S'anomena filosofia oriental un conjunt de maneres de pensar que abasten religions com l'hinduisme i el jainisme, ensenyaments com el taoisme i el budisme, les tècniques del ioga o els koan del Japó i, fins i tot, certes formes de l'islam i del cristianisme.
De fet, el terme es defineix més aviat per oposició i es refereix a una agrupació geogràfica més que conceptual, considerant l'Orient en el seu sentit més ampli. Així, i dins d'aquest àmbit geogràfic, és filosofia oriental tot allò que no està dins la filosofia occidental clàssica, que comença a Grècia amb els presocràtics i que suposa un intent racional d'explicar el món.
Tanmateix, d'una manera general, es pot dir que el pensament oriental té en comú considerar la raó com una via més per apropar-se a la veritat i no pas l'única. També acostuma a tenir una base oposada al dualisme, ja que considera el cosmos com un tot, incloent-hi l'ésser humà. I, potser el més característic, és un pensament que parteix del tot (sovint traduït pel "no-res") per a arribar al detall, contràriament a la visió filosòfica occidental, en què tradicionalment s'ha seguit la direcció inversa (la qual ha desembocat en el triomf de la ciència com a mètode per a trobar "la veritat").
També és destacable que en aquestes filosofies, en què l'espiritualitat és molt present, en general és inconcebible practicar-les sense un vessant pragmàtic, per mitjà d'una tècnica o en la pròpia vida quotidiana; de fet, llur pretensió és permetre l'experimentació de l'harmonia per tal d'entendre el funcionament del món i poder situar l'existència humana en el seu veritable context.
Tot i així, malgrat aquests punts comuns, es poden distingir dos vessants netament diferenciats: el que genera el pensament xinès, molt pragmàtic i que impregnarà tot l'Extrem Orient, i el que sorgeix del pensament de l'Índia, molt més espiritualista.
La filosofia índia es refereix a les antigues tradicions filosòfiques de (sànscrit: (IAST); 'visions del món', 'ensenyaments')[1] del Subcontinent indi. L'hinduisme pot tenir arrels que es remunten als temps de la Civilització de la vall de l'Indus.[2][3][4] Les principals escoles ortodoxes van sorgir entre l'inici de l'Era Comú i l'Imperi Gupta.[5] Aquestes escoles hindús van desenvolupar el que s'ha anomenat la "síntesi hindú" que fusiona elements brahmànics ortodoxos i poc ortodoxos del budisme i el jainisme.[6] El pensament hindú també es va estendre a l'est fins a l'Imperi Srivijaya d'Indonèsia i l'Imperi Khmer de Cambodja. Aquestes tradicions religios-filosòfiques es van agrupar posteriorment sota l'etiqueta d'hinduisme. L'hinduisme és la religió dominant, o forma de vida, a l'Àsia meridional. Inclou el xivaisme, el vixnuisme i el xactisme[7] entre nombroses altres tradicions, i un ampli espectre de lleis i prescripcions de "moral diària" basades en el karma, el dharma i les normes socials. L'hinduisme és una categorització de diferents punts de vista intel·lectuals o filosòfics, en lloc d'un conjunt rígid i comú de creences.[8] L'hinduisme, amb uns mil milions de seguidors[9] és la tercera religió més gran del món, després del cristianisme i Islam. L'hinduisme ha estat anomenat la "religió més antiga" del món i tradicionalment s'anomena (IAST), "l'eterna llei" o la "via eterna";[10][11][12] més enllà dels orígens humans.[12] Els estudiosos occidentals consideren l'hinduisme com una fusió o síntesi[13] de diverses cultures i tradicions índies,[14][15][16] amb diverses arrels[17] i cap fundador únic.[18]
La filosofia política més estretament associada amb l'Índia és el d'ahimsa (no-violència) i Satyagraha, popularitzada per Mahatma Gandhi durant la lluita per la independència índia.
