La dinastia XVIII fou una dinastia de l'antic Egipte, el govern de la qual marca el començament del Regne nou.
És una dinastia de les més estudiades, amb milers de llibres publicats, però no obstant això és de les que ha deixat més incògnites en l'egiptologia. En general, es pot dir que fou un període d'esplendor, en el qual les construccions i el comerç es desenvolupen extraordinàriament i la riquesa, que comporta la pau i la bona economia, es reflecteix en les tombes i les construccions.
Història
Tuthmosis III, amb les seves campanyes a Síria, es va assegurar el predomini a Canaan i Fenícia i part de Síria, que va haver de compartir amb Mitanni. Posteriorment, els següents faraons es limitaran a mantenir el territori, objecte de freqüents revoltes fins que, amb Akhenaton, els afers d'aquest territori s'abandonaren justament quan entrà en escena el gran rei hitita Subiluliuma I que, per mitjà d'Amorru, s'assegura el predomini a la franja central. Amb Tutankhamon, el poder egipci a la zona ha entrat en decadència i Horemheb tracta de mantindre l'hegemonia egípcia.
També Tuthmosis va assegurar la presència egípcia a Núbia, que va esdevenir segura i permanent. En algun moment, la frontera va arribar a la cinquena cascada del Nil, però això degué ser excepcional i la frontera permanent estava més avall de la tercera cascada.
Tota la dinastia destaca per la gran quantitat de temples, capelles, altars, i edificis construïts, restaurats o ampliats. Una gran part de les construccions es realitzaren a Tebes, però en general es troben arreu del territori.
El moment més destacat de la dinastia és quan, al cap de cinc anys de començar el seu regnat, el faraó Amenofis IV es canvia el nom a Akhenaton i estableix una religió oficial i única, monoteista, adoradora del déu Aton. El paper de la seva dona Nefertiti és objecte de controvèrsia.
El poderós i influent clergat d'Amon, el déu principal anterior, que formava un contrapoder molt important a Egipte per la seva influència sobre el poble i sobre els funcionaris clau, havia anat escalant posicions i, sota Amenofis III, es va considerar que la seva influència era excessiva i que calia contraposar-hi un altre déu. Sembla que fou la dona d'Amenofis III, la reina Tiy, qui va afavorir el culte d'Aton, però aquest déu no era relativament desconegut a Egipte. Akhenaton, amb tot el poder de què disposava un faraó, va poder imposar el seu desig, però el clergat d'Amon era prou poderós i tenia aliats arreu (la resta del clergat es va veure igualment afectat per la prohibició); la raó essencial del fracàs d'Akhenaton fou que ni en els alts nivells (en què les conversions foren en general forçades) ni al nivell del poble (que va seguir amb les seves anteriors pràctiques religioses testimoniades a la mateixa capital Akhetaton o Tell al-Amarna) es va acceptar la nova religió, i aquesta es va evaporar quan el faraó es va morir, especialment perquè probablement els fills i hereus del faraó no hi creien, o si hi creien, no ho feien els alts funcionaris que podien decidir.
Cronologia
Els faraons de la dinastia XVIII, amb les seves dades aproximades de regnat (el seu Nesut bity o nom de regne entre parèntesis) foren:
Cronograma
Genealogia
L'arbre genealògic de la dinastia XVIII és complex i incomplet. Els faraons porten com a senyal una corona. Les relacions dubtoses estan marcades per una línia de punts. Només hi apareixen els personatges principals; els noms femenins van en "itàlica".
Referències
