El dret d'asil és la potestat que tenen els estats per a oferir protecció a determinades persones (nacionals d'altres estats), les vides dels quals, llibertats o drets fonamentals siguin objecte de persecució o violència, o es trobin amenaçats en el seu país d'origen o tercers països. L'asil comporta els efectes de no devolució, no expulsió i no extradició de la persona que gaudeix d'aquest estatut.[1]
Amb la "tesi d'extraterritorialitat de les ambaixades i legacions" de Grotius, es considerava que l'asil diplomàtic era un corol·lari de l'asil brindat per un estat estranger, pel qual el delinqüent quedava asilat no només si aconseguia escapar a territori estranger, sinó també si obtenia asil en la legació o ambaixada d'un país estranger. Avui pot dir-se que el dret d'asil diplomàtic per als delinqüents polítics no és una institució reconeguda pel dret internacional general de base consuetudinària: és una pràctica de base convencional i consuetudinària que lliga gairebé exclusivament als països d'Amèrica Llatina, un costum regional.
A Grècia el terme "asylía" tenia un doble sentit: En el seu aspecte polític suposava la garantia que una ciutat oferia als visitants estrangers de respectar llur vida i propietats. En l'aspecte religiós constituïa el dret de certs temples a oferir a qualsevol que busqués protecció dintre dels seus murs la inviolabilitat respecte a aquells que el perseguissin.
↑ 2,02,12,2Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 68, entrada: "asil, dret d' ". ISBN 84-297-3521-6.
