El departament de Santander és una de les regions de Colòmbia amb més riquesa històrica. Quan hi van arribar els conquistadors espanyols, la regió estava habitada per diversos pobles, entre els quals destacaven els guane. El municipi més antic de Santander és Chipatá, fundat el 1537 per Gonzalo Jiménez de Quesada, que va sortir d'aquí per fundar, dos anys després, Bogotà, capital de Colòmbia. A Chipatá es va oficiar la primera missa de tot l'altiplà colombià. Després, els espanyols es van fondre amb els natius en una nova raça que amb el pas dels anys va ser protagonista de la Revolució dels Comuneros, origen de la independència nacional del domini espanyol. Els habitants de Santander han estat presents en tots els passatges històrics de Colòmbia. Amb la proclamació de la república van venir les lluites intestines colombianes, en què també va intervenir aquest departament. La indústria i el comerç han florit per èpoques. Avui dia, amb l'arribada de gent procedent de fora, els costums tradicionals de la població autòctona tendeixen a desaparèixer.
El president Mariano Ospina Rodríguez va sancionar el 13 de maig de 1857 la llei aprovada en el Congrés de Nova Granada per crear l'Estat Federal de Santander amb el territori jurisdiccional que fins llavors havien tingut les províncies de Pamplona i Socorros. El 15 de juny següent, aquest president va sancionar una altra llei que va crear cinc estats federals més. Va ser llavors quan es van afegir a l'estat de Santander els territoris del cantó de Vélez i els districtes d'Ocaña. Amb aquestes dues lleis va començar l'existència de Santander com una de les entitats politicoadministratives singulars de la nació colombiana. El 1862 es va convertir en estat sobirà, i el 1886, en departament, condició que conserva fins avui. La primera capital va ser Bucaramanga, per disposició de l'Assemblea Constituent reunida el 1857, però, el 1862, una altra assemblea va traslladar la capital a Socorros. No obstant, des del 1886, Bucaramanga va tornar a ser la capital del departament de Santander.
Des del 20 de juliol de 1910, les províncies de Pamplona, Cúcuta i Ocaña van integrar el departament de Norte de Santander, la capital del qual és Cúcuta, de manera que l'actual departament de Santander conserva les antigues jurisdiccions provincials de Vélez, Socorros, San Gil, García Rovira i Soto. La província de Barrancabermeja (Mares) es va conformar en l'últim quart del segle xx, després que la indústria petrolera va desenvolupar el Magdalena Mitjà de Santander. Al començament del segle xxi, els districtes dels rius Opón i Carare s'han desenvolupat i reclamen la seva condició provincial, que no és possible atorgar en un model legal però innovador d'organització territorial implementat per l'exgovernador Hugo Aguilar Naranjo, va rebre el caràcter de Nucli de Desenvolupament Provincial.
Les províncies són una relíquia identitària sense existència politicoadministrativa real, perquè no hi ha funcionaris provincials com en el segle xix (prefectes, governadors, cambres provincials), però la Constitució del 1991 va obrir la possibilitat de restaurar-les com a ens de planejament regional i concertació dels municipis.
Santander ha tingut en la seva història 33 presidents de l'estat i 65 governadors titulars, els 6 últims per elecció popular. Veure Governadors de Santander. Així mateix, en territori de Santander han nascut tres ciutadans que han ocupat la presidència del país: el general Custodio García Rovira el 1814, el coronel Manuel Serrano Uribe el 1816 i Aquileo Parra Gómez entre el 1868 i el 1870.
.svg)
.svg&lang=ca)
.png)
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
