De jove, Clara Silva va ser una àvida lectora. El seu primer llibre de poemes va ser La cabellera oscura, publicat el 1945. El van seguir Memoria de la nada (1948) i Los delirios (1954).
Educada en una família ferventment catòlica, se'ls va ensenyar tant a ella com a la seva germana Concepción que calia estimar tothom sense distincions. La disjuntiva entre l'amor religiós i el terrenal està present al llarg de la seva obra:
«
(castellà)¿Qué busco, qué no busco, vacilante? Apurando distancias vanamente a un tiempo soy amor, amada, amante.
(català)Què busco, què no busco, vacil·lant? Apurant distàncies en va a un temps sóc amor, estimada, amant.
»
Però no va ser en les poesies d'aquests primers volums on més va destacar l'autora, sinó com a novel·lista. En les seves novel·les, aquestes preocupacions religioses continuen latents. Dones frustrades i soles, atrapades en cases velles, abunden en la seva narrativa.
«
És una poètica de la grisor, de la foscor i sòrdida, expressada amb cruesa i atenció naturalista, sense menysprear el lleig, el grotesc i l'escatològic. S'aborden així ambients de marginació i paisatges desolats: abocadors, desguàs de col·lectors en rierols solitaris, erms que semblen erms i aquests camps miserables que en l'època començaven a ser coneguts amb la irònica denominació de «cantegriles».
Aviso a la población (Editorial Alfa, Montevideo, 1964, reeditat per Arca en 1967 i per la Col·lecció de Clàssics Uruguaians de la Biblioteca Artigas el 2009).
Habitación testigo (1967).
Prohibido pasar (1969).
Crítica
Genio y figura de Delmira Agustini (1968).
Referències
↑Rela, Walter.Rela, Walter. Poesía uruguaya. Siglo 20 ( PDF) (en castellà). Montevideo: Ediciones Alfar, 1994.
