Originat a partir d'influències de música africana, es va anar desenvolupant a les dues ribes del Riu de la Plata a causa de la gran afluència de negresesclaus durant l'època colonial i fins ben entrat el segle xix, quan a les dues ribes ja s'hi havien instaurat repúbliques. Amb el pas del segle xx el candombe uruguaià va anar deixant a poc a poc de ser una característica exclusiva dels afrouruguaians per passar a ser un tret d'identitat de la cultura uruguaiana[5]
Uruguai Pintor uruguaià Pedro Figari (1861-1938), (oli sobre cartró).
Origen
Afroargentins tocant Candombe argentí al costat d'una foguera de Sant Joan, el 1938.
La influència africana no va ser aliena a l'Argentina, on el candombe també es va desenvolupar amb característiques pròpies. A Buenos Aires hi ha població negra africana esclavitzada des de la seva mateixa fundació, el 1580. La menció més antiga documentada de la paraula candombe a Buenos Aires apareix en un document de l'Ajuntament del 27 juny 1825 en el qual es van prohibir als negres fer els seus "Batuques" i "Candombes".[6][7] No obstant això la seva permanència a la cultura argentina va ser pràcticament extinta a causa de fets com la Febre groga a Buenos Aires i la Guerra del Paraguai que van delmar la població negra i van portar a la vora de la desaparició seus trets identitaris.[8]
A la Ciutat de Buenos Aires, fonamentalment en els barris del sud avui anomenats San Telmo, Montserrat i San Cristóbal, es congregaven multituds per practicar-lo. Va ser decreixent paral·lelament amb la invisibilització que el govern va fer amb els negres durant els segles XIX i XX, delmats per les causes esmentades i el cabal immigratori de blancs europeus que els va desplaçar del servei domèstic, els oficis artesanals i la venda carreró.
D'altra banda, el candombe porteny (de la Ciutat de Buenos Aires i els seus voltants) va romandre ocult de cara a la societat envoltant per voluntat dels propis afrodescendents durant més d'un segle, ressorgint fa pocs anys. El candombe portenyo o argentí no té altre apel·latiu que aquests, qualsevol altra denominació, com "candombe rioplatense" o "candombe guariló", no reconeix els pròpies ni vàlides per les seves tors, ja que són producte de persones i interessos que no estan mancomunats amb els dels afroporteños (negres de la Ciutat de Buenos Aires i els seus voltants) i, per tant, no tenen valor i representativitat.[9]
Actualitat
Argentina
Darrerament alguns artistes han incorporat aquest gènere a les seves composicions i van crear grups de candombe argentí i ONG de afrodescendents, com l'Associació Misibamba, Comunitat Afroargentina de Buenos Aires. No obstant això, és important tenir en compte que la varietat uruguaiana és la més practicada, a causa de la immigració d'uruguaians, mentre que la varietat argentina va tenir menys difusió local (comparada amb la difusió que hi va haver a l'Uruguai); principalment per la mermación de població d'origen negroafricana, la seva barreja amb immigrants blancs i la prohibició del Carnaval durant l'última dictadura. El candombe (varietat uruguaiana), es toca molt en els barris de San Telmo, Montserrat i La Boca.
El candombe porteny el toquen només els afroargentins en l'àmbit privat de les seves cases, ubicades principalment als voltants de la Ciutat de Buenos Aires.[10]
Recentment, a partir del seu canvi d'estratègia de passar de l'ocultació a la visibilització, hi ha alguns iniciatives per interpretar-lo en l'espai públic, com a escenaris i desfilades carrer. Entre els grups de candombe argentí es troben Tambors del Litoral (unió de Balikumba, de Santa Fe i Candombe del Litoral, de Paranà, Entre Ríos), Bakongo (aquests, compten amb la seva pròpia pàgina web) i la Comparsa Negres Argentins; aquests dos últims són del Gran Buenos Aires.
Tamboreros de candombe porteño en una fiesta de la Asociación Misibamba. Comunidad Afroargentina de Buenos Aires.
Instruments
Es toca amb dos tipus de tambors, d'exclusiva execució masculina: "llamador", "base", "tumba", "quinto" o "tumba base"-que és greu-i "contestador", "repicador ", "requinto" o" repiqueteador" -que és agut-. Sengles tambors n'hi ha, al seu torn, en dos models: en tronc excavat, que es pengen amb una corretja en bandolera i es toquen en desfilada de comparsa, i amb dogues, més alts que aquells i es toquen d'assegut. Tots dos tipus, es percudeixen directament amb les mans. Dos tambor és es toquen ocasionalment: el "macu" i el "sopipa". Tots dos són fets amb tronc excavat, el primer es toca posat a la pis, ja que es tracta del tambor més gran i greu de tots, i el "sopipa" que és petit i agut, penjat o sostenint entre els genolls.
Entre els idiòfons que sempre acompanyen hi ha la "taba" i la "mazacaya" (o "mazacalla"), i es podran sumar el "quisanche", el "chinesco" i la "quijada". Sigui que el candombe es toca assegut o en desfilada, es tracta d'una pràctica vocal-instrumental, existint un nodrit repertori de cants en idiomes africans arcaics, en espanyol o en una combinació d'ambdós. Solen estructurar en forma de diàleg i s'interpreten de manera solista, responsorial, antifonal o en grup. Encara que generalment el cant és una pràctica femenina, també intervenen homes. En els casos que hi ha més d'una veu, sempre és a l'uníson.
