Marcusenius fa referència a l'alemanyJohann Marcusen[6] (el primer ictiòleg a estudiar els mormírids de forma sistemàtica),[7] mentre que l'epítet meronai al·ludeix a Bernard de Merona, amic i col·lega dels autors que van anomenar aquesta espècie.[7]
Descripció
El cos, moderadament allargat, fa 18,7 cm de llargària màxima. Cap espina a les aletes dorsal i anal. 21-23 radis tous a l'única aleta dorsal i 25-29 a l'anal. Origen de l'aleta dorsal al mateix nivell o lleugerament per darrere del de l'aleta anal. Aletes pectorals més curtes que el cap i amb els extrems arribant a l'origen de les aletes pelvianes. Aleta caudal forcada. Peduncle caudal gruixut. 50-54 escates a la línia lateral i 12 al voltant del peduncle caudal. Cap amb una depressió central. Perfil dorsal del cap clarament còncau. Boca terminal i amb les dents bicúspides (5 al maxil·lar superior i 5-6 a l'inferior). Musell relativament allargat, corbat i prominent. Absència de barbetes sensorials i d'aleta adiposa. Ulls petits. Es diferencia de Marcusenius ussheri pels ulls (els quals són més petits en relació amb la longitud del cap) i de Marcusenius mento pel nombre d'escates a la línia lateral. Color de fons molt fosc, amb el cap i l'esquena negres, i els flancs i el ventre una mica més clars (conservat en alcohol, el seu color natural tendeix a desaparèixer i alguns exemplars arriben a mostrar una franja transversal negra als flancs que uneix les bases de les aletes dorsal i anal). Aletes fosques. Primers radis de l'aleta dorsal tacats de negre.[8][9][2]
És inofensiu per als humans,[6] forma part de la dieta humana local,[15] el seu índex de vulnerabilitat és baix (21 de 100)[16] i les seues principals amenaces són la desforestació, l'expansió agrícola i les sequeres.[15]
Referències
↑Gill T. N., 1862. On the West African genus Hemichromis and descriptions of new species in the museums of the Academy and Smithsonian Institution. Proc. Acad. Nat. Sci. Phila. v. 14. 134-139.
↑ 2,02,1Bigorne, R. i D. Paugy, 1990. Description de Marcusenius meronai, espèce nouvelle de Mormyridae (Teleostei) de Sierra Leone. Ichthyological Exploration of Freshwaters, vol. 1 (núm. 1): 33-38. [1]
↑ 8,08,1 Bigorne, R., 1990. Mormyridae. P. 122-184. A: C. Lévêque, D. Paugy i G.G. Teugels (eds.). Faune des poissons d'eaux saumâtres d'Afrique de l'Ouest. Vol. 1. Faune Trop. 28. Musée Royal de l'Afrique Centrale, Tervuren i ORSTOM, París. Pàg. 147.
↑ 10,010,1 Paugy, D., K. Traoré i P. S. Diouf, 1994. Faune ichtyologique des eaux douces d'Afrique de l'Ouest. p. 35-66. A: G. G. Teugels, J. F. Guégan i J. J. Albaret (eds.). Biological diversity of African fresh- and brackish water fishes. Geographical overviews presented at the PARADI Symposium, Senegal, 15-20 de novembre de 1993. Ann. Mus. R. Afr. Centr., Sci. Zool., 275:177 p.
↑Paugy, D., C. Lévêque, G. G. Teugels, R. Bigorne i R. Romand, 1990. Freshwater fishes of Sierra Leone and Liberia. Annotated checklist and distribution. Revue d'Hydrobiologie Tropicale, v. 23 (núm. 4): 329-350. Pàg. 336.
↑Cheung, W. W. L., T. J. Pitcher i D. Pauly, 2005. A fuzzy logic expert system to estimate intrinsic extinction vulnerabilities of marine fishes to fishing. Biol. Conserv. 124:97-111.
Bibliografia
Fritzsch, B. i P. Moller, 1995. A history of electroreception. p. 39-55. A: P. Moller (ed.). Electric fishes: history and behavior. Fish and Fisheries Series 17. Chapman & Hall, Londres, Gran Bretanya. Pàg. 54.
Wu, H.L., K.-T. Shao i C.F. Lai (eds.), 1999. Latin-Chinese dictionary of fishes names. The Sueichan Press, Taiwan.
.svg){kind=icon}
