	Kel Carruthers	Benelli
XXII	1970	Rodney Gould	Yamaha
XXIII	1971	Phil Read	Yamaha
XXIV	1972	Jarno Saarinen	Yamaha
XXV	1973	Dieter Braun	Yamaha
XXVI	1974	Walter Villa	Harley Davidson
XXVII	1975	Walter Villa	Harley Davidson
XXVIII	1976	Walter Villa	Harley Davidson
XXIX	1977	Mario Lega	Morbidelli
XXX	1978	Kork Ballington	Kawasaki
XXXI	1979	Kork Ballington	Kawasaki
XXXII	1980	Anton Mang	Kawasaki
XXXIII	1981	Anton Mang	Kawasaki
XXXIV	1982	Jean-Louis Tournadre	Yamaha
XXXV	1983	Carlos Lavado	Yamaha
XXXVI	1984	Christian Sarron	Yamaha
XXXVII	1985	Freddie Spencer	Honda
XXXVIII	1986	Carlos Lavado	Yamaha
XXXIX	1987	Anton Mang	Honda
XL	1988	Sito Pons	Honda
XLI	1989	Sito Pons	Honda
XLII	1990	John Kocinski	Yamaha
XLIII	1991	Luca Cadalora	Honda
XLIV	1992	Luca Cadalora	Honda
XLV	1993	Tetsuya Harada	Yamaha
XLVI	1994	Max Biaggi	Aprilia
XLVII	1995	Max Biaggi	Aprilia
XLVIII	1996	Max Biaggi	Aprilia
XLIX	1997	Max Biaggi	Honda
L	1998	Loris Capirossi	Aprilia
LI	1999	Valentino Rossi	Aprilia
LII	2000	Olivier Jacque	Yamaha
LIII	2001	Daijiro Kato	Honda
LIV	2002	Marco Melandri	Aprilia
LV	2003	Manuel Poggiali	Aprilia
LVI	2004	Daniel Pedrosa	Honda
LVII	2005	Daniel Pedrosa	Honda
LVIII	2006	Jorge Lorenzo	Aprilia
LIX	2007	Jorge Lorenzo	Aprilia
LX	2008	Marco Simoncelli	Gilera
LXI	2009	Hiroshi Aoyama	Honda

Estadístiques

Al llarg de la història del campionat mundial de motociclisme, s'han disputat 716 Grans Premis en aquesta categoria (la cursa del Gran Premi d'Indianapolis del 2008, cancel·lada just abans de la sortida, també es considera sovint a les estadístiques, amb un total de 717); Se'n van celebrar 84 edicions en territori britànic i el mateix nombre en territori espanyol. El Gran Premi que ha tingut més edicions de curses dels 250cc al mateix circuit és el Dutch TT, amb 58 curses al circuit d'Assen.^[7]

Pel que fa als pilots, entre els 742 que van guanyar almenys un punt, 137 eren britànics, 108 italians i 84 alemanys. Qui hi va guanyar el major nombre de punts, però, va ser el japonès Tetsuya Harada amb 1.357, per davant de Max Biaggi amb 1.268 i Ralf Waldmann amb 1.166. Només s'hi va classificar una dona, Katja Poensgen, qui va guanyar 3 punts del campionat del món el 2001.^[7]

Els qui ostenten el rècord de campionats mundials guanyats en aquesta categoria són Max Biaggi i Phil Read, amb 4 mundials cadascun.^[8]

Pel que fa a les victòries individuals en Gran Premi de 250cc, el rànquing està encapçalat per Anton Mang amb 33, seguit per Max Biaggi i Phil Read amb 29 i 27 victòries respectivament. Pel que fa als fabricants, els primers llocs són per a Honda, Yamaha i Aprilia amb 207, 164 i 143 victòries respectivament.^[9]

Campions múltiples

Pilot	Títols
Max Biaggi	4
Phil Read	4
Mike Hailwood	3
Walter Villa	3
Carlo Ubbiali	3
Anton Mang	3
Sito Pons	2
Daniel Pedrosa	2
Jorge Lorenzo	2
Luca Cadalora	2
Jim Redman	2
Carlos Lavado	2
Werner Haas	2
Bruno Ruffo	2
Kork Ballington	2

Títols per nacionalitat

País	Total
Itàlia	22
Regne Unit	9
Alemanya	7
Països Catalans^[1]	6
Catalunya	4
Japó	3
França	3
Sud-àfrica	2
Illes Balears	2
Veneçuela	2
Estats Units	2
Rhodèsia	2
Austràlia	1
San Marino	1
Finlàndia	1
Total	61