Amb una superfície de 17.075.400 quilòmetres quadrats, Rússia és l'estat més extens del món. La seva superfície és la vuitena part de la superfície terrestre total i conté la reserva més gran de recursos minerals i energètics del món.[5] Amb 146 milions d'habitants censats el 2017 és el novè estat més poblat, però la tendència demogràfica és al decreixement.
La història de Rússia comença amb els eslaus orientals. Els eslaus emergiren com a grup ètnic a Europa entre els segles iii i iv.[6] Fundat i governat pels víkings i els seus descendents, el primer estat eslau oriental, la Rus de Kíev, sorgí al segle ix, i adoptà el cristianisme de l'Imperi Romà d'Orient el 988, fet que donà inici a la síntesi de les cultures romana d'Orient i eslava, que definiria la cultura russa dels següents mil anys.[7] La Rus de Kíev es desintegrà i les terres foren dividides entre petits estats feudals. El successor més poderós en fou el Gran Ducat de Moscou, que fou la força principal del procés de reunificació russa en la seva lluita d'independència en contra de l'Horda d'Or. Moscou reunificà, a poc a poc, els principats russos que l'envoltaven i finalment dominà el llegat cultural i polític de la Rus de Kíev. Al segle xviii, ja s'havia estès per mitjà de conquestes, annexions i exploracions, i es transformà en l'Imperi rus, que s'estenia des de Polònia a l'oest fins a l'oceà Pacífic a l'est. Rússia es convertí en el país constituent més gran de la Unió Soviètica, l'estat socialista constitucional més gran del món i superpotència mundial, fins a la seva dissolució a la fi de la Guerra Freda.
Després de la dissolució de la Unió Soviètica el 1991, la Federació de Rússia és considerada la successora legal de l'URSS, i l'URSS és l'estat predecessor de la Federació de Rússia. Per acord comú dels estats membres de la CEI, es va decidir considerar la Federació de Rússia com a estat successor de l'URSS amb totes les conseqüències que se'n deriven, inclosa la transferència a la Federació de Rússia del lloc de membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i el reconeixement de la Federació de Rússia com a potència nuclear en el sentit del tractat de no proliferació nuclear.[8][9]
En les fonts medievals d'Europa occidental, la forma Rossia,[14] adoptada de l'Imperi Romà d'Orient, s'ha trobat des del segle xii juntament amb les formes Russia, Ruscia, Ruzzia i, menys sovint Rutènia. La forma Rossia es troba en els textos en llatí de Marco Polo, de Guillaume de Rubrouck, en diversos mapes d'origen sud-europeu dels segles xiv i xv, inclosos l'Atles Català i el mapamundi de Fra Mauro. També hi va haver diverses variacions del nom de Rus en alguna lletra o en l'arrel (per exemple, Rosie d'Andrea Bianco).
En la notació ciríl·lica, la paraula «Rússia» (Рѡсїѧ) es va utilitzar per primera vegada el 24 d'abril de 1387[15] a Constantinoble amb el títol del metropolità Ciprià, que signava amb la seva mà com a «Metropolità de Kíev i de tot Rússia». Als segles XV-XVI, el nom hel·lenitzat «Rossia» (rus: Росия) es va assignar a aquella part de les terres russes que es va unir en un sol estat sota la direcció del Gran Ducat de Moscou. L'estat va adquirir l'estatus oficial de regne després del procediment de coronació: la presa del títol de tsar per part d'Ivan IV el 1547, després de la qual cosa l'estat va començar a anomenar-se Tsarat rus.[16] La grafia moderna de la paraula -amb dues lletres C- va aparèixer a mitjan segle xvii i finalment es va consolidar sota Pere I.
Al final de la Gran Guerra del Nord, que va donar lloc a l'expansió dels límits occidentals de l'estat rus, el 2 de novembre [C.J. 22 d'octubre] de 1721, Pere I va ser proclamat emperador de totes les Rússies i l'estat comença a ser conegut com a Imperi rus.[17] El 14 de setembre [C.J. 1 de setembre] de 1917, en el període comprès entre les revolucions de febrer i d'octubre, Rússia va ser declarada república i, a partir del 23 de gener [C.J. 10 de gener] de 1918, es va començar a anomenar República Soviètica Federativa Socialista Russa (RSFSR; el 1936, es van reordenar les paraules «Soviètica» i «Socialista» del títol. Aquesta darrera es va convertir en la primera en ordre i el país passà a ser conegut com a República Socialista Federativa Soviètica Russa). Del 1922 al 1991, la RSFSR va formar part de l'URSS, que sovint es coneixia de manera informal (especialment a l'estranger) com a Rússia. Després del col·lapse de la Unió Soviètica el 25 de desembre de 1991, la RSFSR va passar a denominar-se Federació Russa.[18]
En l'antiguitat clàssica l'estepa pòntica era designada com a Escítia. A partir del segle viii aC, els comerciants grecs van portar la seva civilització als emporis comercials de Tanais i Fanagòria. Alguns exploradors grecs, sobretot Píteas, fins i tot van anar més enllà del modern Kaliningrad, a la mar Bàltica. Els romans estaven assentats a la part occidental de la mar Càspia, on el seu imperi s'estenia cap a l'est.[28] Als segles iii–iv, un regne gòtic semillegendari anomenat Oium va existir al sud de Rússia, fins que va ser destruït pels huns. Entre els segles iii i vi, el Regne del Bòsfor, una entitat política hel·lenística que va tenir un cert èxit a les colònies gregues,[29] també es va veure aclaparat per les invasions nòmades dirigides per tribus bèl·liques, tals com els huns i els àvars de Pannònia.[cal citació] Un poble turc, els khàzars, va manar a les baixes estepes de la conca del Volga fins al segle x (entre la mar Càspia i la Negra).[30]
Alguns dels avantpassats dels moderns russos foren les tribus eslaves, la llar originària de les quals, segons creuen alguns erudits, eren les zones boscoses dels aiguamolls de Pinsk.[31] Els eslaus orientals es van establir gradualment a la Rússia occidental en dues onades: una que es desplaçava des de Kíiv fins a les actuals Súzdal i Múrom, i una altra que va anar des de Pòlatsk fins a Nóvgorod i Rostov. Des del segle vii els eslaus orientals constituïen la major part de la població de la Rússia occidental[32] i van assimilar els nadius ugrofinesos, incloent-hi els meria,[33] els muromians,[34] i els mesxera.[35]
L'establiment dels primers estats eslaus orientals al segle ix va coincidir amb l'arribada dels víkings, anomenats varegs pels romans d'Orient, que es van aventurar al llarg de les vies fluvials que s'estenien des del Bàltic oriental fins als mars Negre i Caspi.[36] Segons la Crònica de Nèstor, un vareg del poble rus, anomenat Rúrik, va ser elegit governant de Nóvgorod el 862.[12] El 882, el seu successor, Oleg, es va aventurar al sud i va conquerir Kíiv,[37] que anteriorment havia estat pagant tribut als khàzars.[38] El fill de Rúrik, Ígor, i el fill d'Ígor, Sviatoslav, van sotmetre totes les tribus eslaves orientals locals al domini kievà, van destruir el kaganat khàzar,[39] i van llançar diverses expedicions militars a Paflagònia i Pèrsia.
