Diversos estudis genètics dels pobles del Pacífic en combinació amb antigues restes arqueològiques han aclarit bastant la confusió primerenca. La població melanèsia té un marcador del cromosoma Y, l'H17, que no es troba en els polinesis.[5]La ceràmicalapita és originàriament melanèsia, des d'on es va estendre cap a les altres illes. Els melanesis són el poble més antic del Pacífic, i precedeixen els altres pobles unes quantes desenes de milers d'anys.[6] La població melanèsia, igual que els aborígens australians, amb qui els melanesis papús comparteixen un avantpassat comú, hi va arribar cap als anys 40000 a 50000 aC.[7]
L'estatus social, generalment, es basa en les habilitats de cadascú i els béns que posseeix, mentre que els polinesis fan servir l'herència per a determinar aquest estatus.
La cultura melanèsia és més sofisticada que la de les illes veïnes.[1] És una mostra de multilingüisme extrem, amb llengües parlades per grups ètnics de vegades molt reduïts: l'illa de Nova Guinea sola agrupa al voltant de 750 llengües papús[8] i les altres llengües austronèsies es reparteixen en multitud d'illes. Aquesta diversitat lingüística ha donat lloc a l'aparició de molts pidgins en les zones urbanes on calia tenir una llengua de comunicació comuna. Deriven majoritàriament del Kanaka Pidgin English parlat a l'estat australià de Queensland, en les plantacions treballaven els illencs de Vanuatu, les illes Salomó i en menor mesura de Nova Guinea al segle xix i principis del XX.[9] El multilingüisme de les ciutats i l'alt percentatge de matrimonis entre persones de grups ètnics diferents han permès que aquests pidgins s'estabilitzessin i que alguns passessin recentment a ser reconeguts com a llengües criolles. A Vanuatu, el bislama té estatus de llengua oficial juntament amb l'anglès i el francès. A Papua Nova-Guinea, el tok pisin és llengua oficial juntament amb l'anglès i un altre pidgin, el hiri motu. A les illes Salomó, el pidgin és la llengua franca del país però no té cap estatut oficial. Aquestes llengües són mútuament intel·ligibles malgrat les diferències lexicals i sintàctiques.[10]
Religions tradicionals
Les creences religioses dels melanesis tenen en comú els següents trets:[11]
↑Durmont D'Urville, Jules-Sebastian-Cesar «On The Islands of The Great Ocean». Journal of Pacific History, 38, 2, 2003, pàg. 163–174. DOI: 10.1080/0022334032000120512.
↑Roger C. Green, Near and Remote Oceania disestablishing "Melanesia" in Culture History, in Man and a Half, Essays on Pacific Anthroplogy and Ethnobiology, Ed. Andrew Pawley, Auckland (Australia), Polynesian Society, 1991, p. 491-502.
↑Patrick Vinton Kirch, On the Roads of the Winds: An Archaeological History of the Pacific Islands before European Contact, University of California Press, 2002, pág. 5, ISBN 0-520-23461-8
↑Rodríguez Santidrián, Pedro. «Melanesios, Religión de los». A: Diccionario de las religiones. Madrid: Alianza, 1994, p. 295. ISBN 84-7838-400-6.
Bibliografia
S. Tcherkézoff, Polynésie/Mélanésie. L'invention française des races et des régions de l'Océanie (XVIe-XIXe siècles), Papeete, Au vent des îles, 2009, ISBN 978-2-9156-5452-3
Jean Guiart, Return to Paradise. Les dossiers oubliés ː le fardeau de l'homme blanc, Le Rocher-à-la-Voile, Nouméa 2011,
Tibor Bodrogi, Colonization and religious movements in Melanesia, 1951, Acta Ethnologica Academiae ScientiarumHunagariae, Budapest,
