El seu nom tingué de grafies Jerónimo i Gerónimo. Hom ha apuntat bé un origen aragonès [1] o tal vegada[2] procedència de Pamplona. Estudià a Roma i a Bolonya, on es titulà en teologia, i possiblement [3] també es formà al convent dels carmelites de Perpinyà. Encara que pertanyent a aquesta darrera orde, sembla que amb una edat de trenta anys es feu monjo de l'abadia benedictina de Subiaco. El 1401 era cambrer de Ripoll. Des del 1398 residí a Avinyó i, entre els anys 1399 i 1412, fou confessor de l'antipapaBenet XIII, una responsabilitat que anteriorment havia estat de sant Vicent Ferrer; també en va ser camarlenc. Fou nomenat abat de l'aragonès monestir de Sant Joan de la Penya[4] el 1404, que feu regir in absentia mitjançant el canonge de Jaca García de la Tienda; Ocón renuncia a l'abadiat el 1415, sense haver fet acta de presència efectiva al monestir. El 23 de maig del 1410 fou nomenat bisbe d'Elna, per bé que fins al 1414 [5] regí la diòcesi en nom seu el prior de Santa Maria de Gualter, Esteve d'Agramunt, potser en qualitat [6] de vicari general. Després que el Papa Luna fos deposat al concili de Constança del 1417, el bisbe es retirà de la seva obediència, i aquell mateix any Ocón formà part de l'ambaixada a Peníscola que li demanà la renúncia.
Esteve d'Agramunt representà el bisbe Ocón al Sínode de Lleida del 1418, convocat pel legat papal Alamanno Adimari per a acabar amb el cisma de l'església de la Corona d'Aragó amb l'església romana. Agramunt, en plena sintonia amb un Ocón que devia la seva mitra a l'antipapa Benet XIII, fou molt crític contra el llegat, i arribà a redactar [7] l'apel·lació contra ell. El bisbe d'Elna també assistí (en persona o per representació) a les Corts dels anys 1412, 1414, 1416, 1419 i 1421, i procuradors seus hi foren Guillem Carbonell (corts del 1412), canonge de Barcelona; García Anzárez y de Añón [8] (corts de 1416, 1419 i 1421), abat de Santa Maria la Reial de Perpinyà i canonge d'Elna; Bartomeu Garriga (corts del 1421), monjo i cambrer de Santa Maria de Ripoll.
Jerónimo de Ocón fou autor d'algunes obres escrites, entre les quals una crònica sobre les experiències viscudes a la cort papal d'Avinyó; encara que desapareguda posteriorment, fragments d'aquesta s'han conservat en cites que en feren altres autors. Reprengué la construcció [5] de la nova església de Sant Joan de Perpinyà, i feu enderrocar la capella de Sant Benet de Sant Joan el Vell de Perpinyà per fer-ne el 1420 una de nova, dedicada igualment al sant, a l'extrem del transsepte nord, a cavall dels dos Sant Joans, Vell i Nou; en morir, i tal com havia disposat, hi fou enterrat. Un escut en pedra, amb l'heràldica del bisbe i obra de Guillem Sagrera, va ser llevat d'aquesta nova capella de Sant Benet quan, al seu torn, va ser enderrocada al segle XVIII; la pedra, potser una clau de volta, hauria anat a raure al Museu Hyacinthe-Rigaud de Perpinyà, però la seva localització present és desconeguda (se'n conserva[5] la fotografia). Durant el seu govern de la diòcesi d'Elna, el 1423 s'acabà de compilar [9] el Llibre d'Or, un cartoral de l'església primitiva de Sant Joan.
↑Reinhardt, Klaus; Santiago-Otero, Horacio. «Jerónimo de Ocón OCarm (+1433)». A: Biblioteca bíblica ibérica medieval. Madrid: Centro de Estudios Históricos CSIC, 1986, p. 180 (Medievalia et humanistica, 1. Nomenclator de autores medievales hispanos, 1). ISBN 8400063119.