[40][41]
Als segles xi i xii, les incursions constants de tribus nòmades turques, com els kiptxaks i els petxenegs, van provocar una migració massiva de les poblacions eslaves orientals cap a les regions més segures i fortament boscoses del nord, particularment a la zona coneguda com a Zaléssie.[45]
Galítsia-Volínia va ser finalment assimilada pel Regne de Polònia,[7] mentre que la República de Nóvgorod i Vladimir-Súzdal, dues regions a la perifèria de Kíev, van establir les bases per a la moderna nació russa.[7][12] La República de Nóvgorod va escapar de l'ocupació mongola i, juntament amb Pskov, va mantenir un cert grau d'autonomia durant el temps del jou mongol; es van estalviar en gran manera les atrocitats que van afectar la resta del país. Dirigits pel príncep Alexandre Nevski, els novgorodians van repel·lir els invasors suecs en la batalla del Nevà el 1240,[46] així com els croats germànics en la batalla del Gel el 1242.[47] El 1252 Alexandre es va convertir al mateix temps en gran duc de Vladímir i Kíiv. Malgrat l'oposició a l'expansió occidental, Alexandre va entaular una aliança amb l'Horda, fet que confirmava efectivament la dependència dels principats russos dels mongols-tàtars. Al mateix temps, després de la revolta anti-Horda a Rússia el 1262, quan els recaptadors de tributs tàtars (Baskaks) van ser assassinats a Vladímir, Súzdal, Rostov, Pereiàslavl, Iaroslavl i altres ciutats, Alexandre va poder convèncer el kan de no enviar destacaments de càstig a Rússia i tampoc no reclutar els habitants de Rússia per a l'exèrcit mongol. El 1263, després de la mort d'Alexandre Nevski, el Gran Ducat de Vladimir es va desintegrar finalment en apanatges.
L'estat més poderós que va sorgir després de la destrucció de la Rus de Kíev va ser el Gran Ducat de Moscou, inicialment una part de Vladímir-Súzdal.[48] Encara sota el domini dels mongols-tàtars i amb la seva connivència, Moscou va començar a afirmar la seva influència a la Rússia Central a principis del segle xiv, i es va convertir gradualment en la força líder en el procés de reunificació de les terres de la Rússia i l'expansió russa.[49] L'últim rival de Moscou, la República de Nóvgorod, va prosperar com a principal centre de comerç de pells i el port més oriental de la Lliga Hanseàtica.[50]
Els temps continuaven sent difícils, amb freqüents incursions mongoltàtares. L'agricultura va patir des del començament de la Petita Edat de Gel. Igual que a la resta d'Europa, les epidèmies de pesta foren freqüents entre 1350 i 1490.[51] Tanmateix, a causa d'una densitat de població més baixa i una millor higiene —la pràctica generalitzada de la bània, un bany de vapor humit—, la taxa de mortalitat per pesta no va ser tan greu com a Europa occidental,[52] i la població es va recuperar el 1500.[51]
Liderat pel príncep Dmitri Donskoi de Moscou i ajudat per l'Església ortodoxa russa, l'exèrcit unit dels principats russos va infligir una derrota important als mongols-tàtars en la batalla de Kulikovo el 1380.[53] Moscou va absorbir gradualment els principats circumdants, inclosos antics forts rivals com Tver i Nóvgorod.[48]
En desenvolupament de les idees de la Tercera Roma, el gran duc Ivan IV (El Terrible) va ser oficialment coronat primer tsar de Rússia el 1547. El tsar va promulgar un nou codi legal (Sudébnik de 1550), va establir el primer òrgan de representació feudal rus (Zemski Sobor), va frenar la influència del clergat[56] i va introduir l'autogestió local a les regions rurals.[57][58][59] El tsar també va crear el primer exèrcit regular a Rússia: els Streltsí.
Durant el seu llarg regnat, Ivan el Terrible gairebé va duplicar el ja gran territori rus mitjançant l'annexió dels tres kanats tàtars (parts de la desintegrada Horda d'Or): Kazan i Astracan al llarg del Volga, i el Kanat de Sibèria al sud-oest de d'aquest territori.[58] Així, a finals del segle xvi, Rússia es va expandir a l'est dels Urals, per tant a l'est d'Europa i a Àsia, amb la qual cosa esdevingué un estat transcontinental.[60]
La segona meitat del regnat d'Ivan el Terrible va estar marcada per una ratxa de fracassos en la Guerra de Livònia i l'establiment d'una oprítxnina. El tsarat es va veure debilitat per la llarga i fracassada Guerra de Livònia contra la coalició de la Confederació de Polònia i Lituània, Suècia, Dinamarca i Noruega per l'accés a la costa bàltica i al comerç marítim.[61] Al mateix temps, els tàtars del Kanat de Crimea, l'únic successor que quedava de la desapareguda Horda d'Or, van continuar atacant el sud de Rússia.[62] En un esforç per restaurar els kanats del Volga, els crimeans i els seus aliats otomansvan envair el centre de Rússia i fins i tot van poder cremar parts de Moscou el 1571.[58] Però l'any següent el gran exèrcit invasor fou totalment derrotat pels russos en la batalla de Mólodi, la qual cosa eliminà per sempre l'amenaça d'una expansió otomanocrimeana a Rússia.[63] Les incursions crimeanes a terres eslaves, però, no van cessar fins a finals del segle xvii, tot i que la construcció de noves línies de fortificació a través del sud de Rússia, com la Gran Línia Abatis, va reduir constantment la zona accessible a les incursions.[64]
La mort del fill menor d'Ivan, Teodor, va marcar el final de l'antiga dinastia ruríkida el 1598 i, en combinació amb la fam de 1601-03, va provocar una guerra civil, el govern dels pretendents i la intervenció estrangera durant el Període Tumultuós a principis del segle xvii.[61]
La Confederació de Polònia i Lituània va ocupar parts de Rússia, i es va estendre fins i tot a Moscou.[48] El 1612, els polonesos es van veure obligats a retirar-se, empesos pel cos de voluntaris russos, dirigit per dos herois nacionals, el comerciant Kuzmà Minin i el príncep Dmitri Pojarski.[65] La dinastia Romànov va accedir al tron el 1613 per decisió del Zemski Sobor, i el país va començar la seva progressiva recuperació de la crisi.[66]
Rússia va continuar el seu creixement territorial fins al segle xvii, que fou l'època dels cosacs.[48] El 1648, els camperols d'Ucraïna es van unir als cosacs zaporoges en una rebel·lió contra Polònia-Lituània durant la rebel·lió de Khmelnitski en reacció a l'opressió social i religiosa que havien patit sota el domini polonès.[67] El 1654, el líder ucraïnès Bohdan Khmelnitski va oferir situar Ucraïna sota la protecció del tsar rus, Aleix I. L'acceptació d'Aleix d'aquesta oferta va provocar una altra Guerra russopolonesa. En última instància, Ucraïna es va dividir al llarg del riu Dnièper, i deixà la part occidental, la riba dreta d'Ucraïna, sota domini polonès, i la part oriental (riba esquerra d'Ucraïna i Kíev) sota domini rus.[48] Més tard, el 1670–71, els cosacs de Don dirigits per Stenka Razin van iniciar una important revolta a la regió del Volga, però les tropes del tsar van aconseguir derrotar els rebels.[68]
A l'est, la ràpida exploració i colonització russa dels enormes territoris de Sibèria va ser dirigida principalment per cosacs que buscaven pells valuoses i ivori.[48] Els exploradors russos van avançar cap a l'est principalment al llarg de les vies fluvials de Sibèria i, a mitjan segle xvii, hi havia assentaments russos a Sibèria oriental, a la península de Txukotka, al llarg del riu Amur i a la costa de l'oceà Pacífic.[60] El 1648, Fedot Popov i Semion Dejniov, dos exploradors russos, van descobrir l'estret de Bering i es van convertir en els primers europeus a navegar cap a Amèrica del Nord.[69]
