L'any 1988 va sofrir una vaga general, la primera en l'actual democràcia espanyola, convocada entre d'altres per la Unió General de Treballadors i Comissions Obreres a causa del seu projecte de llei consistent en l'aprovació d'una sèrie de models contractuals "en pràctiques".
De forma informal se'l considerà en aquells moments com un de "tres barons del PSOE" al costat de Juan Carlos Rodríguez Ibarra i José Bono, també presidents autonòmics.
Després de la derrota del seu partit en les eleccions generals de 12 de març de 2000, per la qual dimití Joaquín Almunia Amann com a Secretari General del partit, es feu càrrec de la Comissió Política (nom que se li va donar a la gestora). Com a president de la mateixa organitzà el 35è congrés del PSOE en el qual fou escollit Secretari General del partit José Luis Rodríguez Zapatero. En agraïment als serveis prestats al partit en tan delicada situació va ser proposat per al càrrec de President del PSOE pel mateix Zapatero l'any 2000, càrrec que cedí en el 38è congrés al també andalús José Antonio Griñán.
Imputació i condemna
El febrer de 2015 fou imputat pel presumpte frau dels ERO a Andalusia,[5] pel que fou condemnat a 9 anys d'inhabilitació per delicte continuat de prevaricació.[2]