La dinastia Arghun fou una dinastia d'origen mongol,[1][2] que va governar sobre part de l'Afganistan als segles XV i XVI i al Sind al segle xvi. Els arghun es divideixen en dos branques: la de Dhu l-Nun Beg Arghun (fins a 1554), i la branca Tarkan de Muhammad Isa Tarkhan (fins a 1591).[2] Els Arghun al·legaven descendència d'Hulagu el primer Il-kan de Pèrsia.
Els Arghun governadors i sobirans de Kandahar, i sobirans de Kabul
Al final del segle xv el sultà timúrida d'Herat, Husayn Baykara va nomenar Dhu l-Nun Beg Arghun com a governador de Kandahar. Dhu l-Nun Beg no va tardar a actuar com un sobirà independent i va resistir els intents del sultà d'Herat per retornar-lo a l'obediència. El 1479 va començar la seva expansió i es va apoderar les regions muntanyoses de Pishin, Shal i Mustang, part del Balutxistan. El 1485 els seus dos fills, Shah Beg i Muhammad Mukim Khan, es van apoderar de Sibi (Siwi) que pertanyia al sobirà samma Djam Nanda, del Sind, possessions que no van poder conservar.[1]
El 1497 Dhu l-Nun Beg va donar suport a la revolta de Badi al-Zaman, fill del sultà Husayn Baykara. El rebel es va casar amb una filla de Dhu l-Nun Beg, i quan Badi va arribar al tron a Herat (1506) va donar una posició privilegiada al seu sogre.[3] Llavors els uzbeks de Muhammad Shaybani Khan van envair el Khurasan el 1507 i Dhu l-Nun Beg va morir en la batalla de Maručak. El va succeir el seu fill gran Shah Beg que va haver de reconèixer la sobirania del kan uzbek i es va poder mantenir com a vassall a Kandahar[1] Mentre el 1501/1502, Muhammad Mukim Khan va obtenir pacíficament el control de Kabul on regnava l'anarquia després de la mort del timúrida Ulugh Beg, fill d'Abu Said[4] però Babur de Transoxiana no ho va acceptar, va marxar contra Kabul i la va assetjar i conquerir el 1504, i Mukim va haver de fugir amb el seu germà a Kandahar.[5]
L'uzbek Muhammad Shaybani Khan va ser derrotat i va morir a Merv el 1510. Llavors Shah Beg va ser amenaçat per Babur (Baber) de Samarcanda i per Ismail I el safàvida que havia ocupat Herat. Aquest va haver de deixar el front oriental per lluitar contra els otomans, mentre Babur estava disposat a ocupar Kandahar però es va trobar ocupat en intentar reconquerir Samarcanda als uzbeks, coses que van donar a Shah Beg una mica de temps,[1] però veia clar que seria expulsat de Kandahar aviat. Per tant es va dedicar a consolidar el seu poder al Balutxistan i Sind; en aquest darrer governava ara Djam Firuz de la dinastia samma, fill i successor de Djam Nanda, i el seu poder intern era inestable per les lluites faccionals que hi havia. El 1520 Shah Beg va envair Sind, va derrotar el sobirà i va entrar a la capital Thatta que va saquejar. En el tractat de pau l'alt Sind era cedit a Shah Beg mentre el baix Sind restava en mans dels samma. Aquest acord fou denunciat al cap de molt poc pels sammes, i la guerra es va reprendre, i Shah Beg va obtenir altre cop la victòria. Djam Firuz fou destronat i va fugir al Gujarat i Shah Beg va fundar la dinastia Arghun del Sind.[1]
Arghun del Sind
El 1522 Babur va conquerir Kandahar després d'un curt setge[6] i Shah Beg es va establir a Bakhar, a la vora de l'Indus. Shah Beg va morir el 1524 i el va succeir el seu fill Shah Husayn. Aquest va fer pronunciar la khutba en nom de Babur i segurament d'acord amb aquest va atacar el reina langah de Multan, ciutat que va capitular després d'un llarg setge el 1528. Shah Husayn i va nomenar un governador i va retornar cap a Thatta. El governador no va tardar a ser expulsat però Husayn no va provar de reprendre la ciutat que va quedar en mans d'un govern independent que no va tardar a reconèixer la sobirania de l'Imperi Mogul que Babur havia fundat el 1526 al conquerir Delhi.[7]
El 1540 Shah Husayn encara governava quan es va presentar al seu regne el successor de Babur, Humayun, expulsat de l'Índia per Sher Shah Suri. Humayun va demanar ajut a Shah Husayn per recuperar el poder però Husayn li va refusar doncs no es volia barrejar amb una guerra amb els suri. Humayun va provar de conquerir Bhakar i Shiwan però no tenia els recursos que calien i va fracassar; Husayn Shah li va permetre pas lliure pel Sind per anar cap a Kandahar, i va sortir el 1543.[8]
Cap al final de la seva el caràcter de Shah Husayn es va fer insuportable; els nobles li va retirar el suport i finalment el 1554 van escollir com a nou sobirà a Mirza Muhammad Isa Tarkhan, que era membre de la branca vella dels arghun. Shah Husayn va morir sense deixar fills el 1556.[8]
En contra de Shah Husayn, el nou sobirà Muhammad Isa Tarkhan havia demanat ajut als portuguesos establerts a Vasai. Una força de 700 homes dirigida per Pedro Barreto Rolim va arribar a Thatta el 1555, i va trobar Muhammad Isa ja instal·lat còmodament al tron i sense necessitar la seva ajuda. Els portuguesos van demanar un pagament pel servei que els fou refusat i llavors van saquejar Thatta i van matar a milers de persones.[9]
Muhammad Isa Tarkhan es va enfrontar llavors a un rival que reclamava el tron, Sultan Mahmud Gokaldash. Finalment es va arribar a un acord pel qual Muhammad Isa Tarkhan conservava el baix Sind amb capital a Thatta, i Sultan Mahmud governaria a l'alt Sind amb capital a Bakhar. El 1567 Muhammad Isa Tarkhan va morir i el va succeir el seu fill Muhammad Baki. Poc després, el 1573/1574 l'alt Sind queia en mans de l'emperador Mogul Akbar.[8]
Muhammad Baki es va suïcidar el 1585, i el va succeir el seu fill Djani Beg. El 1591 Akbar va enviar al seu home de confiança el khan khananAbd al-Rahim Khan l'orde d'annexionar el baix Sind. Djani Beg va intentar resistir però fou derrotat i el seu territori fou annexionat a l'imperi Mogul. El 1599 Djani Beg va morir de delirium tremens.[8]
Bosworth, Clifford Edmund. The New Islamic Dynasties: A Chronological and Genealogical Manual. Gran Bretanya: Columbia University Press, 1996. ISBN 0231107145
Bosworth, Clifford Edmund. "Kabul." The Encyclopedia of Islam, Volume IV." New Ed. Leiden: E. J. Brill, 1978. ISBN 9004057455
Davies, C. Collin. "Arghun." The Encyclopedia of Islam, Volume I." New. Ed. Leiden: E. J. Brill, 1960. ISBN 9004081143
Memoirs of Zehīr-ed-dīn Muhammed Bābur, Emperor of Hindustan. Trans. John Leyden & William Erskine. Anotata i editada per Lucas King. Londres: 1826.