Sota el govern de Pere el Gran, Rússia es va proclamar imperi el 1721 i es va convertir en una de les grans potències europees. Durant el seu govern, del 1682 al 1725, Pere va derrotar Suècia en la Gran Guerra del Nord (1700−1721), i la va obligar a cedir a Rússia la Carèlia Occidental i l'Íngria (dues regions perdudes per Rússia durant el Període Tumultuós), així com les gubèrnies d'Estònia i Livònia, fet que assegurava l'accés de Rússia al mar i al comerç marítim. El 1703, al mar Bàltic, Pere va fundar Sant Petersburg com la nova capital de Rússia. Durant tot el seu govern, es van fer reformes radicals, que van dur importants influències culturals de l'Europa Occidental cap a Rússia.[70]
El regnat de la filla de Pere I, Elisabet, el 1741-1762, va suposar la participació de Rússia en la Guerra dels Set Anys (1756-1763). Durant aquest conflicte, Rússia es va annexionar Prússia Oriental i fins i tot va arribar a les portes de Berlín. No obstant això, a la mort d'Elisabet, totes aquestes conquestes van ser retornades al Regne de Prússia pel proprussià Pere III de Rússia.[70]
El successor de Caterina, el seu fill Pau, era inestable i se centrà principalment en qüestions domèstiques. Després del seu breu regnat, l'estratègia de Caterina continuà amb Alexandre I (1801–1825) que arrabassà Finlàndia a la debilitada Suècia el 1809 i Bessaràbia als otomans el 1812. Mentre que a Amèrica del Nord, els russos es van convertir en els primers europeus a arribar i colonitzar Alaska.[71]
Durant les guerres napoleòniques, Rússia va teixir aliances amb diversos altres imperis europeus i va lluitar contra França. La invasió francesa de Rússia, durant l'apogeu del poder de Napoleó al 1812, va arribar a Moscou, però finalment va fracassar estrepitosament, ja que la resistència obstinada en combinació amb el fred hivernal va provocar una desastrosa derrota dels invasors. Més del 95% de la Grande Armée va morir. Liderat per Mikhaïl Kutúzov i Barclay de Tolly, l'Exèrcit Imperial Rus va expulsar Napoleó del país, va marxar per tota Europa en la Guerra de la Sisena Coalició, i va entrar finalment a París. Alexandre I controlava la delegació de Rússia al Congrés de Viena, que definia el mapa de l'Europa postnapoleònica.[71]
Els oficials que perseguiren Napoleó cap a Europa occidental van portar, de tornada, les idees de liberalisme a Rússia i van intentar reduir el poder del tsar durant l'avortada Revolta decabrista de 1825. El final del regnat conservador de Nicolau I (1825–1855), període màxim de poder i influència de Rússia a Europa, es va veure marcat per la derrota en la Guerra de Crimea.[71] Entre 1847 i 1851, al voltant d'un milió de persones van morir en tot el país a causa del còlera.[75]
A finals del segle xix es va produir l'aparició de diversos moviments socialistes a Rússia. Alexandre II va ser assassinat el 1881 per terroristes revolucionaris i el regnat del seu fill Alexandre III (1881-1894) va ser menys liberal però més pacífic. L'últim emperador rus, Nicolau II (1894-1917), no va poder evitar els esdeveniments de la Revolució Russa de 1905, desencadenada per la fallida Guerra russojaponesa i l'incident conegut com a Diumenge Sagnant. L'aixecament va ser sufocat, però el govern es va veure obligat a concedir reformes importants (Constitució russa de 1906), inclosa la concessió de llibertats d'expressió i reunió, la legalització dels partits polítics i la creació d'un òrgan legislatiu electiu, la Duma d'Estat.[76]
El 1914, Rússia va entrar en la Primera Guerra Mundial en resposta a la declaració de guerra d'Àustria-Hongria sobre Sèrbia, aliat de Rússia,[77] i va lluitar en diversos fronts mentre estava aïllada dels seus aliats de la Triple Entente.[78] El 1916, l'Ofensiva Brussílov de l'exèrcit imperial rus va destruir gairebé del tot l'exèrcit austrohongarès.[79] No obstant això, la desconfiança pública existent cap al règim es va aprofundir amb l'augment dels costos de la guerra, les elevades baixes i els rumors de corrupció i traïció. Tot plegat va formar el clima per a la Revolució Russa de 1917, duta a terme en dos grans actes.[80]
Va coexistir un organisme socialista alternatiu, el Soviet de Petrograd, que exercia el poder mitjançant els consells de treballadors i camperols elegits democràticament, anomenats soviets. El govern de les noves autoritats va agreujar la crisi del país en lloc de resoldre-la i, finalment, la Revolució d'Octubre, dirigida pel líder bolxevicVladímir Lenin, va enderrocar el govern provisional i va donar ple poder de govern als soviètics, cosa que va provocar la creació del primer estat socialista del món.[80]
Després de la mort de Lenin el 1924, es va designar una troika per governar la Unió Soviètica. No obstant això, Ióssif Stalin, l'aleshores secretari general del Partit Comunista, va aconseguir suprimir totes les faccions de l'oposició i consolidar el poder en les seves mans per convertir-se en el dictador de l'estat als anys trenta. Lev Trotski, el principal defensor de la revolució mundial, es va haver d'exiliar de la Unió Soviètica el 1929 i la idea de Stalin de "socialisme en un país" es va convertir en la línia de pensament oficial.[89] La contínua lluita interna del Partit Bolxevic va culminar amb la Gran Purga, un període de repressió massiva entre 1937 i 1938, durant el qual es van executar centenars de milers de persones, inclosos membres fundadors del partit i líders militars, obligats a confessar complots inexistents.[90] Sota la direcció de Stalin, el govern va impulsar una economia planificada, la industrialització del país, que encara era en gran part rural, i la col·lectivització de l'agricultura. Durant aquest període de ràpid canvi econòmic i social, milions de persones van ser enviades a camps de treballs forçats,[91] incloent-hi molts presos polítics que s'oposaven al govern de Stalin, a més de milions que foren deportats i exiliats a zones remotes de la Unió Soviètica. La desorganitzada transició de l'agricultura de l'estat, combinada amb dures polítiques i una sequera, va provocar la fam soviètica del 1932-1933.[91] La Unió Soviètica, encara que a un preu molt elevat, es va transformar d'una economia agrària a una gran potència industrial en un breu espai de temps.[91][92]
Prop de 3 milions de presoners de guerra soviètics en captivitat alemanya van ser assassinats en només vuit mesos, del 1941 al 1942.[99] Tot i que l'exèrcit alemany va tenir un èxit considerable al començament de la invasió, l'atac es va aturar en la batalla de Moscou.[100] Posteriorment, els alemanys van patir importants derrotes en la batalla de Stalingrad, a l'hivern entre 1942 i 1943,[101] i després en la batalla de Kursk l'estiu de 1943.[102] Un altre fracàs alemany fou el setge de Leningrad, en què la ciutat fou completament blocada per terra entre 1941 i 1944 per forces alemanyes i finlandeses, i va patir una fam que va matar més d'un milió de persones, però mai no es va rendir.[101] Sota l'administració de Stalin i el lideratge de comandants com Gueorgui Júkov i Konstantín Rokossovski, les forces soviètiques van arribar a l'Europa de l'Est entre 1944 i 1945 i van prendre Berlín el maig de 1945.[103] L'agost de 1945 l'exèrcit sovièticva derrotar els japonesos a Manxukuo i la península de Corea, amb la qual cosa contribuí a la victòria aliada sobre el Japó imperial.[104]
