La pastorel·la (occ. pastorela) és un gènere trobadoresc. Similars a la serrana o serranilla castellana, encara que anteriors, es conserven una trentena de pastorel·les escrites en occità.
Aquesta composició tracta de la trobada al camp d'un cavaller amb una pastora a la qual intenta seduir. Es tracta d'una composició dialogada, amb un llenguatge agut i viu, que no correspon a una situació real, malgrat que poden aparèixer localitzacions geogràfiques identificables, sinó inventada pel trobador, i que sol mostrar les formes de parlar respectives de l'aristocràtica i dels vilatans. El tractament que es fa de la figura de la pastora és molt respectuós i sovint ella mostra major enginy que el cavaller a l'hora de resoldre la situació compromesa en què es troba.
Hi sol haver dos desenllaços:
La pastora fa fora al cavaller, de vegades mitjançant el seu enginy, de vegades amb l'ajuda familiar. És el més habitual.
Alguns cops el desenllaç queda obert, és poc clar.
Se'n conserven una trentena en occità; les més antigues són de Marcabrú; tant Giraut Riquier com Cerverí de Girona en van fer diverses (6 i 4, respectivament). També se'n conserven moltes (un centenar) de franceses i en altres llengües.[1]
En la pastorel·la Entre Lerida e Belvis de Cerverí de Girona,[2] el cavaller entra en contacte amb la pastora i vol aconseguir fer l'amor amb ella, però ella aconsegueix, malgrat la promesa que li ha fet, trobar arguments suficients per no accedir als desitjos del cavaller. La pastora, com sempre, sap que la relació amb el cavaller la pot perjudicar més que beneficiar perquè té ben clares les fronteres socials entre els dos.
