L'ensenhamen és un gènere líriconarratiu de la poesia trobadoresca que tracta l'amor cortès d'una manera didàctica. Sol anar destinat a un grup de persones (cavallers, dames, etc.) i sovint s'inicien amb una introducció narrativa on una persona del grup de destinataris (un cavaller, una dama) demana consell al poeta. Pel que fa als aspectes formals, sol tractar-se de versosapariats de sis síl·labes, sense divisó en estrofes.[1]
Els tractats de poètica medieval no parlen de l'ensenhamen com a gènere, però el mot apareix en les rúbriques d'algun cançoner per referir-se a aquestes composicions.
Cal notar que els ensenhamens representen el gènere didàctic profà i en llengua vulgar més antic d'Europa.
Ensenhamens en la poesia trobadoresca
Els nou textos classificats per Monson[2] com a ensenhamens són els següents:
Ensenhamen del garso / L'autrier mentre ques ieu m'estava
principi s. XIV; heteromètric
Altres estudiosos havien inclòs més textos, però Monson els descarta com a ensenhamens en el sentit estricte del terme cadascun per diversos motius que analitza en el seu estudi.
Els anomenats ensenhamens per joglars
Els que sovint s'han anomenat ensenhamens per joglars cal considerar-los, segons Monson, no ben bé com a ensenhamens sinó més aviat com a sirventesos i, de fet, en alguns casos es titulen així en les rúbriques dels cançoners. Pirot els va anomenar sirventès-ensenhamen. Els motius per a considerar-los sirventesos són el to sarcàstic envers els joglars i l'absència de finalitat didàctica. Es tracta de les peces següents:
François Pirot, Recherches sur les connaissances littéraires des troubadours occitans et catalans des XIIè et XIIIè siècles. Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres, 1972 (francès)
