Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

In nomine Domini

Infotaula documentIn nomine Domini
TipusDecretal Modifica el valor a Wikidata
Llengua originalllatí Modifica el valor a Wikidata
Temaelecció papal Modifica el valor a Wikidata
Publicació13 abril 1059 Modifica el valor a Wikidata
AutorNicolau II Modifica el valor a Wikidata
Sèrie
Part deDecret de Gracià Modifica el valor a Wikidata

In nomine Domini (llatí: En el nom del Senyor) és una butlla papal escrita pel papa Nicolau II i un cànon del Concili de Roma. La butlla fou publicada el 13 d'abril de 1059 i va ser la Indicció dotzena.[1] Va causar importants reformes en el sistema d'elecció papal, perquè va establir que només els cardenals podien participar en l'elecció del papa.

Context

Abans de la publicació de la butlla, l'elecció del papa es decidia sovint per un procés electoral adulterat.[2] L'Emperador Romà sovint nomenava directament el qui havia de succeir al papa difunt, o bé el mateix pontífex nomenava el seu successor.[3] Aquest nomenament no era vàlid segons el dret canònic vigent[4] i els electors legals havien de ratificar el nomenament, però la manera de procedir influïa indubtablement i la preferència imperial marcava l'elecció.[3][note 1]

A la dècada del 1050 el cardenal Hildebrand, futur Gregori VII, va començar a canviar el ritu d'aprovació de l'Emperador Romà.[5] El predecessor del papa Nicolau II, Esteve IX, havia estat elegit durant un període de confusió després de la mort d'Enric III del Sacre Imperi Romanogermànic i, dotze mesos després, la mort del Víctor II, a qui Enric III havia facilitat l'elecció.[5] L'elecció d'Esteve IX va obtenir el consentiment de l'emperadriu regent, Agnès d'Aquitània, que va ignorar les gestions preliminars tradicionals i ni va esperar els cardenals per la nominació imperial.[5]

Poc després del seu nomenament com a papa el 1058, a la mort d'Esteve IX, Nicolau II va convocar el sínode a Sutri, amb el suport d'un canceller imperial, que reprensentava els interessos de l'empeerador.[5] La primera tasca del sínode va ser denunciar i excommunicar l'elecció irregular de l'antipapa Benet X, que era un titella del poderós Comte de Túsculum i que s'estava a Roma.[6]

Acompanyat per tropes del Duc de Lorraine, Nicolau va fer camí cap a Roma, i Benet X va fugir.[7] Nicolau va ser consagrat papa el 24 de gener de 1059[3] amb l'acceptació de la gent de Roma.[8] Per evitar futures controvèrsies en les eleccions papals i frenar la influència externa de les parts no eclesiàstiques, a l'abril de 1059 va convocar un sínode a Roma.[6] In nomine Domini va ser la codificació de les resolucions del sínode.[8]

Llegat

In nomine Domini va ser la primera de la sèrie de butlles que van reformar radicalment el procés d'elecció papal.[6] No obstant, la butlla no va eliminar totalment la influència de la facció imperial. En canvi, el poder de l'emperador romà va ser gradualment erosionat des que va perdre el privilegi de nomenament papal, al Concordat de Worms de 1122.[9]

La butlla també va ser clau en la reforma del Col·legi de Cardenals, que no va entrar plenament en vigor fins l'elecció del Papa Innocenci II el 1130.[10] Als primers temps els cardenals es distingien com un grup separat pels més alts privilegis de l'Església, entre els que hi havia l'elecció del successor de Sant Pere.[11]

Notes

  1. ↑ Va ocórrer d'aquesta manera amb el nomenament per part d'Otó III del Sacre Imperi del Papa Gregori V i el Papa Silvestre II.[3]

Referències

  1. ↑ Depuydt, Leo «A.D. 297 as the Beginning of the First Indiction Cycle». Bulletin of the American Society of Papyrologists. The Bulletin of the American Society of Papyrologists, 24, 3-4, 1987, pàg. 137–139 [Consulta: 17 maig 2012].
  2. ↑ Thatcher, Oliver J. A Source Book for Medieval History: Selected Documents Illustrating the History of Europe in the Middle Age. Ams Pr Inc. (1971 Edition), juny 1971, p. 113. ISBN 0404063632. 
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Fanning, W. «Papal Elections». A: The Catholic Encyclopaedia. Robert Appleton Company, 1911. ISBN 0840731752. 
  4. ↑ Smith, S. B.. «Ecclesiastical punishments». A: Elements of Ecclesiastical Law. BiblioBazaar - reprint of historic original, 24 desembre 2009, p. 83–85. ISBN 1113699566. 
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Heinrich, Friedrich. «The ecclesiastical election of popes / Pope Nicholas II., 1059». A: Church and state: their relations historically developed. Book on Demand, 1877, p. 193–197. Unknown ID:B007OFIHQ8. 
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Mann, Rt. Rev. Monsignor Horance K.. «Pope Nicholas II». A: The Lives of the Popes in the Middle Ages. B. Herder; Binding Thread Showing edition, 1929, p. 226–260. 
  7. ↑ Fanning, W. «Pope Nicholas II». A: The Catholic Encyclopaedia. Robert Appleton Company, 1911. ISBN 0840731752. 
  8. ↑ 8,0 8,1 Gurugé, Anura. «1059: The Beginning Of The Cardinals As The Exclusive Electors». A: The Next Pope: After Pope Benedict XVI. WOWNH LLC, 16 febrer 2012, p. 94–96. ISBN 061535372X. 
  9. ↑ Colmer, Joseph M.; McLeane, Iain «Electing Popes: Approval Balloting and Qualified-Majority Rule». The Journal of Interdisciplinary History. MIT Press, 29, 1, 1998, pàg. 1–22. Arxivat de l'original el 20 de desembre 2012. DOI: 10.1162/002219598551616 [Consulta: 20 maig 2012]. Arxivat 20 de desembre 2012 a Wayback Machine.
  10. ↑ Fanning, W. «Cardinal». A: The Catholic Encyclopaedia. Robert Appleton Company, 1911. ISBN 0840731752. 
  11. ↑ Panvinii (also known as Panvinio), Onofrio. Onuphrii Panvinii De episcopatibus, titulis, et diaconiis cardinalium liber. Unstated (Venetian provenance), 1929, p. 19. Unknown ID:B0017C7VX4. 

Vegeu també

Enllaços externs
Kembali kehalaman sebelumnya