El període de la Segona Guerra Mundial (1941-1945) es coneix a Rússia com a Gran Guerra Patriòtica.[105] Durant aquest conflicte, que va incloure moltes de les operacions de combat més mortíferes de la història de la humanitat, les morts civils i militars soviètiques van ser de 10,6 milions i 15,9 milions, respectivament,[106] que representen aproximadament un terç de totes les víctimes de tot el conflicte. La pèrdua demogràfica total de ciutadans soviètics va ser encara més gran.[107] L'economia i les infraestructures soviètiques van patir devastacions massives, que van provocar la fam soviètica de 1946–47 però l'URSS va sorgir com una superpotència militar reconeguda després del final de la guerra.[108]
A partir del 1985, l'últim líder de l'URSS, Mikhaïl Gorbatxov, va intentar aprovar reformes liberals en el sistema soviètic i va introduir les polítiques de glàsnost (obertura) i perestroika (reestructuració), en un intent de posar fi al període d'estancament econòmic i democratitzar el govern.[127] Això, però, va provocar l'aparició de forts moviments nacionalistes i separatistes.[128] Abans del 1991, l'economia soviètica era la segona més gran del món,[129] però durant els seus últims anys va patir escassetat de mercaderies a les botigues de queviures, enormes dèficits pressupostaris i un creixement explosiu de l'oferta monetària, que va provocar inflació.[130]
El 1991, les turbulències econòmiques i polítiques van entrar en ebullició quan les repúbliques bàltiques van optar per separar-se de la Unió Soviètica.[131] El 17 de març es va celebrar un referèndum en què la gran majoria de ciutadans participants van votar a favor del canvi de la Unió Soviètica en una federació renovada.[132] El juny de 1991, Borís Ieltsin es va convertir en el primer president elegit directament de la història de Rússia quan va ser elegit president de la RSFSR.[133] L'agost del 1991, alguns membres del govern van intentar un cop d'estat dirigit contra Gorbatxov i amb l'objectiu de preservar la Unió Soviètica.[134] En lloc d'això, va provocar la desaparició del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Malgrat la voluntat expressada pel poble, el 25 de desembre de 1991 la Unió Soviètica es va dissoldre en 15 estats postsoviètics.[135]
La privatització va canviar en gran manera el control d'empreses d'agències estatals a individus amb connexions internes amb el govern, cosa que va conduir a l'augment dels oligarques russos.[139] Molts dels nous rics van traslladar milers de milions en efectiu i actius fora de l'estat en una enorme fuga de capitals.[140] La depressió de l'economia va provocar el col·lapse dels serveis socials; la taxa de natalitat va caure mentre la de mortalitat es va disparar, milions de persones van caure en la pobresa, i es passà d'un nivell de pobresa de l'1,5% a l'era soviètica tardana al 39-49% a mitjan 1993.[141] La dècada del 1990 va veure sorgir una corrupció extrema i il·legalitat, que va donar lloc a l'aparició de bandes criminals i delictes violents.[142][143]
A finals de 1993, les tensions entre Ieltsin i el Parlament rus van culminar en una crisi constitucional que va acabar amb l'ús de la força militar. Durant la crisi, Ieltsin va rebre el suport dels governs occidentals i hi van morir més de 100 persones. Al desembre es va celebrar un referèndum, en què es va aprovar una nova constitució, que atorgava al president enormes poders.[144]
Els anys noranta es van veure sembrats de conflictes armats a la regió ciscaucasiana (Caucas del Nord), tant per escaramusses ètniques locals com per insurreccions islamistes independentistes.[146] Des que els sobiranistes txetxens van declarar la independència a principis dels anys noranta, es va lliurar una intermitent guerra de guerrilles entre els grups rebels i les forces russes,[147] que es van cobrar la vida de milers de persones.[b]
Rússia va assumir la responsabilitat de saldar el deute extern de la Unió Soviètica, tot i que la seva població en representava només la meitat en el moment de la seva dissolució. El 1992, es van eliminar la majoria dels controls de preus al consumidor, la qual cosa provocà una inflació extrema i devaluà significativament el ruble. Amb un ruble devaluat, el govern rus va lluitar per pagar els seus deutes amb els deutors interns, així com amb les institucions internacionals. Tot i els intents significatius de reestructuració econòmica, el deute de Rússia va superar el creixement del PIB. L'elevat dèficit pressupostari, juntament amb l'augment de la fugida de capitals i la incapacitat per amortitzar el deute, van provocar la crisi financera russa del 1998 i una nova disminució del PIB.[152]
Pocs minuts abans del primer dia del 2000, Ieltsin va sorprendre el públic amb la seva renúncia, i deixà el poder en mans del poc conegut primer ministre Vladímir Putin, antic oficial del KGB i cap del Servei Federal de Seguretat, l'agència que va succeir el KGB a la Rússia postsoviètica.[153] Ieltsin va deixar el càrrec enmig d'una gran impopularitat, amb una qualificació d'aprovació tan baixa com a 2% segons algunes estimacions.[154] Putin va guanyar les eleccions presidencials del 2000,[155] i va suprimir la insurrecció txetxena.[156] Com a resultat dels alts preus del petroli, un augment de la inversió estrangera i unes prudents polítiques econòmiques i fiscals, l'economia russa va créixer significativament, va millorar dràsticament el nivell de vida dels ciutadans russos i va augmentar la influència del país en la política mundial.[157][158] Putin va guanyar un segon mandat presidencial el 2004.[159]
El 2 de març de 2008, Dmitri Medvédevva ser elegit president mentre Putin es convertia en primer ministre, ja que la constitució prohibia a Putin presentar-se per a un tercer mandat consecutiu.[160] Putin va tornar a la presidència després de les eleccions presidencials del 2012,[161] i Medvédev va ser nomenat primer ministre.[162] Aquest lideratge conjunt de quatre anys per part dels dos va ser encunyat per mitjans de comunicació estrangers com a "tandemocràcia".[163]
El gener de 2020 es van proposar esmenes substancials a la constitució,[170] i tot el govern rus va dimitir,[171] cosa que va fer que Mikhaïl Mixustin esdevingués el nou primer ministre.[172] Va entrar en vigor al juliol després d'una votació nacional. Aquesta reforma permetria a Putin de presentar-se a dos mandats presidencials de sis anys més, després que finalitzés el seu mandat actual.[173] L'abril de 2021, Putin va signar els canvis constitucionals.[174]
la branca executiva: el president, comandant en cap de l'exèrcit i cap d'estat; té la facultat de vetar les lleis aprovades per l'Assemblea, designa els membres del gabinet i altres funcionaris, i administra i aplica les lleis i les polítiques federals;[177]
la branca judicial: el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i els tribunals federals inferiors, els jutges dels quals són designats pel Consell de la Federació a proposta del president, interpreten les lleis i poden revocar les lleis que consideren inconstitucionals.
