Al segle xvi es realitzaven conteses o corridas on dos equips de genets intentaven agafar un à nec (pato en castellà ) viu —actualment es juga amb una pilota amb nanses— i portar-lo cap a un lloc determinat prèviament. Les cròniques esmenten partits amb 200 jugadors aproximadament, disputats d'estancia a estancia. L'animal utilitzat per al joc normalment era obsequiat per un pulpero (botiguer), a vegades embolicat en un cistell o dins d'una bossa de cuir amb nanses.
Cal comentar el baix nombre de mencions al joc del pato a la literatura gauchesca.
El joc al segle XX
En la dècada de 1930, l'estanciero de la provÃncia de Buenos Aires, Alberto del Castillo Posse, es va dedicar a definir i reglamentar la variant moderna del pato, basant-se en el polo en alguns aspectes, retenint certes caracterÃstiques del pato tradicional, en particular l'element de la cinchada, i la ensilladura i estreps propis del gautxo de Buenos Aires.
els punts es marquen en fer passar la pilota per un anell de ferro
cal portar la pilota amb la mÃ
qui duu la pilota cal que ho faci de tal manera que el rival pugui intentar robar-la (dribbling o "regateig" en bà squet, "ofrecida" en pato)
El partit de comença quan l'à rbitre llança la pilota entre els contendents. Qui arriba primer al pato no pot agafar-lo i dur-lo sinó que ha d'intentar achetearlo fins als seus companys d'equip.
La pista (o potrero) cal que sigui perfectament llisa i estar coberta de gram o gespa. Les seues dimensions són: llarg entre 180 i 220 metres, ample entre 80 i 90 metres. Els anells, d'un dià metre d'un metre, estan ubicats en la lÃnia de fons, muntats verticalment sobre pals de 2.40 m. El reglament indica que cada arnella(o "arco") cal que tingui una xarxa d'1,40 m de profunditat.
