Convencionalment, s'usa el terme diner per denominar la moneda efectiva ideada en el marc del sistema monetari carolingi i a les que seguiren aquesta tradició monetària i que va constituir la base del sistema comptable imperant a gairebé tot Europa fins a la instauració del sistema decimal, en alguns llocs, com Gran Bretanya, la seva vigència s'allargà fins al darrer terç del segle xx. El sistema complet denominava sous a la suma de 12 diners i lliura al conjunt de 20 sous o 240 diners, però ni la lliura ni el sou, en menor mesura, foren monedes efectives sinó de compte fins a l'època contemporània.
Inicialment, el diner era d'argent gairebé pur, i juntament amb el seu fraccionari l'òbol, l'única moneda circulant, però a cavall dels segles XI i xii va començar a fer-se servir el billó o argent aliat amb coure en distintes proporcions segons l'època i els estats, aquesta moneda devaluada va resultar insuficient per fer front a les necessitats de l'expansió comercial que es va generar al llarg del segle xiii i es crearen múltiples que novament recuperaven la bona llei de plata (el gros, el pirral, el croat, el ral…) i poc després també es començava a generalitzar la moneda d'or (el florí, sobretot),[Nota 1] amb la qual cosa el diner va passar a ocupar els valors inferiors de la major part dels sistemes monetaris complexos, configurant-se com una moneda d'escàs valor usada en les transaccions quotidianes menors.
No s'ha de confondre amb el denariromà tot i que etimològicament el nom en deriva i que en la documentació medieval en llatí els diners es denominen denarios, ni amb el seu homònimdinar dels països musulmans, tot i tenir el mateix origen etimològic. També s'ha de tenir present que cada llengua n'ha fet la seva adaptació idiomàtica: en castellà i aragonèsdinero, en portuguèsdinheiro, en francèsdenier, en italiàdenaro, en anglèspenny, en alemany pfennig, etc.[Nota 2]
Tipus de diners emesos pels comtes de la Casa de Barcelona
L'arribada del diner a la regió geogràfica que posteriorment serà Catalunya, es va produir durant el període carolingi, en què Carlemany, Lluís el Piadós i Carles el Calb van encunyar diners i òbols a Barcelona, Girona, Empúries i Roses, essent aquestes les primeres emissions cristianes de la Península Ibèrica des de la conquesta musulmana, i que tingueren continuïtat ininterrompuda sota l'autoritat de bisbes i comtes locals, iniciant-se així la moneda catalana pròpiament dita, la qual va precedir en més 200 anys les emissions de la resta d'estats peninsulars cristians.
A partir del 1612, com que el diner valia tan poc, es va generalitzar l'encunyació de múltiples superiors com el sou i la lliura, que al Principat van estar en circulació fins a prou més enllà del 1714.
Diner de plata: moneda de plata de pes aproximat un gram de plata fina.
Diner de billó: moneda d'un gram que contenia aproximadament 0,35 grams de plata mentre que la resta era de coure. Aquesta moneda va ser molt popular durant l'edat mitjana i en van batre els diferents comtats catalans.
Diner de quatern: moneda que contenia una tercera part de plata, creada en temps de Pere el Catòlic.
Diner de tern: sorgit al final del regnat de Pere I, aquest diner tan sols contenia una quarta part de plata.
Diner doblenc: emès a partir de 1222 per Jaume I amb llei de dos diners (16,6% d'argent) i substituït el 1257 pel de tern.
Diners i altres monedes catalanes
La lliura de plata se subdividia en dos-cents quaranta diners, també de plata. El sou era una moneda d'or del mateix pes que el diner, de plata. Com que l'or i la plata van mantenir fins a l'era moderna una paritat 12:1, cada sou equivalia a dotze diners i la lliura de plata, doncs, equivalia a vint sous. Una de les monedes de més curs va ser la peça, que valia vuit sous, i una altra, la peceta, equivalent a set sous o, cosa que és el mateix, una setmanada de salari d'un obrer manual.
El diner andorrà
El diner ha estat també una moneda sense valor legal que el Govern d'Andorra ha anat emetent a efectes només de col·leccionisme numismàtic, amb un valor de referència de 100 pessetes espanyoles o bé 5 francs francesos.
Notes
↑ Aquesta seqüència s'ha de matisar pel que fa als estats cristians amb forta incidència musulmana a la Península Ibèrica i a Sicília, on la influència del seu sistema monetari va alterar més o menys episòdicament aquesta evolució, fins al punt que en el cas dels regnes de Castella i de Lleó el sistema de compte carolingi va ser substituït per la comptabilitat en maravedis d'origen musulmà.
↑ Algunes d'aquestes denominacions es varen mantenir després de la decimalització dels seus sistemes monetaris.