Escoles ortodoxes i heterodoxes
Les principals escoles filosòfiques índies es classifiquen com a ortodoxes o heterodoxes – àstika o nàstika – depenent d'un dels tres criteris alternatius: si creu que els Veda són una font vàlida de coneixement; si l'escola creu en les premisses de Brahman i Atman; i si l'escola creu en el més enllà i en Deva.[31][32]
El pensament xinès modern es considera generalment arrelat en el confucianisme clàssic (Jingxue), el neoconfucianisme (Lixue), el budisme, el taoisme i el Xixue ("l'aprenentatge occidental" que va sorgir durant el final de la dinastia Ming).[39]
La filosofia coreana té una història registrada de més de dos mil anys. Durant aquest període, va estar molt influenciada pel xamanisme, el budisme, el confucianisme i el taoisme.[40]
Criticisme
Segons la filòsofa britànica Victoria S. Harrison, la categoria de «filosofia oriental», i de la mateixa manera «filosofia asiàtica» és un producte de l'erudició occidental del segle xix i no existia a l'Àsia oriental ni a l'Índia. Això es deu al fet que a Àsia no hi ha una única tradició filosòfica unificada amb una sola arrel, sinó diverses tradicions autònomes que s'han posat en contacte amb el pas del temps.[41]
Alguns pensadors eurocèntrics afirmen que la filosofia com a tal només és característica de les cultures occidentals. Es diu que el filòsof alemany Martin Heidegger va dir que només les llengües grega i alemanya són adequades per filosofar.[42] Encara és habitual a les universitats occidentals ensenyar només filosofia occidental i ignorar completament la filosofia asiàtica, o considerar «filosofia» només el pensament asiàtic més recent influït per Occident. Carine Defoort, ella mateixa especialista en pensament xinès, ha donat suport a aquesta visió tan «familiar» de la filosofia,[43] mentre que Rein Raud l'ha criticat[44] i va oferir una definició de filosofia més flexible que inclogués el pensament occidental i l'oriental en igualtat de condicions. En resposta, Ouyang Min argumenta que la filosofia pròpiament dita és una pràctica cultural occidental i essencialment diferent del zhexue, que és el que tenen els xinesos,[45] tot i que zhexue (originalment tetsugaku) és en realitat un neologisme encunyat el 1873 per Nishi Amane per descriure la filosofia occidental en oposició al pensament asiàtic tradicional.[46]
↑Larson, Gerald James (1995) India's Agony over religion SUNY Press ISBN 0-7914-2412-X. «There is some evidence that Jain traditions may be even older than the Buddhist traditions, possibly going back to the time of the Indus valley civilization, and that Vardhamana rather than being a “founder" per se was, rather, simply a primary spokesman for much older tradition. p. 27»
↑Joel Diederik Beversluis (2000) a: Sourcebook of the World's Religions: An Interfaith Guide to Religion and Spirituality, New World Library: Novato, CA ISBN 1-57731-121-3 Originating on the Indian sub-continent, Jainism is one of the oldest religion of its homeland and indeed the world, having pre-historic origins before 3000 BC and the propagation of Indo-Aryan culture.... p. 81
↑«The Global Religious Landscape – Hinduism». A Report on the Size and Distribution of the World's Major Religious Groups as of 2010. The pew foundation, 18-12-2012. Arxivat de l'original el 6 May 2013. [Consulta: 31 març 2013].
↑Cowell, E.B.; Gough, A.E. (1882). Sarva-Darsana Sangraha of Madhava Acharya: Review of Different Systems of Hindu Philosophy. Nova Delhi: Indian Books Centre/Sri Satguru Publications. ISBN 81-7030-875-5, p. xii.
↑Karl Potter (2002), Presuppositions of India's Philosophies, Motilal Banarsidass, ISBN 81-208-0779-0, pp. 25–26
↑Purushottama Bilimoria (1993), Pramāṇa epistemology: Some recent developments, a Asian philosophy – Volum 7 (Editor: G Floistad), Springer, ISBN 978-94-010-5107-1, pp. 137–154
↑Garfield (Editor), Edelglass (Editor); The Oxford Handbook of World Philosophy, filosofia xinesa.
↑Ebrey, Patricia. The Cambridge Illustrated History of China. Cambridge University Press, 2010, p. 42.
↑"Modern Chinese Philosophy," per Yih-Hsien Yu, The Internet Encyclopedia of Philosophy, ISSN 2161-0002, {{format ref}} http://www.iep.utm.edu/.
↑MATTAR, J. Introdução à Filosofia. São Paulo. Pearson Prentice Hall. 2010. p. 280.
↑Harrison, Victoria S; "Eastern Philosophy: The Basics, Introduction
↑Defoort, Carine. (2001). "Is There Such a Thing as Chinese Philosophy? Arguments of an Implicit Debate",
Philosophy East and West 51 (3) 393–413.
↑RAUD, Rein. (2006) "Philosophies versus Philosophy: In Defense of a Flexible Definition". Philosophy East & West 56 (4) 618–625. [1]Arxivat 23-7-2017 a Wayback Machine.
↑Ouyang Min. (2012). "There is No Need for Zhongguo Zhexue to be Philosophy" Asian Philosophy 22 (3) 199–223.
↑Havens, Thomas R.H. (1970).Nishi Amane and Modern Japanese Thought Princeton: Princeton University Press, p. 50.
Bibliografia
Bowker, John. The Concise Oxford Dictionary of World Religions. Oxford University Press, 2000.
