Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque

Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque

Nom original	(es) Manuel Pavía
Biografia
Naixement	2 agost 1827 Cadis (Espanya)
Mort	març 1895 (67 anys) Madrid
Sepultura	cementiri de San Justo
Governador de Puerto Rico
1887 –
Capità general de la I Regió Militar
febrer 1885 – gener 1887
Capità general de Catalunya
24 juny 1880 – 17 octubre 1881 ← Luis de Prendergast y Gordon – Luis de Prendergast y Gordon →
Senador al Senat espanyol
5 gener 1880 – 4 gener 1895 Circumscripció electoral: senador vitalici
Activitat
Ocupació	militar, polític
Carrera militar
Rang militar	general
Conflicte	Tercera Guerra Carlina Cop d'Estat de Pavía
Premis
(1886)  Gran Creu de l'Orde de Carles III (1877)  Gran Creu Llorejada de Sant Ferran (1869)  comanador de l'Orde de Carles III

Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque (Cadis, 2 d'agost de 1827-Madrid, 4 de gener de 1895) va ser un general espanyol el cop d'estat del qual va significar la fi pràctica de la Primera República Espanyola.^[1] En l'imaginari col·lectiu ha quedat que va entrar al Congrés a lloms del seu cavall, el «cavall de Pavía». No obstant això, aquest fet en realitat no va ocórrer.^[2]

Era fill de l'almirall Pavia, un oficial naval del segle xix. Va ingressar a l'Acadèmia d'Artilleria de Segòvia en 1841; ascendí a tinent el 1846, a capità el 1855 i a major el 1862. Tres anys més tard es va unir al personal de Joan Prim i Prats i va participar en la revolta de Villarejo de Salvanés (3 de gener de 1866). Després del fracàs del pronunciament militar, va marxar a l'exili, i tornà després de la Revolució de 1868 que va destronar Isabel II.^[3]

Durant la I República va combatre contra els carlins a Navarra i contra els moviments cantonals a Andalusia. Fou designat capità general de Castella la Nova durant la presidència del republicà unitari Emilio Castelar, un president amb qui va mantenir una bona relació, atès que tots dos compartien la idea que Espanya havia de solucionar els seus problemes amb «ordre, unitat i disciplina», si bé el mandatari considerava que tota acció havia de dur-se a terme dins de la legalitat i Pavía era conegut per la seva proclivitat a donar un cop militar si la legalitat no bastava per arribar a aquesta fi.^[4]

El 3 de gener del 1874, quan Castelar va perdre una moció de confiança i es va procedir a l'elecció d'un nou president (el federalista Eduardo Palanca Asensi), Pavía va fer arribar una nota al president de les Corts, Nicolás Salmerón, ordenant-li que «desallotgés el local».^[4] Els diputats no van obeir l'ordre i van romandre en els seus seients, encara que van acabar fent-ho quan una dotació de la Guàrdia Civil es va presentar a l'hemicicle i els va desallotjar, dissolent les Corts i donant fi al règim parlamentari republicà.

Després del cop d'estat, Pavía va convocar tots els partits polítics —excepte cantonalistes, federalistes i carlins— per formar un govern de concentració nacional, que donaria el poder al general Serrano, començant així una dictadura republicana que culminaria amb la restauració de la monarquia en la persona d'Alfons XII.^[5]

Durant el regnat d'Alfons XII d'Espanya fou nomenat capità general de Catalunya el 1880, càrrec que va ostentar fins al 1881.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque