Després de completar els estudis secundaris a l'institut de l seva vila natal, va estudiar matemàtiques i física entre 1926 i 1930 a la universitat de Göttingen, excepte un semestre que va estar a Roma. El 1930 va obtenir el doctorat sota la direcció d'Emmy Noether qui li va encarregar d'escriure una monografia sobre àlgebra que apareixeria el 1935 amb el títol de Algebren.[1] A partir de 1931 va ser professor ajudant a la universitat de Leipzig sota la direcció de Bartel van der Waerden. Després de publicar la monografia esmentada, va intentar conseguir l'habilitació docent a la universitat de Göttingen, però els nazis ja eren al poder i el consideraven poc fiable políticament i, malgrat el suport de Helmut Hasse, li van negar la càtedra;[2] va aconseguir l'habilitació el 1938 a la universitat de Jena.[3] En aquesta època, juntament amb Hasse, van refer la teoria dels multiplicadors en termes de correspondències en tres cossos de funcions abstractes.[4] El 1943, en plena Segona Guerra Mundial, va ser traslladat a la universitat polonesa ocupada de Poznań, càrrec que va haver de deixar el 1945 en acabar la guerra, retornant a Göttingen.
Després d'un curs (1947-48) a la universitat de Marburg, va passar a la universitat d'Hamburg fins al 1950, en que va ser nomenat catedràtic a la universitat de Göttingen, en la qual es va retirar el 1976, passant a ser professor emèrit.[5]
O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Max Deuring» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
