Les orquídies (Orchidaceae) són una família de plantes angiospermes de l'ordre de les Asparagals.[1] És la família botànica més extensa en nombre d'espècies, que en conté més de 25.000.[2][3] Totes les espècies d'orquídies, llevat de les obtingudes artificialment en jardineria, estan protegides per lleis internacionals com a plantes amenaçades.[4]
Descripció i hàbitat
Són plantes monocotiledònies, el que vol dir que només tenen un únic cotiledó. De distribució cosmopolita, només manquen en els terrenys perpètuament glaçats i en els deserts extrems, però són més abundants i vistoses en zones de clima tropical. La majoria d'orquídies són plantes perennes i epífites.
Algunes espècies, com les dels gèneres Neottia i Corallorhiza, no tenen clorofil·la i són paràsites d'altres plantes. Unes poques espècies són litòfites i creixen sobre roques o en sòls rocosos, com les orquídies del gènere Paphiopedilum. Les orquídies silvestres a Catalunya distribuieixen les llavors amb el vent i creixen als marges dels corriols amb infinitat de colors i formes espectaculars. El 2010 se n'havien identificat vint-i-dues espècies als Països Catalans.[5]
Flors i llavors
En general, les flors tenen simetria bilateral, amb tres pètals i tres sèpals; el pètal medial pren una forma allargada i s'anomena label (llavi). El conjunt dels sèpals i els pètals (excepte el label) s'anomenen tèpals.
El pol·len està unit formant una massa anomenada pol·lini.
La flor d'algunes orquídies com les del gènere Ophrys, anomenades per això abelleres, imiten la forma de la femella dels insectes pol·linitzadors, els quals en intentar copular amb la flor se'ls enganxa el pol·lini al cap.
Les llavors acostumen a ser microscòpiques i sense endosperm i només germinen amb l'acompanyament d'un fong simbiòtic o en laboratori.
Vainilla
La vainilla (Vanilla planifolia) és l'única orquídia conreada per a un altre ús que no sigui l'ornamental. Actualment, Madagascar n'és el principal productor mundial.[6]
La majoria d'orquídies necessiten llum, tot i que cal evitar raigs directes. Al cultiu interior, el millor lloc és a prop de les finestres, per a garantir la filtració de la llum. Bones condicions de llum són imprescindibles per a la vida i el creixement de les orquídies. La insuficiència de llum pot provocar la falta de floració, poc creixement, fulles de color verd fosc o debilitat.[8]
Cal aigua blana, baixa en minerals, calci, sodi… Es recomana regar-les amb aigua embotellada o aigua filtrada. A l'estiu, si l'ambient és sec, cal polvoritzar les arrels cada un o dos dies i submergir la torreta cinc minuts un cop per setmana.
A l'hivern, si l'ambient és més humit, cal polvoritzar-la cada dos tres dies i submergir-la cinc minuts un cop cada dues setmanes. En tot moment cal evitar que l'aigua quedi entollada en el substrat.
En general, els calen temperatures càlides o temperades, de 10º a30º. Quan la temperatura puja, cal augmentar el nivell d'humitat, per evitar-ne la deshidratació.[9]
Simbolisme cultural
Les orquídies tenen moltes associacions amb significats simbòlics.[10][11] Per exemple, l'orquídia és la flor de la ciutat de Shaoxing, a la Xina. La Cattleya mossiea és la flor nacional de Veneçuela, mentre que la Cattleya trianae és la flor nacional de Colòmbia. La Vanda Miss Joaquim és la flor nacional de Singapur, la Guarianthe skinneri és la flor nacional de Costa Rica, i la Rhyncholaelia digbyana és la flor nacional d'Hondures.[12] Prosthechea cochleata és la flor nacional de Belize, on és coneguda com l'orquídia negra.[13] La Lycaste skinneri té una varietat blanca (alba), que és la flor nacional de Guatemala, àmpliament coneguda com la Monja Blanca. La flor nacional de Panamà és l'orquídia de l'Esperit Sant (Peristeria elata), o "flor del Espíritu Santo". Rhynchostylis retusa és la flor estatal de l'estat indi d'Assam, on és coneguda com a Kopou Phul.
A l'antiga Grècia, les orquídies estaven associades amb la masculinitat i la fertilitat, mentre que a l'Anglaterra victoriana es van convertir en un símbol de riquesa i bon gust.[14]
Les orquídies, que creixen a la Mediterrània, estan representades a l'Ara Pacis a Roma,[15][16] encara l'únic exemplar conegut d'orquídies en l'art antic i el més antic de l'art europeu. L'escriptor i agrònom francès, Louis Liger, va inventar un mite clàssic al seu llibre Le Jardinier Fleuriste et Historiographe, publicat el 1704, atribuïnt-lo als antics grecs i romans, en el qual Orchis, fill d'una nimfa i un sàtir, viola una sacerdotessa de Bacus durant un dels seus festivals "Baccanalia", i després és assassinat i transformat en una flor d'orquídia com a càstig dels déus, una cosa que correspon a diversos mites de flora i historiografia, en els quals, com en altres mites de flora i historiografia, joves moren i es converteixen en flors, com Adonis i Narcís; tanmateix, aquest mite no apareix fins a Liger i no és part de la mitologia grega i romana tradicional.
Vegeu també
Moyobamba, la «Ciutat de les Orquídies», que té unes sis-cents espècies originàries endèmiques.[17]
Darwin, Charles. La fecundación de las orquídeas (The Various Contrivances by Which Orchids are Fertilised by Insects) (en castellà). Pamplona: Editorial Laetoli, Novembre 2007 (Biblioteca Darwin). ISBN 978-84-935661-8-0.
Kreutz, C. A. J. (2004): Kompendium der Europaischen Orchideen. Catalogue of European Orchids. Ed. Kreutz, Landgraaf, Països Baixos.
Taylor, D.L. i Bruns, T.D. (1997): Ectomycorrhizal mutualism by two nonphotosynthetic orchids. Proc. Natl. Acad. Sci. USA; vol. 94, p. 4510-4515, abril 1997 (en líniaArxivat 2010-01-06 a Wayback Machine.).
.svg){kind=icon}
