De nen va mostrar predilecció per la vida religiosa, i va manifestar el desig de ser monjo, però la seva família l'envià a la cort de l'emperador Carles V. Hi va destacar, acompanyant l'emperador en les seves campanyes i esdevenint home de confiança del rei.
El 1530 l'emperador Carles V elevà el seu títol de baró al de Marquès de Lombai, com a cavaller major de l'emperadriu Isabel de Portugal i d'Aragó, de qui fou gran amic. El 1539 va morir aquesta i Francesc de Borja va escortar el cadàver de Toledo a Granada, on havia d'ésser enterrada. En arribar, en veure el cos de la reina i els efectes de la descomposició sobre qui havia estat una dona de gran bellesa, va decidir de «no servir mai més un senyor que pugui morir».
Encara, però, va ser nomenat lloctinent de Catalunya, i va tenir diversos enfrontaments amb la Generalitat de Catalunya per problemes de competències. Nomenat duc de Gandia el 1542, en fou el quart, però en ingressar a la Companyia de Jesús va abdicar en el seu fill Carles Borja.
Vida religiosa
Quan el seu pare va morir, en 1542, es va retirar a Gandia, on duria una vida lliurada a la fe. Va entrar en contacte amb els jesuïtes, llavors un orde jove, i va ajudar-los econòmicament. Benefactor del Col·legi Romà, va fundar el Col·legi Jesuïta de Gandia, el primer que va rebre estudiants laics.[2]
Ingrés a l'orde
Vidu en 1546, professà als jesuïtes el 1548 i renuncià als seus títols i càrrecs, heretats pel seu fill gran. Es doctorà en teologia (1550) i se n'anà a Roma on poc després refusà ser cardenal. De tornada als regnes hispànics, assistí a la mort de Joana la Boja (1554) i fou marmessor de Carles V (1558).
El 1554 va ser nomenat comissari general dels jesuïtes a Espanya i el 1565, a la mort de Laínez, va ser elegit general de la Companyia de Jesús.
Va ocupar diferents càrrecs dins l'orde dels Jesuïtes, fins a arribar a prepòsit general (1565). Creà molts col·legis a Europa i missions a Amèrica. És autor d'obres d'espiritualitat.
Escultura de Johannes Bitterich, s. XVIII (Bamberg, St. Martin)
Francesc de Borja davant el cadàver de la reina, per Antonio Palomino, s. XVIII
El sant fent un exorcisme. Esborrany de Francisco de Goya per a un quadre, s. XVIII (Madrid, col. de la Marquesa de Santa Cruz)
Generalat
La segona congregació general jesuïta va elegir-lo general pel seu gran prestigi. El nou general va revisar les regles de l'orde, incrementant el temps dedicat a l'oració (Ignasi de Loiola, el fundador de l'orde, va deixar-ho a l'albiri de cada membre; fins al segle xx, es va seguir la norma de Francesc de Borja). Es va preocupar perquè cada província jesuítica tingués un noviciat propi: personalment va fundar el de Roma, a Sant'Andrea al Quirinale.
Va negociar amb el papa Pius V, que volia reintroduir els oficis cantats que la Companyia havia abandonat; tampoc no volia que els membres de l'orde candidats al sacerdoci fossin ordenats fins que no haguessin fet la professió, la qual cosa constituïa un problema per la Companyia. En 1572, Gregori XIII va restaurar la pràctica original de l'orde.
Els col·legis regits per jesuïtes van créixer en nombre: de 50 el 1556 van passar a 163 el 1574. Francesc de Borja va promulgar la primera Ratio Studiorum en 1569 per a unificar-ne els temaris d'ensenyament en tots ells. Va seguir molt de prop l'evolució de la Contrareforma a Alemanya, on van intervenir intensament els jesuïtes.
Va impulsar les missions, amb fundacions a la Florida, Mèxic i Brasil. També va dur a terme missions diplomàtiques per ordre del papa, en Espanya i Portugal. Pius V va fundar, per suggeriment seu, la Congregació per a la Propaganda de la Fe.
Francesc de Borja va escriure peces musicals polifòniques, sempre de caràcter sacre, i perdudes en la seva gran majoria. Se li atribueix una Visitatio Sepulchri, interpretada a Gandia entre 1550 i 1865, i una missa, publicada a París en 1557 sota el nom d'Orlando di Lasso.[3]Jordi Savall ha editat i enregistrat un Credo polifònic també atribuït al sant.
↑Possiblement, segons els editors de la partitura, sigui obra de Lasso, però després de la canonització del sant, l'interès dels jesuïtes per consagrar el seu sant com a gran músic va fer que se li atribuís.
.jpg)
.jpg)
.svg){kind=small}
