Alfano va estudiar al conservatori de San Pietro a Majella de Nàpols abans d'anar a Leipzig el 1895. Mentre hi treballava conegué el seu ídol Edvard Grieg i escrigué diverses peces per a orquestra i per a piano. El 1896 començà la seva carrera com a pianista a Berlín, on completà la seva primera òpera Miranda que encara resta sense publicar. La seva obra La Fonte Di Enschir fou refusada per Ricordi però s'estrenà el 1898 a Breslau com a Die Quelle von Enschir. El 1900 escriu ballets a París pel Folies Bergère. Poc després viatja cap a Moscou, on compongué la seva òpera més famosa, Risurrezione, a partir de l'obra homònima de Tolstoi. Amb l'estrena a Torí el 30 de novembre de 1904 d'aquesta obra, Alfano esdevingué ràpidament famós. L'òpera començà un passeig triomfal per nombrosos teatres d'òpera, incloent-hi una estrena a Nova York el 1977.
El 1914 Alfano tornà a Itàlia on obtingué diverses places de professor de composició (entre altres, a partir de 1918 a Bolonya) on va tenir entre altres alumnes el compositor bolonyés Adone Zecchi,[3] el veronès, Antonio Veretti, i el milanès Giulio Confalonieri,[4] més tard ocupà diverses de les places més importants de la vida musical: del 1923 al 1939 fou director del Conservatorio Giuseppe Verdi de Torí, on entre altres alumnes tingué a Fernando Previtali,[5]Sandro Fuga,[6]Arturo Basile i, del 1940 al 1942 intendent del Teatro Massimo de Palerm, del 1942 al 1947 director de l'òpera de l'Accademia di Santa Cecilia de Roma i del 1947 fins al 1950 fou el director del Conservatorio Gioachino Rossini de Pesaro. Durant aquest període Alfano compongué també diverses òperes que foren interpretades en els teatres d'òpera més importants d'Itàlia.
Després que el 1924Giacomo Puccini deixés en morir inacabada la seva òpera Turandot, Alfano es disputà amb l'amic de Puccini i director Arturo Toscanini la conclusió de l'òpera de la qual Puccini només n'havia deixat alguns esbossos. Alfano acabà finalment escrivint la versió que, després d'uns retalls radicals per part de Toscanini, esdevingué el final estàndard de l'òpera fins a la proposta de Luciano Berio del 2001. El dia de l'estrena de Turandot sota la batuta de Toscanini, aquest en arribar al punt al qual Puccini havia deixat la peça inacabada, va parar de dirigir l'òpera i digué: «Qui finisce l'opera, perchè a questo punto il maestro è morto» (aquí finalitza l'òpera perquè en aquest punt el Mestre morí).[7]
Després d'aquest treball el seu major èxit fou l'òpera Cyrano de Bergerac i l'òpera radiofònica Vesuvius.[8]
↑Coré, Raul. «Biografia Giacomo Puccini». Universitat Autònoma de Barcelona, 2009. Arxivat de l'original el 14 de juliol 2014. [Consulta: 4 juliol 2014]. «L'estrena de Turandot va estar marcada per dues anècdotes. La primera, que el director Arturo Toscanini es va negar a interpretar, com volia Mussolini, l'himne feixista Giovinezza, i el Duce va renunciar a assistir-hi. I en segon lloc, que en el moment posterior al seguici fúnebre de Liù, Toscanini baixà la batuta i, girant-se cap al públic, digué amb veu emocionada: “Qui finisce l'opera, perchè in questo punto il Maestro è morto”.»
_-_Archivio_Storico_Ricordi_FOTO001885.jpg)