El president és elegit per a un mandat de sis anys mitjançant votació secreta en un elecció directa, i la mateixa persona no pot exercir el càrrec durant més de dos mandats. El 2008 es van introduir unes normes constitucionals que preveien un mandat de sis anys del president; anteriorment, el cap d'estat era elegit cada quatre anys.[178] Els ministeris del govern estan compostos pel president del Govern (primer ministre) i els seus viceprimers ministres, ministres i d'altres, tots són designats pel president per recomanació del primer ministre amb requeriment del consentiment de la Duma Estatal. El legislatiu és l'Assemblea Federal consistent en dues cambres, la Duma estatal amb 450 diputats i el Consell de la Federació amb 178 representants.
La Federació Russa està integrada per 85 subjectes federals.[180] Els subjectes tenen la mateixa representació al Consell Federal: 2 delegats cadascú.[181] Tanmateix, difereixen en el grau d'autonomia que gaudeixen:
46 óblasts): és el tipus més comú dels subjectes federals, amb un governador designat pel govern federal i un parlament local.
22 repúbliques: nominalment autònomes, cadascuna amb una constitució, un president i un parlament propis; les repúbliques tenen el dret a seleccionar la seva llengua pròpia cooficial amb el rus, però no tenen cap mena de representació internacional. Les repúbliques, en essència, són la llar de les minories ètniques.
9 krais (o territoris): essencialment amb les mateixes característiques que les óblasti. La designació de "territori" és històrica i feia referència a les regions de frontera i, després, a les divisions administratives que integraven els ókrugs i les óblasti autònomes.
4 ókrugs autònoms (o districtes autònoms): originàriament entitats autònomes dins les óblasti i els krais, creats per a les minories ètniques. El seu estatus s'elevà al nivell dels subjectes federals durant la dècada de 1990. Amb l'excepció de l'ókrug autònom de Txukotka, tots els altres estan subordinats administrativament al krai o a l'óblast al qual pertanyen.
1 óblast autònoma: l'Óblast Autònoma dels Hebreus; originàriament les óblasti autònomes eren unitats administratives subordinades als krais. El 1990, totes, llevat de l'óblast autònoma dels Hebreus, foren elevades a l'estatus de república.
Els subjectes federals s'agrupen en nou districtes federals, cadascú administrat per un equip designat pel president de Rússia.[182] A diferència dels subjectes federals, els districtes federals no són un nivell subnacional de govern, ans són un nivell administratiu del govern federal. Els equips de govern designats són els enllaços entre els subjectes federals i el govern federal, i supervisen el compliment de les lleis federals dins els subjectes federals.[183]
Rússia té el segon exèrcit més poderós del món,[196] i es troba entre els cinc estats reconeguts com a posseïdors d'armes nuclears i amb el major arsenal.[197] Més de la meitat de les 13.500 armes nuclears del món són propietat de Rússia.[197] Té la segona flota més gran de submarins de míssils balístics,[198] un dels tres únics estats que disposen de bombarders estratègics,[199] amb la força terrestre més poderosa del món,[200] la segona força aèria més poderosa[201] i la tercera marina més poderosa.[202] Rússia és el quart país, a nivell mundial, pel que fa a despesa militar, amb 65.100 milions de dòlars el 2019.[203] Té una gran indústria armamentística totalment nacional, que produeix la majoria del seu propi equipament militar, i és el segon exportador d'armes del món, darrere només dels Estats Units.[193]
Rússia fou el país europeu pitjor valorat en l'índex de corrupció percebuda de Transparència Internacional del 2020; ocupà el 129è de 180 països.[209] La corrupció és percebuda com un problema important a Rússia,[210] que afecta diversos aspectes de la vida, incloses l'economia,[211] els negocis[212] i l'administració pública,[213][214] l'aplicació de la llei,[215] l'assistència sanitària[216] i l'educació.[217] El fenomen de la corrupció està fortament establert en el model històric de governança pública i s’atribueix a la debilitat general de l'estat de dret al país.[210]
Rússia és un estat que abasta gran part del nord d'Euràsia. Composta per gran part de l'Europa oriental i el nord d'Àsia, és el país més gran del món per superfície territorial.[218] A causa de la seva mida, Rússia presenta una gran diversitat biològica i geogràfica. Tal com passa amb la seva topografia, els seus climes, vegetació i sòls abasten grans distàncies.[219]
La major part del territori rus està format per vastes extensions de planes, que es componen principalment d'estepes al sud i densos boscos al nord, amb una tundra al llarg de la costa nord. Les serralades es troben al llarg de les fronteres meridionals, com el Caucas (on es troba el mont Elbrús, que amb 5.642 metres és el punt més alt de Rússia i Europa)[222] i el massís de l'Altai; a les parts orientals com la serralada de Verkhoiansk i els volcans de la península de Kamtxatka (on es troba el Kliutxévskaia sopka, que amb 4.750 metres d'alçada és el volcà actiu més alt d'Euràsia i el punt més alt de la Rússia asiàtica). Les muntanyes Urals són riques en recursos minerals i formen una franja nord-sud que divideix Europa i Àsia.[223]
Rússia té milers de rius i masses d'aigua, cosa que proporciona al país un dels recursos hídrics superficials més grans del món. Els seus llacs contenen aproximadament una quarta part de l'aigua dolça líquida del món.[225] El més gran i important dels cossos d'aigua dolça russos és el llac Baikal, el llac d'aigua dolça més profund, pur, antic i de major capacitat del planeta.[226] Per sí sol, el Baikal conté més d'una cinquena part de l'aigua superficial dolça del món.[225] Altres grans llacs inclouen el Làdoga i l'Onega, dos dels llacs més grans d'Europa. Al nivell mundial, Rússia és el segon país, després del Brasil, pel que fa al volum de recursos hídrics renovables totals. Dels 100.000 rius del país,[227] el Volga és el més famós, no només perquè és el riu més llarg d'Europa, sinó també pel seu important paper en la història de la nació russa. Els rius siberians Ob, Ienissei, Lena i Amur es troben entre els rius més grans del món.[193]
Rússia ocupa gairebé la meitat d'Europa i un terç d'Àsia. Aquest factor fa que Rússia tingui diversos climes. El país està travessat per quatre climes: àrtic, subàrtic, temperat i subtropical. Les estacions es poden caracteritzar de la següent manera: hivern llarg i nevat, primavera temperada, estiu curt i calorós i tardor plujosa. Aquestes característiques, però, varien àmpliament segons la regió.[193][228] L'estiu a Rússia també és variable d'una regió a una altra, amb temperatures mitjanes de 25 °C. En certs casos extrems, hi ha hagut dies en què s'han registrat temperatures superiors als 45 °C[228]
La regió més septentrional del país, anomenada Sibèria, és la més freda de tot el país. Es registren temperatures hivernals de l’ordre de -40 °C o -50 °C, de vegades arribant a -60 °C o fins i tot inferiors. Al sud, el clima és més càlid, amb camps i estepes on les temperatures arriben als -8° C. El fred procedent de Sibèria s'estén no només per Rússia, sinó també per la major part d'Europa i gran part d'Àsia.[228]
Biodiversitat
A Rússia, hi ha diverses zones climàtiques, que es distingeixen pel grau de calor del clima, dins de les quals es distingeixen els ecosistemes. Consisteixen en tipus de paisatges zonals. Per exemple, a la zona de subtaigà predominen els tipus de paisatges de subtaigà, però es poden trobar, aïlladament paisatges de boscos de fulla caduca i altres.
