Va estudiar filologia i musicologia a les universitats d'Estrasburg i París, i piano amb Cortot. Va obtenir el doctorat a la Universitat de Berlín l'any 1930, amb la seva dissertació sobre l'Ars Nova del segle xiv. Fou assistent de Hornbostel en el Phonogramm-Archiv de Berlín (1932-34) i l'any 1934 i el va succeir com a director. L'any 1937, el govern va objectar la seva habilitació a la universitat de Berlín. Després del servei militar en la Segona Guerra Mundial, va fundar i dirigir el departament d'etnomusicologia en l'Instituto Español de Musicología, a Barcelona.[1] Més tard, va esdevenir conferenciant del CSIC, en la Universitat de Barcelona (1947-55). L'any 1955 el varen acceptar a la Universitat de Colònia, on va ensenyar musicologia comparada i etnomusicologia fins al 1968. Després de jubilar-se, va ensenyar a la Universitat d'Amsterdam fins al 1970. Va morir l'any 1982 a Baviera.[2]
El seu treball com a musicòleg
Va ser guiat en l'estudi de l'edat mitjana per Wolf, i la seva recerca sobre els orígens i la història de la polifonia vocal el va dur a cercar en diverses fonts extraeuropees. Des d'una comparació sistemàtica de diversos exemples musicals de diferents regions i cultures, va treure conclusions importants sobre els principis de les tècniques polifòniques, la seva distribució al voltant del món i les seves relacions històriques. Era particularment interessat en els fenòmens polifònics de la música vocal d'Àfrica i del Caucas, i va estudiar també la relació entre la música escrita en els manuscrits europeus antics, i les tradicions de la música popular encara vigent, i els trets comuns entre les cultures mediterrànies. Altres estudis els va fer sobre la música de regions específiques o grups ètnics, a les Filipines, Mato Grosso, Camerun, Austràlia, Assam, Tunísia i, especialment, Espanya. La seva recerca sempre anava dirigida cap a la fenomenologia i els fonaments dels processos musicals. La seva posició metodològica en musicologia comparada i etnomusicologia, va ser expressada en contribucions bàsiques en llibres i enciclopèdies. En els seus darrers anys, Schneider va augmentar el seu interès en el significat i funció de la música en el context de filosofia, mitologia i religió al voltant del món, i va contribuir a una comprensió més profunda del paper de la música en l'estudi dels símbols i la cosmologia. Les seves idees van ocasionar discussions i controvèrsies entre els seus col·legues i estudiants a escala internacional, i va influenciar molt les noves generacions de l'escola de Colònia, successora de l'Escola de Berlín de Hornbostel.[2]
↑García Mallo, M. Carmen «La adquisición de la biblioteca musical de Anselmo González del Valle por el Instituto Español de Musicología en sus primeros años de actividad» (en castellà). Estudios sobre el Barroco musical hispánico (En tomo a la figura del Dr. Miguel Querol), pàg. 57.
↑ 2,02,1Sadie, Stanley. The New Grove Dictionary of Music and Musicians. 2a edició. Macmillan Publishers, 2001, p. 558.
