El IX Festival de la Cançó d'Eurovisió es va celebrar el 21 de març de 1964 a Copenhaguen, Dinamarca. L'esdeveniment va tenir lloc al Tivolis Koncertsal i va ser presentat per Lotte Wæver. La guanyadora va ser Gigliola Cinquetti, de tan sols 16 anys, qui representava a Itàlia amb el tema «Non ho l'età» i va obtenir una de les victòries més àmplies de la història del certamen; gairebé va aconseguir triplicar els vots del segon classificat.
El festival va durar uns 96 minuts i va tenir una audiència televisiva de 100 milions d'espectadors, aproximadament.
L'esdeveniment va estar marcat per la política a causa de la participació d'Espanya i Portugal al festival. A més, en finalitzar l'actuació de Suïssa, un home va aparèixer en l'escenari amb una pancarta en la qual es podia llegir «Boicot a Franco i Salazar» —va ser multat més tard per 500 corones daneses— i mentre això succeïa, la càmera va dirigir el seu objectiu al tauler de votacions per evitar que aquesta imatge es veiés en tot Europa.[1] Des de llavors, els esdeveniments internacionals van ser emesos a Espanya amb uns segons de retard per evitar incidents similars.[2]
Igual que en l'edició de 1956, no existeix cap còpia completa coneguda del festival. Diverses fonts han afirmat que això es deu al fet que en la dècada dels 70 es va produir un incendi als estudis de l'emissora danesa i es van perdre els registres audiovisuals del certamen.[3][4] No obstant això, no hi ha registre de cap incendi similar en aquesta època i, pel que sembla, simplement no disposaven de màquines per gravar el festival.[5] En sol·licitar una còpia a la resta de països que van emetre el festival, es va comprovar que cap emissora va gravar el festival complet, i es van limitar únicament a gravar només alguns fragments com la partició del país mateix (en el cas d'Itàlia) o el lliurament del premi i l'actuació final de la cançó guanyadora. A partir dels fragments gravats per les diferents emissores, s'ha pogut aconseguir una còpia amb part del festival, però encara manca la major part d'aquest, com les actuacions proporcionades per l'emissora amfitriona fora de concurs.[6] Durant un temps es va especular que el Regne Unit tenia una còpia del festival en descobrir-se una carcassa amb el nom d'«Eurovision 1964»; no obstant això, la cinta no es va trobar.[7] L'àudio de la retransmissió radiofònica sí que es conserva íntegrament.
Organització
Tivolis Koncertsal, seu del Festival de la Cançó d'Eurovisió 1964.El ballet «Harlequinade» en l'actualitat.La Guàrdia Reial Danesa en l'actualitat.
La presentadora d'aquesta edició va ser Lotte Wæver. Va donar la benvinguda al festival en anglès i francès i va presentar la resta festival en danès.[6] Abans de cada actuació, introduïa el director d'orquestra i l'intèrpret de la cançó, i explicava breument el tema que es disposaven a interpretar.
L'orquestra triada per a l'ocasió va ser la Grand Prix Orchestra, de 42 membres. El director d'orquestra del país amfitrió va ser Kai Mortensen, qui també va conduir la cançó portuguesa.[8]
Per primera vegada en la història del festival, se li va permetre a un intèrpret tornar a l'escenari després de la seva actuació. Així, després de la interpretació de Gigliola Cinquetti, el públic va respondre amb uns aplaudiments perllongats i entusiàstics i Cinquetti va poder tornar per saludar de nou els espectadors.
El complex s'usava principalment per organitzar concerts de pop i rock. Va ser construït entre 1954 i 1956 i, al moment de la seva inauguració, tenia una capacitat de 2000 espectadors.[10] La sala de concerts també va allotjar el Dansk Melodi Grand Prix 1964, la final nacional danesa per la qual es va triar el representant danès del festival.[11]
L'escenari va ser decorat senzillament amb tres conjunts de panells amb medallons que mostraven vistes típiques de Dinamarca.[12] En la part esquerra se situaven el podi i la taula de votació.[13] Els intèrprets de les cançons accedien a l'escenari per unes escales de caragol situades en la part posterior d'aquest, i l'orquestra es va col·locar davant de la part dreta de l'escenari.
Actes artístics
El festival va ser obert amb una actuació de la Guàrdia Reial Danesa, seguida per la presentació de Lotte Wæver.[13]
L'espectacle de l'intermedi va ser un ballet titulat «Harlequinade», en el qual es posaven en escena els amors d'Arlequí i Colombina. La coreografia va ser creada per Niels Bjørn Larsen, llavors director del Ballet Real Danès. Els papers principals van ser interpretats per Solveig Oestergaard i Niels Kehlet, que van ser acompanyats pels ballarins del Ballet Reial.[6]
Països participants
Setze països van participar en el festival aquell any. Suècia va haver d'abstenir-se a participar; una vaga d'artistes que va tenir lloc en 1964 va impedir l'organització del Melodifestivalen, la final nacional per la qual el país tria el seu representant.[14] Així i tot, va retransmetre el concurs.[15] D'altra banda, Portugal va fer el seu debut al festival.
Els Països Baixos es van convertir en el primer país a enviar a un representant amb ascendència no europea, ja que Anneke Grönloh descendent d'indonesis. Espanya també va ser representada per un grup no europeu, Els TNT, que al seu torn es van convertir en el primer grup de tres o més membres a participar en el festival, encara que van haver de presentar-se oficialment com «la solista Nelly al costat dels seus germans Tim i Tony».[6][16] Nelly va ser també l'única artista a recórrer a un accessori durant la seva interpretació, un cargol de mar, que il·lustrava el tema de la seva cançó, «Caracola». El participant austríac Udo Jürgens va ser el primer intèrpret del festival que es va acompanyar d'un piano durant la seva actuació.
Des del principi de la votació, Itàlia va tenir un gran avantatge sobre la resta; va obtenir les màximes puntuacions de la meitat dels països participants i va guanyar gairebé amb el triple de punts que el Regne Unit, que va acabar segon. Només quatre països no li van donar cap punt.[29] Per tercer any consecutiu, quatre països no van rebre cap punt, entre ells Portugal, que debutava al festival i es va convertir en el primer país en no rebre cap punt en el seu primer any.
↑O'Connor, John Kennedy. The Eurovision Song Contest - 50 years : The Official History (en anglès). Londres: Carlton Books Limited, 2005. ISBN 0733315712.
↑Feddersen, Jan; Lyttle. Congratulations. 50 Years of the Eurovision Song Contest. The Official DVD. 1956-1980. Copenhague: CMC Entertainment, 2005, p. 5.