Cinturó àrtic. Zones i subzones: àrtica (glacial, desert polar).
Cinturó subàrtic. Zones i subzones: tundra (arbustiva, típica, àrtica), tundra boscosa.
Zona temperada (tipus de paisatges boreals). Zones i subzones: taigà i subtaigà.
A més de la divisió per zones paisatgístiques, hi ha una divisió per sectors físics i geogràfics, que difereixen en la circulació atmosfèrica, el clima continental i altres característiques. Exemples de sectors són Europa de l'Est, Sibèria Occidental, etc.[229]
La flora de Rússia inclou unes 24.700 espècies vegetals, de les quals unes 11.400 són vasculars, 1137 són briòfits, 9.000 són algues, 3.000 són líquens i 159 són falgueres. Les zones més riques en espècies vegetals són el Caucas (6000) i l'Extrem Orient (4300),[231] i les més pobres són les illes àrtiques de Sibèria (100-150).[232]
Segons la zonificació florística, la vegetació de Rússia se subdivideix en diverses regions:.[233]
Regió circumboreal. Províncies: Àrtica, Europa central (Sant Petersburg, Kaliningrad), Pontus Euxinus (Sotxi - Tuapsé), Europa oriental, Europa septentrional, Sibèria occidental, Altai-Saian, Sibèria central, Transbaikàlia, Sibèria del nord-est, Okhotsk-Kamtxatka
Un gran problema a Rússia és l'augment significatiu de la desforestació al segle XXI. Durant el període del 2000 al 2013, es van talar 36,5 milions d'hectàrees de bosc. La superfície dels boscos ha disminuït en 20,3 milions d'hectàrees (primer lloc del món).[237][238] La tala il·legal també està molt estesa (sobretot al nord-oest i a l'extrem orient), com a conseqüència de la qual, segons WWF, el país perd uns mil milions de dòlars anuals.[239] Al mateix temps, una part important de les terres de conreu abandonades estan cobertes de bosc.
La major part de la biodiversitat es concentra al sud de la Rússia europea (especialment al Caucas), al sud de l'Extrem Orient i a les muntanyes del sud de Sibèria.[242]
Grups ètnics a Rússia de més d'un milió de persones segons el cens del 2010.[244]
Tot i que la població russa és relativament gran, la seva densitat és baixa a causa de l'enorme grandària del país. La densitat de població és més gran al centre i al centre-est de la Rússia europea, prop de les muntanyes Ural i al sud-oest de la Rússia asiàtica. El 73% de la població viu en zones urbanes, mentre que el 27% ho fa a les zones rurals.[245] La població total era de 141.927.297 habitants, segons les dades del 2010,[246] i ha augmentat fins als 146,2 milions el 2021.[247]
La població russa va arribar a 148.689.000 el 1991, just abans de la dissolució de la Unió Soviètica. Va començar a experimentar un ràpid declivi a partir de mitjans dels anys noranta.[248] El 2009, Rússia va registrar un creixement demogràfic per primera vegada en 15 anys, amb un creixement total de 10,5 mil.[249] El mateix any van arribar a la Federació de Rússia 279.906 migrants, dels quals el 93% provenien de països de la Comunitat d'Estats Independents (CEI).[249] El 2009, Rússia va registrar un creixement demogràfic anual per primera vegada en quinze anys; i des de la dècada del 2010, Rússia ha experimentat un creixement demogràfic sostingut, a causa de la disminució de la taxa de mortalitat, l'augment de la natalitat i l'augment de la immigració.[250] No obstant això, des del 2020, a causa de les morts excessives per la pandèmia de COVID-19, la població de Rússia ha disminuït considerablement.[251][252][253]
Rússia té una de les ràtios per sexe més esbiaixades del món, amb 0,859 homes per a cada dona.[193] El 2019, l'esperança de vida global a Rússia en néixer era de 73,2 anys (68,2 anys per als homes i 78,0 anys per a les dones),[254] i tenia una taxa de mortalitat infantil molt baixa (5 per cada 1.000 nascuts vius).[255] La principal causa de mort a Rússia són les malalties cardiovasculars.[256] L'obesitat és un problema de salut freqüent a Rússia. El 2016, el 61,1% dels adults russos tenia sobrepès o obesitat.[257] No obstant això, la taxa històricament elevada de consum d'alcohol a Rússia és el problema més gran de salut país,[258] ja que continua sent un dels més alts del món, malgrat una forta disminució en l'última dècada.[259]
A més del rus, es parlen aproximadament més de 100 llengües minoritàries a tota Rússia.[275] Segons el cens rus de 2002, 142,6 milions a tot el país parlaven rus, 5,3 milions parlaven tàtar i 1,8 milions parlaven ucraïnès.[276] La constitució dona a cadascuna de les repúbliques del país el dret d'establir les seves pròpies llengües estatals a més del rus, així com de garantir als seus ciutadans el dret de preservar la seva llengua materna i de crear les condicions per al seu estudi i desenvolupament.[277]
El 2017, una enquesta feta pel Pew Research Center mostrava que el 73% dels russos es declaraven cristians, dels quals el 71% eren ortodoxos, l'1% eren catòlics i el 2% eren altres cristians, mentre que el 15% no estaven afiliats a cap religió, el 10% eren musulmans i l'1% seguia altres religions.[284] Segons diversos informes, la proporció d'ateus a Rússia se situa entre el 16% i el 48% de la població.[285]
El sector agrícola de Rússia aporta aproximadament el 5% del PIB total del país, tot i que el sector empra aproximadament una vuitena part de la força laboral total.[329] Té la tercera superfície cultivada més gran del món, amb 1.265.267 quilòmetres quadrats. No obstant això, a causa de la duresa del seu entorn, al voltant del 13,1% de les seves terres són agrícoles,[193] i només el 7,4% de les seves terres són cultivables.[330] El principal producte de l'agricultura russa sempre ha estat el gra, que ocupa considerablement més de la meitat de les terres de conreu.[329] Rússia és el principal exportador mundial de blat,[331] és el principal productor d'ordi,[332]blat sarraí, civada,[333]sègol[334] i el segon productor de llavors de gira-sol.[335] Diversos analistes de l'adaptació al canvi climàtic preveuen grans oportunitats per a l'agricultura russa durant la resta del segle XXI a mesura que l'arabilitat augmenti a Sibèria, cosa que conduiria a la migració interna i externa a la regió.[336]
