Jerónimo Castillón y Salas o Gerónimo (Ponzano, Osca, 30 de setembre de 1755[1] - Tarassona, 1835) va ser un religiós espanyol, bisbe de Tarassona i inquisidor general, el darrer abans de l'abolició definitiva del càrrec. Cavaller de la Gran Creu de l'Orde de Carles III.[1]
Biografia
De família distingida. Va graduar-se a la Universitat d'Osca en batxiller de filosofia i de lleis, doctorant-se en cànons. Va ser-ne mestrescola de 1808 a 1810 i de 1813 a 1815, sent-ne rector de la mateixa durant els mateixes períodes, tret de l'any 1815.[2]
Va ser diputat per Aragó[3] a les Corts de Cadis, que donava llum a la primera constitució espanyola, però Castillón, partidari de l'absolutisme, el 1814 signava el Manifest dels Perses,[2] demanant a Ferran VII la tornada a l'Antic Règim. Fruit de l'aliança entre l'Església i la Casa Reial, que van decidir col·locar a les seus diocesanes persones addictes a les idees del moment, és a dir, contraris al sistema constitucional,[4] Castillón va ser nomenat bisbe de Tarassona el març de 1815.[1] El mateix any, Castillón és fet visitador de la Universitat de Salamanca per tal de vigilar i corregir doctrines impartides per alguns mestres contràries a la religió i considerades subversives. L'informe va provocar la suspensió de mestres perquè s'afirmava que de Salamanca sortia la meitat de corrupció d'Espanya.[5] El 1818 succeïa a Francisco Javier Mier y Campillo en el càrrec d'inquisidor general, després de la renúncia d'aquest,[2] si bé inicialment el rei va proposar al seu confessor, el prevere canariCristóbal Bencomo y Rodríguez, que va refusar el càrrec.[6]
Durant el Trienni Liberal va patir penúries i va ser privat del seu càrrec d'inquisidor general quan el ministre de Gràcia i Justícia li va comunicar l'abolició del Tribunal de la Inquisició el 1820,[2] llavors Castillón va deixar Madrid i es va instal·lar a la seva diòcesi de Tarassona,[3] però l'any següent es va exiliar a França.[2] Va estar refugiat a Baiona, després traslladats a Tolosa, juntament amb altres personalitats addictes a la causa absolutista que es constituïren en junta per negociar amb el govern francès i sol·licitar-li ajuda per restaurar el poder de Ferran VII.[7]
Amb la restauració de l'absolustime el 1823, Castillón es reincorpora al bisbat de Tarassona i va estar al capdavant d'un grup de bisbes que reclamaven la restauració de la Inquisició, la qual finalment no es va dur a terme, sent substituïda per les Juntes de Fe.[2] Malgrat no haver recuperat el càrrec, fins a la seva mort va dur a terme una intensa activitat política en contra del liberalisme.[3]
.svg){kind=small}
