Fill del compositor Raymond Legrand (1908-1974) i de Marcelle Der Mikaëlian, la germana del director d'orquestra Jacques Hélian, d'origen armeni, Michel Legrand estudia piano i composició al Conservatori de París de 1942 a 1949, en les classes de Lucette Descaves i Nadia Boulanger. Com la seva germana gran Christiane Legrand, que serà successivament membre de grups de jazz vocal com els Blue Stars, els Double Six i els Swingle Singers, s'apassiona pel jazz després d'haver assistit el 1947 a un concert de Dizzy Gillespie (amb qui col·laborarà alguns anys més tard, escrivint el 1952 els arranjaments per a l'orquestra de corda que acompanya el trompetista als seus concerts europeus).
Arranjador i jazzman
El 1951, quan només té 19 anys, escriu arranjaments per a l'orquestra del seu pare, que l'introdueix en l'univers de la cançó de varietats, i comença una carrera d'acompanyant i d'arranjador per a Jacqueline François, Henri Salvador, Catherine Sauvage i Zizi Jeanmaire. Maurice Chevalier el contracta com a director musical.
El 1954, a petició de la firma americana Columbia i gràcies a Jacques Canettiproductor musical de Philips que ha passat un acord amb aquesta firma, ofereix relectures jazzy de lletanies franceses.[4] L'àlbum I Love París és un enorme èxit (8 milions d'exemplars); el reconeixement de Legrand és internacional. Influenciat per Stan Kenton, duu una breu carrera de músic de jazz com a líder: Holiday in Roma el 1955, Michel Legrand Plays Cole Porter[5] el 1957, Legrand in Rio el 1958. Per a Legrand Jazz, grava a New York el 1958 amb Milles Davis, John Coltrane i Bill Evans, convertint-se en un dels primers europeus a treballar amb els amos del jazz modern.
El 1957, és convidat al Festival mundial de la joventut de Moscou.[6]
El 1966, va fer els arranjaments de la cançó internacional C'est si bon de Henri Betti i André Hornez per a l'àlbum de Barbra StreisandColor Me Barbra . El 1948, el seu pare Raymond Legrand havia dirigit l'orquestra per a la gravació d'aquesta cançó per les germanes Étienne.
Algunes composicions de Michel Legrand, com El vals de les Liles (en anglès: Once upon a summer time , Chet Baker, Bill Evans), la Cançó de Maxence (You must Believe in Spring ) o el tema principal de la banda original de la pel·lícula The summer knows , s'han convertit en estàndards de Jazz.
Michel Legrand ha estat casat dues vegades, amb Christine Bouchard després a Isabelle Rondon. Separat de la seva última companya, l'arpista Catherine Michel, el 2013, es casa el 16 de setembre de 2014 a l'ajuntament de Mònaco amb l'actriu Macha Méril, que havia conegut quaranta anys abans.[7] La cerimònia religiosa té lloc dos dies més tard en el 17è districte de París.
És el pare de Dominique Rageys (nascuda el 1952), fundadora amb el seu marit del ral·li «Maroc Classic», d'Hervé Legrand (nascut el 1959), pianista i compositor, de Benjamin Legrand (nascut el 1962), cantant, de Eugénie Angot (nascuda el 1970), amazona de nivell internacional.
És germà de la cantant Christiane Legrand, germanastre de l'escriptor Benjamin Legrand i del pintor Olivera Legrand. És també l'oncle de Victòria Legrand, cantant del grup Beach House.
Homenatges
El 5 de desembre de 2007, la facultat de música de la Universitat de Mont-real, al Quebec, li ha atorgat un doctorat honorífic pel caràcter excepcional de la seva carrera.
En ocasió dels seus cinquanta anys de carrera, a començaments de 2009, li ha estat retut un homenatge a la Filmoteca francesa a París, amb la projecció de la majoria de les pel·lícules de les quals ha escrit la música. Ha donat igualment per l'ocasió tres concerts a la sala Pleyel i concedit múltiples entrevistes a la ràdio i la televisió.
_revised.jpg)