Un municipi és l'entitat local bàsica de l'organització territorial i element primari de participació ciutadana en els assumptes públics en molts països.[1] De vegades s'utilitza sota la influència francesa el sinònimcomú o comuna. El municipi gaudeix d'autonomia, té personalitat jurídica i plena capacitat per a l'exercici de les funcions públiques que té encomanades, per representar els interessos de la col·lectivitat respectiva i per gestionar els serveis públics la titularitat dels quals assumeixen.
Un municipi està format per tres elements. En primer lloc, es tracta d'un territori, el terme municipal, àmbit territorial on l'ajuntament exerceix les seves competències. Per altra banda, té una població, el conjunt de veïns o habitants, persones residents en el municipi, segons que consta al padró municipal d'habitants. Finalment, compta amb una administració municipal, l'ajuntament, organització política-administrativa formada per un conjunt de persones i béns ordenats per a la consecució dels objectius que es proposen.
La majoria dels països recullen el municipi com a entitat local bàsica d'organització. Per exemple, els municipis dels Països Catalans que formen part de les comunitats autònomes a Espanya, venen regulats per la Llei Reguladora de les Bases del Règim local[2] i, al seu torn, també per legislació autonòmica corresponent, com la Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya,[3] o la Llei de Règim Local al País Valencià.[4]
És important no confondre el concepte municipi amb els de ciutat, vila, poble, etcètera. En l'actualitat, a causa de les reordenacions territorials dels dos darrers segles, algunes viles, antigament amb municipi propi, han estat afegides a termes municipals més amplis, i n'han passat a ser el cap municipal, o a dependre de ciutats o altres viles, habitualment de més importància en el seu territori. Tanmateix, en ser el títol de vila actualment més honorífic que no pas pràctic, aquestes viles no han perdut mai la seva categoria, encara que en alguns casos hom les anomeni ex-viles.[5]
Història
A l'antiga Roma, un municipium era una ciutat lliure que era governada amb les seves pròpies lleis, tot i que els seus ciutadans gaudien del drets de la ciutadania romana. S'utilitza de vegades com sinònim la paraula de «municipalitat» que a l'origen significa qualitat de municipal.[6]
El concepte de municipi com a subdivisió administrativa té l'origen en la reorganització administrativa després de la revolució francesa. Els revolucionaris volien rompre amb les subdivisions feudals de l'antic règim i es van crear municipis, districtes, departaments. El territori dels municipis pot tenir el seu origen en fets molt diversos. Els més freqüents són els següents: es podia tractar del territori d'un senyoriu (a Catalunya, habitualment una baronia); o bé d'un terme parroquial, dins de l'anterior; podia ser una vila nova, de vegades vila franca, en territori de repoblament, a la qual d'entrada se li assignava un territori; finalment, podia tractar-se d'un territori sota jurisdicció d'un monestir, capítol de canonges, etcètera. En la base de la gran majoria de municipis catalans, hi ha un d'aquests elements territorials predecessors. Els països ocupats per França generalment van mantenir aquesta reforma administrativa. Altres països van crear estructures semblants per reemplaçar els senyors locals hereditaris de l'antic règim, segons el cas per consells elegits o per funcionaris nomenats pel govern central.
Els municipis actuals a l'Estat espanyol es constituïren, utilitzant el nom d'«ajuntament», a partir del 1812, quan es desplegaren les disposicions emanades de la Constitució de Cadis, de manera que amb anterioritat a aquesta data, no es pot parlar pròpiament de l'existència dels municipis, amb el concepte actual d'aquest ens administratiu.[7][8] En un primer moment es crearen molts ajuntaments, fins a l'extrem de formar-se'n amb només dos caps de casa (dos electors i elegibles per al càrrec d'alcalde, per tant), que devien agrupar al voltant de 10 habitants. És el cas de l'ajuntament d'Enrens i Trepadús, a l'Alta Ribagorça (actualment terme de Tremp, al Pallars Jussà.
Als anys posteriors al 1812, s'intentà acabar d'organitzar i racionalitzar l'estat espanyol, creant-se les províncies, els partits judicials, etcètera. El 1845 es promulgà una llei municipal que limitava a 30 caps de casa el mínim per poder tenir ajuntament propi, i, d'aquesta manera, tots els ajuntaments més petits d'aquest nombre s'hagueren d'agrupar a un de més gran, o bé ajuntar-se entre ells per a tenir el mínim de ciutadans electors i elegibles per als càrrecs. Calia ser cap de casa contribuent amb una renda mínima per a poder ser considerat veí (els esmentats electors i elegibles); la resta de la família i els caps de família de rendes més petites no eren considerats veïns i no podien votar ni ser elegits per a cap mena de càrrec.[9]
Concepte
La doctrina francesa sorgida a partir de la Revolució del 1789 considerava el caràcter natural dels municipis, com una persona social, una comunitat d'interessos, anteriors a l'existència de l'Estat, que només havia de limitar-se a reconèixer i protegir aquesta realitat. Altres ordenaments europeus com els d'Anglaterra o Alemanya optaren per destacar el caràcter legal del municipi. La distribució del poder entre els diferents ens públics és una decisió del legislador i, per tant, amb aquest criteri, el que hi hagi una comunitat humana en un territori no resulta un element suficient, sinó que formalment el municipi és una entitat territorial creada per llei, com a part integrant de l'organització territorial de l'Estat.[10]
A l'estat espanyol, per les influències de la doctrina francesa, la normativa del règim local dels segles XVIII i XIX es va inspirar les teories naturalistes franceses, tot i que al llarg del segle XX, igual que a la resta d'estats europeus es va optar per considerar els municipis com a ens de creació legal, amb el compliment de determinades funcions públiques.[10]
Els municipis compleixen una doble funció d'autogovern i administració d'una col·lectivitat territorial identificada. Són una administració pública de caràcter territorial, amb personalitat jurídica pròpia i autonomia per a la gestió i també tenen un caràcter representatiu, en l'àmbit de participació ciutadana.[11]
↑Burgueño, Jesús; Gras, M. Mercè. Atles de la Catalunya Senyorial. Els ens locals en el canvi de règim (1800-1960). Barcelona: ICGC, 2014. ISBN 978-84-393-9138-8.
↑Burgueño, Jesús; Lasso de la Vega, Ferran. Història del Mapa Municipal de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dir. Gral. Admin. Local, 2002. ISBN 84-393-5954-3.
↑ 10,010,1Gracia Retortillo, Ricard; Vilalta Reixach, Marc El municipi (I). UOC, 2018, pàg. 7-10.
