Cronaca familiare és una pel·lícula de l'any 1962 dirigida per Valerio Zurlini i protagonitzada per Marcello Mastroianni i Jacques Perrin.[1]
Argument
Roma, 1945. Enrico (Marcello Mastroianni), de professió periodista, espera amb angoixa una trucada des de Florència, que es produeix de matinada. Se li comunica la notícia temuda: Lorenzo (Jacques Perrin) acaba de morir. A partir d'aquesta notícia, Enrico evocarà el passat i els records que té del seu germà. Lorenzo neix en plena Segona Guerra Mundial i, poc després, mor la seua mare. L'àvia, que viu al camp amb moltes mancances, recull els dos germans. Mentre Enrico s'instrueix i es fa un home de bé, Lorenzo porta una vida immoral i desordenada. Enrico haurà d'ajudar l'irresponsable germà més d'una vegada.[1]
Context històric i artístic
Cronaca familiare és el quart dels nou llargmetratges del jurista i cineasta bolonyès Valerio Zurlini, qui ja s'havia atansat a la introspectiva literatura de Vasco Pratolini per a fer la seua primera pel·lícula, Le ragazze di San Frediano (1954). Vuit anys després, sorprendria amb una asserenada, intensa i commovedora història sobre dos homes units per la sang i contrariats per la vida. En el personatge d'Enrico s'entalla una afligida elegida per la mort de Lorenzo, el seu germà: sentiments autobiogràfics i exculpadors del novel·lista Pratolini, també responsable del primer tractament de guió d'un altre magistral relat sobre la família com és Rocco i els seus germans (Luchino Visconti, 1960).[1]
Sincera i intel·ligent reflexió sobre el pas del temps, la dificultat de comunicar-se i la certesa de la mortalitat, el film és traçat per Zurlini amb sobri dramatisme i lleu malenconia. Excel·lents i temperats els protagonistes: Marcello Mastroianni és Enrico i Jacques Perrin fa de Lorenzo. Amb la col·laboració del director de fotografia Giuseppe Rotunno i de l'escenògraf Flavio Mogherini, el director deixa veure i sentir la sordidesa i la grisor de la per altra banda bellíssima ciutat de Florència durant els anys feixistes: molts carrers buits, hospitals foscos, gèlids asils, silenci, humitat i, arreu, gent callada i trista.[1]
Amb aquesta pel·lícula, i amb l'anterior La noia amb la maleta (1961), que van guanyar premis importants, Zurlini va accedir a la primera divisió del cinema italià.[1]
Frases cèlebres
| «
|
- "Em dic a mi mateix que les ànimes més pures i les més corruptes senten el mateix davant la mort. En aquests moments només queda l'instint. I què passa amb les ànimes que no són ni tan pures ni tan corruptes, les que no han conegut ni la renúncia ni la transgressió?... Benaurats els pobres d'esperit, perquè d'ells és el Regne dels Cels! Si això és cert, l'ànima de Lorenzo estarà brillant en l'eternitat." (Enrico / Marcello Mastroianni)[1]
|
»
|
Premis
Referències
Enllaços externs
|
|---|
| 1946–1968 | |
|---|
| 1980–2000 | |
|---|
| 2001–present | |
|---|
