Llicenciat en Dret, a la fi dels anys trenta va realitzar una sèrie de documentals i, a vegades, curtmetratges, que li van valer premis internacionals.[1]
Va passar al cinema i a partir dels anys cinquanta es va dedicar a iniciatives més comercials, per exemple, la continuació del llavors reeixit cicle basat en personatges històrics llegendaris, en particular aquells amb una força increïble: Maciste, Hèrcules, Ursus i altres.[2][3]
↑Dunja Dogo, Il mito bolscevico, Bianco & nero: rivista quadrimestrale del Centro Sperimentale di Cinematografia. Fascicolo 560, 1 2008.
↑Francisci, Pietro, di Federica Villa, in « Enciclopedia del Cinema Treccani », 2003.
↑Caminati, Luca Caminati, Alberto Cavalcanti e il documentario narrativo: il ruolo della tradizione documentaristica nella formazione del cinema neorealista, Bianco & nero: rivista quadrimestrale del Centro Sperimentale di Cinematografia: 567, 2, 2010.