El druida era, en les societats dels antics celtes, un sacerdot amb la missió de conservar i transmetre les tradicions religioses i administrar la justícia.[1]
El druida tenia un paper fonamental dins de l'estructuració socioreligiosa d'aquestes societats, anomenada druïdisme. Gaudia d'una gran consideració, la qual cosa li permetia viatjar per l'anomenada "Britànnia" de l'època sense preocupar-se per les habituals guerres que hi havia entre els diferents clans celtes. Intervenia com a jutge en conflictes públics i privats, sentenciant delictes, crims i querelles.
El problema principal per conèixer a fons la societat dels druides és que les fonts són indirectes, ja que o bé provenen de pobles aliens (i sovint enemics, com les històries dels romans on es fa èmfasi en la propaganda com quan s'enumeren els sacrificis humans)[2] o bé són testimonis tardans, com les fonts irlandeses, escrites un cop l'illa ja havia estat cristianitzada i per tant amb pràctiques híbrides.
A finals del segle xviii i sobretot al Romanticisme es va intentar ressuscitar aquest personatge, ja que es veia com a símbol de l'autèntica herència natural i com una saviesa no tecnificada, natural. L'auge de la màgia i la imaginació va provocar que sorgís un moviment, el druïdisme, que prova d'emular els grans druides.