Enzo Minarelli (Venècia,1951) és un poeta, artista, rapsode, actor i escriptor italià que viu i treballa a Cento. És el creador del terme «polipoesia» el 1980, que significa posar en escena molts tipus de poemes diferents i també expressats de diverses maneres amb la utilització de recursos sonors i visuals.[1][2]
El 1983 va començar a confeccionar l'arxiu «3ViTre dischi di polipoesia», dedicat a la història i el desenvolupament de la polipoesia.[3] El 1987, Minarelli va redactar el Manifesto da Polipoesia, en què va intentar comprendre l'estat i els aspectes del desenvolupament de la poesia sonora internacional. Va preparar una secció tropical de poesia visual italiana a les revistes Dimensão (Brasil) i Visible Language (EUA). És autor de nombroses representacions, emeses tant per ràdios com per televisions internacionals. Actuacions destacades:
Videolento (Roma - Milà - Ferrara, 1988),
Videopoesia Internazionale (Colònia, 1989),
Video writing (Alexandria, 1990),
1 Festival di Polipoesia (Bolonya, 1993),
Strumenti a Voce (Bolonya, 1995),
VideoSoundPoetry Festival (Bolonya, 1998)
La seva obra es recull en col·leccions públiques i privades de nombroses seus com:
Museu da Imagem e do Som (São Paulo)
ICC Intercommunication Center (Tòquio),
The Sackner Archive of Concrete and Visual Poetry (Miami Beach)
Getty Center for History and Art (Santa Monica)
National Sound Archive British Library (Londres)
Artpool (Budapest)
Obra publicada
Obscuritas Obscenitas (1979)
Multipoesie Melogrammatiche (1981)
Commediarcom (1983)
El Poemméxico (1988)
Poemi Cognomi (1988)
Meccanografie (1991)
La Voce Della Poesia, Vocoralità del Novecento (2008)