Més d'un terç de la superfície sembrada es dedica a conreus farratgers, i la resta de terres de conreu es dedica a cultius industrials, hortalisses i fruites.[329] A causa del seu gran litoral al llarg de tres oceans, Rússia posseeix una de les flotes pesqueres més grans del món, i se situa en sisè lloc mundial quant al tonatge de peixos capturats (el 2018 va pescar 4.773.413 tones de peix).[337] També és l'origen del millor caviar del món (el de beluga) i produeix aproximadament un terç de totes les conserves de peix i una quarta part del total de peix fresc i congelat del món.[329]
Segons l'Organització Mundial del Turisme, Rússia va ser el setzè país més visitat del món i el desè país més visitat d'Europa el 2018, amb més de 24,6 milions de visites.[338] Rússia es va classificar en el lloc número 39 de l'Informe de competitivitat en viatges i turisme de 2019.[339] Segons l'Agència Federal de Turisme, el nombre de viatges d'entrada de ciutadans estrangers a Rússia va ascendir a 24,4 milions el 2019.[340] Els ingressos turístics internacionals de Rússia, el 2018, van ascendir a 11.600 milions de dòlars.[338] El 2020, el turisme representava aproximadament el 4% del PIB del país.[341] Les principals rutes turístiques a Rússia inclouen un viatge al voltant de l'Anell d'Or de Rússia, una ruta temàtica per antigues ciutats russes, amb creuers per grans rius, com el Volga, i viatges amb el famós Transsiberià.[342] Els llocs d'interès més visitats i populars de Rússia són la Plaça Roja, el Palau de Peterhof, el Kremlin de Kazan, la Laura de la Santíssima Trinitat i Sant Sergi i el Llac Baikal.[343]
Després de la Revolució Russa de 1917, la literatura russa es va dividir en dues parts: la de l'emigració blanca i la soviètica. Als anys 30, el realisme socialista es va convertir en la tendència predominant a Rússia. La seva figura principal fou Maksim Gorki, que va establir les bases d'aquest estil.[410]Mikhaïl Bulgàkov va ser un dels principals escriptors de l'era soviètica.[411] La novel·la Com fou temperat l'acer de Nikolai Ostrovski ha estat una de les obres amb més èxit de la literatura russa. Diversos escriptors emigrats, com el novel·lista Vladímir Nabokov van continuar escrivint a l'exili.[412] Alguns escriptors es van atrevir a oposar-se a la ideologia soviètica, com ara el novel·lista guanyador del premi Nobel Aleksandr Soljenitsin, que va escriure sobre la vida als camps del Gulag.[413]
Rússia es troba entre els llançadors de satèl·lits més importants del món[463] i ha completat el sistema de navegació per satèl·litGLONASS. Està desenvolupant el seu propi avió de combat de cinquena generació (Sukhoi Su-57),[192] i ha construït la primera central nuclear flotant del món.[464] El Luna-Glob és un programa d'exploració de la Lluna de Rússia, i tenia previst de llançar la seva primera missió a l'octubre del 2021 (Luna 25).[465] Per substituir l'envellida Soiuz, Roscosmos també està desenvolupant la nau espacial Oriol, que podria dur a terme el seu primera vol amb tripulació el 2025.[466] El febrer de 2019, es va anunciar que Rússia tenia intenció de dur a terme la seva primera missió amb tripulació per a aterrar a la Lluna el 2031.[467] L'abril de 2021, Roscosmos va declarar que planejava deixar l'EEI, i crear la seva pròpia estació espacial. amb l'objectiu de posar-la en òrbita el 2030.[468] El juny del 2021, Roscosmos i l'Administració Espacial Nacional de la Xina van anunciar que desenvolupaven conjuntament una base lunar, que es preveu utilitzar a partir del 2036.[469]
La beguda nacional sense alcohol de Rússia és el kvass,[485] i la beguda nacional alcohòlica és la vodka; la seva creació a la nació es remunta al segle xiv.[486] El país té el consum de vodka més alt del món,[487] però la cervesa és la beguda alcohòlica més popular a Rússia.[488] El vi s'ha popularitzat a Rússia en l'última dècada,[489][490] i el país s'està convertint en un dels majors productors de vi del món.[488][491] El te també ha estat una beguda històricament popular a Rússia.[481]
↑L'abreviaturaРФ no està establerta normativament, però és àmpliament utilitzada, fins i tot en actes jurídics normatius, decisions judicials i documentació oficial.
↑Microsoft® Encarta® Online Encyclopedia 2007. «"Russia"». Arxivat de l'original el 2009-10-28. [Consulta: 26 desembre 2007].
↑«Russia». Encyclopædia Britannica. Arxivat de l'original el 2017-03-21. [Consulta: 27 abril 2016].
↑El 13 de gener de 1992, el ministeri rus d'Afers Exteriors va enviar una nota als caps de les missions diplomàtiques a Moscou en què afirmava que la Federació Russa continuava exercint els drets i complint les obligacions de tots els acords celebrats per l'URSS. Basant-se en aquesta nota, la comunitat mundial va reconèixer la condició de successor estatal de l'URSS per a la Federació Russa. Vegeu Tractats internacionals en l'ordenament jurídic de la Federació de RússiaArxivat 2021-08-21 a Wayback Machine.
↑(rus)A. V. SoloviovВизантийское имя РоссииArxivat 2021-09-01 a Wayback Machine. // Византийский Временник. — Moscou: Editorial de l'Acadèmia de Ciències de l'URSS, 1957 .-- T. 12. - Pàg. 139.
↑(rus)Borís Kloss: О происхождении названия «Россия». Moscou, 2012. - pàg. 26.
↑Агеева О. Г. «Титул «император» и понятие «империя» в России в первой четверти XVIII века» (en rus). Мир истории: Российский электронный журнал, núm. 5, 1999.
↑Llei de la RSFSR de 25 de desembre de 1991 núm. 2094-I «sobre el canvi de nom de l'estat República Socialista Federativa Soviètica de Rússia».
↑Anthony, David W.; Ringe, Don «The Indo-European Homeland from Linguistic and Archaeological Perspectives» (en anglès). Annual Review of Linguistics, volum 1, núm. 1, 01-01-2015, pàg. 199–219. DOI: 10.1146/annurev-linguist-030514-124812. ISSN: 2333-9683.
