El 1908 va entrar per oposició al cos de metges dels Dispensaris Municipals, i més tard seguí col·laborant amb en Ribas i Ribas quan aquest va ser nomenat cap del Servei de Cirurgia de l'Hospital de la Santa Creu.[3]
El 1915 va crear una petita clínica al carrer Rosselló cantonada amb Aribau, que va ampliar amb el centre del carrer Buigas sis anys després amb el nom de Casa de Salut Clínica Corachán, i que encara persisteix al mateix lloc com Institut Clínica Corachán.
El 1933 fou nomenat professor de patologia quirúrgica de la Universitat Autònoma de Barcelona, col·laborà en la revista Monografies Mèdiques i va dirigir la redacció del Diccionari de medicina, per encàrrec de l'Associació de Metges de Llengua Catalana.[5] El 1936 fou nomenat Conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, però en començar la Guerra Civil espanyola fou amenaçat per incontrolats, dimití del càrrec i el 1937 marxà del país amb una autorització de Lluís Companys. El seu fill i també prestigiós cirurgià Manuel Corachán Llort fou igualment perseguit per incontrolats i passà a la zona nacional, on morí el juny de 1937 per causa d'una gangrena provocada per una ferida mal curada de metralla. Manuel Corachán pare decidí aleshores exiliar-se a Veneçuela, on fou catedràtic de tècnica anatòmica de la Universitat de Caracas.[6]
Va tornar a Barcelona el juny de 1941 on fou nomenat novament cap de Cirurgia de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, després de rebre una multa de 75.000 pessetes del Tribunal de Responsabilitats Polítiques franquista per haver estat conseller de Sanitat de la Generalitat.[7]
