Isil

Isil
	El poble d'Isil; a la dreta, el campanar de l'església parroquial
Tipus	entitat singular de població
Localització
	42° 40′ 45″ N, 1° 05′ 09″ E / 42.67926°N,1.08571°E
Estat	Espanya
Comunitat autònoma	Catalunya
Província	província de Lleida
Comarca	Pallars Sobirà
Municipi	Alt Àneu
Població humana
Població	83 (2023)
Geografia
Altitud	1.163,4 m
Codi INE	25024000500
Codi IDESCAT	2502410005600

Isil (IPA: [ˈdʒil]), antigament anomenat també Gil, és un poble del terme municipal d'Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l'antic municipi d'Isil.

Està situat en el curs del Noguera Pallaresa, a totes dues riberes del riu, el qual, a més, forma una illa justament en aquell lloc, en la qual es troben la Casa de la Vila, l'església de la Immaculada i la Casa rectoral, oi Abadia. És a 1.163,4 metres d'altitud.

La menció documental més antiga és a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, datada l'any 839, però de cronologia molt discutida. També està documentat en una convinença del 1064 entre els comtes Artau I i Ramon VI, per la qual Isil passa al Pallars Sobirà.

Isil fou un municipi independent fins al 1970, data en la qual, juntament amb València d'Àneu, Son i Sorpe crearen el municipi d'Alt Àneu. L'any 1971 Isil i Alós d'Isil es constituïren en entitat local menor, que fou suprimida l'any 1992. Tanmateix, el 1999 es tornà a constituir en entitat municipal descentralitzada amb el nom d'Isil i Alós.

Isil té l'església parroquial de la Immaculada d'Isil, situada en una illa que forma la Noguera Pallaresa en dividir-se en dos braços, al costat nord de la Plaça de l'Església i al nord-oest de l'antiga Casa de la Vila, ara seu de l'Entitat Municipal Descentralitzada, que queda a l'esquerra del riu. Entre les cases del poble destaca Casa Sastres.

Entre el seu patrimoni immoble destaca l'església de Sant Joan d'Isil, situada als afores de la població, mig quilòmetre a migdia. És una basílica de tres naus capçada per tres absis que se sostenen sobre el riu. Destaca per la decoració de la portalada esculturada amb arquivoltes, similar a les de Sant Lliser d'Alós d'Isil, Sant Llorenç d'Isavarre i Sant Martí de Borén. Cal assenyalar el fris d'arquets cecs que recorre la façana sud i les dues plaques amb relleus que es troben encastades en aquesta mateixa façana.

Etimologia

Segons Joan Coromines,^[1] Isil és un dels molts topònims pirinencs d'origen basc. Està format per una arrel preromana, que comparteix amb Isavarre: isil (silenciós, amagat).

Geografia

El poble d'Isil

Les cases del poble^[2]

Casa Aiguanot
Casa Alberto
Casa Badí
Casa Badinet
Casa Baiasca
Casa Bernat
Casa Blassiat
Casa Bosc
Casa Bossigues
Casa Bruguera
Casa Cabalera
Casa Cabo

Casa Cardet
Casa Cardosenc
Casa Catxes
Casa Feliu
Casa Ferrer de Sabadell
Casa Filomena
Casa Foixenc
Casa Francesa
Casa Fuster

Casa Gargall
Casa Ignasi
Casa Joan d'Estevat
Casa Targarí

Casa Jordi
Casa Llorenç
Casa Mai
Casa Marxant
Casa Mateu
Casa Matilde
Casa Mílio
Casa Miqueu
Casa Mogat
Casa Moliner
Casa Paraire

Casa Pastora
Casa Pericle
Casa Petit
Casa Pinyana
Casa Pistolet
Casa Pisto
Casa Pubillet
La Rectoria
Casa Regalat
Casa Llúpia de Gran
Casa Rosat
Casa Sabadell

Casa Sastrers
Casa Saura
Casa Sentpau
Casa Tauperes
Casa Teixidor
Casa Tresó
Casa Tomeu
Casa Tonet
Casa Torret
Casa Truco
Casa Vicent

Història

Edat moderna

En el fogatge del 1553, Isil (Esill) declara^[3] 20 focs laics i 2 d'eclesiàstics (uns 110 habitants).

Edat contemporània

Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico...^[4] a Isil. S'hi pot llegir que és una localitat amb ajuntament situada a la Vall d'Àneu, en un petit pla travessat pel mig per la Noguera Pallaresa, que parteix el poble en dos, dominat per altes muntanyes que la priven dels raigs del sol, fins al punt que a l'hivern a penes hi toca el sol dues hores al dia. És un lloc batut pels vents del nord i del sud, amb un clima fred en excés, que produeix pulmonies i reumes aguts i crònics, a més de galteres, que en aquest lloc s'anomenen galls (sic). Tenia en aquell moment 90 cases, Casa de la Vila, presó, escola de primeres lletres a la qual assisteixen 50 nens i l'església parroquial de Sant Joan Baptista, servida per un rector de provisió reial i cinc beneficiats. A prop del poble hi ha l'ermita de Sant Joan, de gran antiguitat i valor. Hi ha moltes fonts a l'entorn, entre les quals una de sulfúrica i una altra de ferruginosa, però estan abandonades. El territori és fluix, pedregós, i de qualitat mitjana; a l'entorn hi ha tot de muntanyes despoblades d'arbres i una amb molts pins i avets. S'hi produïa sègol, patates, fenc i pastures. S'hi criava tota mena de bestiar, preferentment vacum. Hi havia caça de llebres, perdius, isards i ossos, i pesca de truites. Tenia 36 veïns (caps de casa) i 213 ànimes (habitants).

Cultura popular i tradicional

Isil és també conegut per les Falles d'Isil, dins de la tradició de falles o teies, molt comuna al Pallars i a la Ribagorça. Com a record de la celebració pagana del solstici d'estiu, els habitants d'Isil descendeixen de la muntanya amb troncs encesos, la corrua de la qual enmig de la nit sembla una serp de foc. Aquesta festa fou recuperada l'any 1978 i declarada festa d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya l'any 1991.

Referències

↑ Coromines 1995.
↑ Montaña 2004.
↑ Mossèn Guillem d'Isil, prior i Mossèn Joan Barado; Pau Sentenac, Peret Raufaste àlies Asema, Joan Morera, Joan Ramon Riu àlies Arnau, Joan de Vidaló àlies Puig, Bernadí de Vidaló àlies Puig, Jaume Gasac, Joan de Montardit àlies de Maleto, Blasi de Bertran, Joan de Ramonic àlies de Guillem Pere, Jaume Fort, Miquel Sala, Pei Varado, Guillem Maureig, Martí Varado, Bertran de Casau àlies de Villaló, Jaume Laura, Martí Serra, Arnau Nogueró i Joan Tibaut àlies Berdot. Iglésias 1981, p. 78.
↑ Madoz 1845.

Bibliografia

Coromines, Joan. «Isil». A: Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. IV. D - J. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona "La Caixa", 1995. ISBN 84-7256-825-3.
Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Gil». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.