↑Drews, Robert. Early Riders: The beginnings of mounted warfare in Asia and Europe (en anglès). Nova York: Routledge, 2004, p. 50. ISBN 0-415-32624-9.
↑Koryakova, L. «Sintashta-Arkaim Culture» (en anglès). The Center for the Study of the Eurasian Nomads (CSEN). Arxivat de l'original el 2019-02-28. [Consulta: 20 juliol 2007].
↑Jacobson, E.. The Art of the Scythians: The Interpenetration of Cultures at the Edge of the Hellenic World. Brill, 1995, p. 38. ISBN 978-90-04-09856-5.
↑Tsetskhladze, G. R.. The Greek Colonisation of the Black Sea Area: Historical Interpretation of Archaeology. F. Steiner, 1998, p. 48. ISBN 978-3-515-07302-8.
↑Christian, D.. A History of Russia, Central Asia and Mongolia. Blackwell Publishing, 1998, p. 286–288. ISBN 978-0-631-20814-3.
↑Per a una discussió sobre els orígens dels eslaus, vegeu Barford, Paul M. The Early Slavs (en anglès). Cornell University Press, 2001, p. 15–16. ISBN 9780801439773.
↑Christian, D.. A History of Russia, Central Asia and Mongolia. Blackwell Publishing, 1998, p. 6–7.
↑Paszkiewicz, Henry K. The Making of the Russian Nation (en anglès). Darton, Longman & Todd, 1963, p. 262.
↑Ostrowski, Donald «ALEXANDER NEVSKII'S "BATTLE ON THE ICE": THE CREATION OF A LEGEND» (en anglès). Rossíiskaia istória, volum 33, 2/4, 2006, pàg. 289-312. JSTOR: 24664446.
↑Jotischky, Andrew; Hull, Caroline. The Penguin Historical Atlas of the Medieval World (en anglès). Penguin Books, 2005, p. 122-123. ISBN 978-0-14-101449-4.
↑Zenkovsky, Serge A. «The Russian Church Schism: Its Background and Repercussions» (en anglès). Russian Review. Blackwell Publishing, vol. 16, núm. 4, 10-1957, pàg. 37–58. DOI: 10.2307/125748. ISSN: 0036-0341. JSTOR: 125748.
↑Soloviov, Serguei. История России с древнейших времен [Història de Rússia des de l'antiguitat] (en rus). volum 6. AST, 2001, p. 562–604. ISBN 5170021429.
↑ 60,060,1Wood, Alan. Russia's Frozen Frontier: A History of Siberia and the Russian Far East 1581 - 1991 (en anglès), 2011, p. 320. ISBN 978-0-340-97124-6.
↑Kohut, Zenon E. «The Khmelnytsky Uprising, the Image of Jews, and the Shaping of Ukrainian Historical Memory» (en anglès). Jewish History, vol. 17, núm. 2, 2003, pàg. 141–63. JSTOR: 20101495.
↑Tomaszewski, Fiona K. Greenwood Publishing Group. A Great Russia: Russia and the Triple Entente, 1905-1914 (en anglès), 2002, p. 19–. ISBN 978-0-275-97366-7.
↑Swain, Geoffrey. Trotsky and the Russian Revolution (en anglès). Routledge, 2014, p. 15. ISBN 978-1-317-81278-4. «"El primer govern que es va formar després de la revolució de febrer de 1917 havia estat, amb una excepció, compost per liberals".»
↑Hassell, James E. Russian Refugees in France and the United States Between the World Wars (Transactions of the American Philosophical Society) (en anglès), 1992, p. 96. ISBN 978-0-87169-817-9.
↑ 91,091,191,2(anglès) Getty, Rittersporn, Zemskov. Victims of the Soviet Penal System in the Pre-War Years: A First Approach on the Basis of Archival Evidence. The American Historical Review, vol. 98, núm. 4 (Oct. 1993), pàgs. 1017–49.
↑Shepley, Nick. Stalin, the five year plans and the Gulags: Slavery and Terror 1929-53 (en anglès), 2015. ISBN 978-1-78333-087-4.
↑Chapple, Amos. «Operation Barbarossa: The Nazi Invasion Of The U.S.S.R. 80 Years Ago». Radio Liberty, 22-06-2021. Arxivat de l'original el 2021-07-01. [Consulta: 2 juliol 2021]. «"L'Alemanya nazi va liderar la força d'invasió terrestre més gran en un atac a la Unió Soviètica el 1941, fet que va desencadenar un conflicte brutal que va costar la vida de milions de persones".»
↑Mineau, André. Operation Barbarossa: Ideology and Ethics Against Human Dignity (en anglès). Rodopi, 2004, p. 180. ISBN 978-90-420-1633-0.
↑Jones, Adam. Genocide: A Comprehensive Introduction (en anglès). 2a edició. Routledge, 2010, p. 271. ISBN 978-0-415-48619-4. «"La gran majoria dels presoners de guerra, uns 2,8 milions, van morir en només vuit mesos, del 1941 al 1942, un percentatge de matances només igualat (que jo sàpiga) pel genocidi de Ruanda del 1994".»
↑«Russia's Monumental Tributes To The 'Great Patriotic War'» (en anglès). Radio Free Europe, 08-05-2020. Arxivat de l'original el 2022-03-31. [Consulta: 29 maig 2021]. «"Es coneix a Rússia com la "Gran Guerra Patriòtica" i hi ha diversos monuments imponents a tot el país per marcar la derrota de l'Alemanya nazi a la Segona Guerra Mundial ..."»
↑Jones, Polly. The Dilemmas of De-Stalinization: Negotiating Cultural and Social Change in the Khrushchev Era (en anglès). Routledge, 7 d'abril 2006, p. 2-4. ISBN 978-1-134-28347-7.
↑Marfleet, B. Gregory «The Operational Code of John F. Kennedy During the Cuban Missile Crisis: A Comparison of Public and Private Rhetoric». Political Psychology, vol. 21, núm. 3, pàg. 545.
↑From the Shadows: The Ultimate Insider's Story of Five Presidents and How They Won the Cold War (en anglès). Simon & Schuster, 2007, p. 604. ISBN 978-1-4165-4336-7.
↑Bonnell, Victoria E.; Cooper, Ann; Freidin, Gregory. Russia at the Barricades: Eyewitness Accounts of the August 1991 Coup (en anglès). Nova York: Routledge, 1994, p. 384. ISBN 978-1-315-70099-1.
↑Plokhy, Serhii. The Last Empire: The Final Days of the Soviet Union (en anglès), 2014, p. 520. ISBN 978-1-78074-646-3.
↑Watson, Joey. «The rise of Russia's oligarchs — and their bid for legitimacy» (en anglès). ABC News, 02-01-2019. Arxivat de l'original el 2022-03-21. [Consulta: 28 maig 2021]. «"The Russian ultra-rich amassed their wealth during the economic and social turmoil following the collapse of the Soviet Union, and the introduction of the market economy."»
↑Milanovic, Branko. Grup del Banc Mundial. Income, Inequality, and Poverty During the Transformation from Planned to Market Economy (en anglès), 1998, p. 186–189. ISBN 978-0-8213-3994-7.
↑Åslund, Anders; