Va residir a Itàlia entre els anys 1635 i 1657 (especialment a Roma),[4] on assimilà la pintura decorativa de les escoles bolonyesa i romana, i començà (sempre dins un estil graciós, però afectat) la sèrie de les seues madones (com ara, la Mare de Déu del raïm que es troba al Museu del Louvre de París).[4]
La seua carrera arribà al punt culminant el 1690, any en què, després de la mort de Charles Le Brun va esdevenir director de l'Académie Royale de Peinture et de Sculpture i en primer pintor del rei.[6] Va ésser un dels principals defensors del partit de Roger de Piles i dels rubensistes en la confrontació amb el classicisme dels poussinistes.[2]
Estil
Les seues pintures històriques i religioses s'adaptaven als esquemes del classicisme acadèmic en la tradició de Domenico Zampieri i Nicolas Poussin (va estar a Itàlia entre el 1635 i el 1657).[7] Les seues millors obres, tant a Roma com a París,[4] són els retrats: en va pintar de molts membres de la cort de Lluís XIV de França (en què de vegades guarnia les seues germanes amb indumentàries al·legòriques)[2] i de dones de l'alta aristocràcia (com ara, els retrats de Maria Mancini -dipositat a la Gemäldegalerie de Berlín-, Madame de Montespan, Madame de Maintenon com a Santa Francesca, etc.).[4]
Le Peintre, le roi, le héros. L'Andromède de Pierre Mignard, Dossiers du département des Peintures. Éditions de la Réunion des musées nationaux, París, 1989, cat. 2.
Huisman Philippe, Les Bustes de Pierre Mignard. A: GBA, 1958, pàgs. 267-272.
