La dinastia Zhou(xinès: 周, pinyin: Zhōu) és la tercera dinastia xinesa segons la historiogràfia tradicional, i la segona, rere la dinastia Shang, de la qual es té constància per fonts escrites de la seva època. Fou la més llarga de totes les dinasties (1122 aC-256 aC) i va ser la darrera amb reis abans de l'aparició de les dinasties imperials.
En aquesta època, van viure els grans pensadors xinesos de l'antiguitat, com Confuci i Laozi, i es va iniciar la literatura xinesa clàssica. També es va establir la doctrina del mandat del cel (xinès: 天命; pinyin: Tiānmìng) i del governant com a fill del cel que governava per dret diví.[1][2]
Història
El darrer governant de la dinastia Shang, Zi Zhou Tsin, fou enderrocat pel príncep de PinWu Wang a Wei, a la província de Shaanxi, el pare del qual havia estat empresonat. Wu fou proclamat sobirà i fundà la dinastia Zhou amb capital a Hao, prop de Xi'an (després Chang'an).
Wu Wang era un guerrer de frontera, però progressivament la seva dinastia va adoptar la civilització xinesa que, pel mateix temps, es va estendre fins al Iang-Tsé.
El sistema descentralitzat de Zhou té semblances amb l'Europa medieval, amb un domini reial relativament petit (les comarques amb les ciutats d'Hao i Mig Feng i cap a l'est la comarca de Lo-i), i amb comarques concedides a la família reial i comarques concedides a altres famílies, en tots els casos hereditàriament. Després d'aquests senyors feudals que governaven la ciutat i una comarca (que començava als murs de la ciutat) venien els guerrers, seguits pels camperols i els esclaus domèstics. Amb el temps, els feus van esdevenir semiindependents dels sobirans Zhou (vegeu la llista de feus més avall).
El sistema inicial es basava en les ciutats estat i el control depenia més dels lligams familiars que dels vincles feudals. Els elements feudals van disminuir amb el temps i el govern va incrementar el seu control; les ciutats estat van esdevenir més centralitzades i van establir un sistema econòmic impersonal, que era més fàcilment taxat pel govern central, que al mateix temps tenia més control sobre les ciutats; això va esdevenir-se a la darrera part del període Zhou occidental.
El 771 aC, la cort reial fou saquejada i el rei assassinat per invasors bàrbars aliats a senyors rebels. La capital es va traslladar més a l'est, cap a Lo-Yang (Lo-i), a la província de Henan. Fins aquí, la dinastia fou anomenada dels Zhou de l'Oest (1025-771 aC) i des del trasllat en endavant Zhou de l'Est (770-221 aC).[1]
A partir d'aquí, els territoris delegats als senyors es van fer independents de fet (un centenar d'estats foren independents), però es va mantenir la ficció del reconeixement del sobirà per dret diví. Un gran creixement econòmic es va produir durant aquest temps, en què Xina va entrar a l'edat del ferro, que va permetre desenvolupar tècniques d'irrigació i construir noves arades millors i més productives; també es va incrementar la població i van començar a sorgir els comerciants i negociants de tota mena; la seva existència feia necessària la millora dels camins, que eren transitats ara principalment per cavalls. Això va permetre als senyors estendre el seu territori (els territoris fronterers). Va sorgir-hi la cavalleria militar. El poder de la dinastia es va anar reduint i la fragmentació se'n va accelerar.
La dinastia oriental es divideix en dos subperíodes: període de Primaveres i Tardors (770-476 aC), tal com l'anomena una crònica històrica del seu temps; i el període dels regnes combatents (475-221 aC). En el primer període, van sorgir una sèrie d'estats que formaven aliances sota l'hegemonia d'un dels reis (vegeu-ne llista). Durant el segon període, es va desenvolupar la filosofia clàssica xinesa, amb l'aparició de les anomenades Cent escoles depensament. Destaca per sobre de totes la figura de Confuci, representant de la classe emergent d'administradors i consellers. També va sorgir l'escola taoista, explicada al llibre Dao De Jing, El Clàssic del Camí i la Virtut, suposadament escrit per Laozi. Una tercera escola de filosofia fou el legalisme o legisme, que esdevindria la doctrina oficial de l'estat sota la següent dinastia (Qin).
En 516 aC la capital de Zhou es va moure a Chengzhou. Set estats o hegemonies van adquirir poder per damunt d'altres (van subsistir Zhou i Lu com a estats de certa importància) i van lluitar pel poder fins. Nan de Zhou, l'últim rei de Zhou de l'Est va moure la capital a Wangcheng que morí quan Qin va capturar la capital l'any 256 aC.[3] Es va postular Hui de Zhou, però el seu territori va ser eliminat completament el 249 aC.
Llistes
Llista de feus
De la família reial
Yen
Hsing
Chin
Hung Chao
Han
Hsun
Chia
Jui
Wei
Chun
Lu
Kuan
Ying
Ts'ai
Hsi
Sui
Teng
Els més grans n'eren els de Yen, Hsing, Chun i Chin; Lu i Han eren mitjans i la resta petits.
D'altres famílies
Yung
Kue'i
Ch'u (2 comarques)
Ku
Lo
Chou
Chun
Yang-Yüeh
Yun
Huang
Hsien
Huan
Tung
Shu
Hsu
Ch'en
Fao
Tao
Shen
Teng
Yen
Tan
Chi
Chu
Tsou
Liang
Chiao
Ch'in
Pao
Llista d'estats
Zhou (la resta dels seus dominis entorn de Lo-Yang)
