El desig del pare de Celia era que ella fos professora de castellà però un dels professors de Celia va dir-li a la cantant que, si es feia professional de l'espectacle (Celia ja havia començat a cantar com a afeccionada), podria guanyar en un dia els diners que un professor guanyava en un mes. L'any 1948 Celia Cruz va enregistrar el seu primer disc.
El 1950 va entrar a formar part de la coneguda orquestra cubana Sonora Matancera i hi va actuar durant 15 anys fent gires per Amèrica del Sud. En aquesta època va fer la seva popular exclamació musical: Azúcar!, que era una evocació de la seva Cuba natal.
Va deixar definitivament Cuba el 1960 poc després de la victòria de la Revolució Cubana de Fidel Castro i ja mai més va poder tornar-hi. Ella i el seu marit, Pedro Knight (amb qui no tingué fills), van adoptar la ciutadania estatunidenca. Políticament era anticomunista. Gran part de la seva vida la passà als Estats Units, a New Jersey, i també a altres països sud-americans.
A partir de 1966 va treballar amb Tito Puente, amb qui va gravar cinc àlbums. El 1974, va gravar un disc amb Johnny Pacheco (Celia & Johnny) que va tenir molt d'èxit. A partir de llavors va unir-se a la Fania All-Stars, formada per artistes del segell Fania, amb els quals va actuar per tot el món.
Durant els anys 80, va realitzar diverses gires en solitari per Europa i Sud-amèrica. El 1989, va guanyar el seu primer Premi Grammy pel disc que va gravar amb Ray Barretto. Més endavant va gravar un àlbum d'aniversari amb la Sonora Matancera.
El 1998 va llançar el disc Mi vida es cantar on interpretava La vida es un carnaval, que es va convertir en un dels seus temes més representatius.
L'any 2000 guanyà un Grammy Latino per l'àlbum Celia and Friends. El 2001 en guanyà un altre per Siempre Viviré i el 2002, per La Negra Tiene Tumbao.
Després de la seva mort el 2003, encara va rebre diversos premis pel seu àlbum pòstum Regalo Del Alma.[3]
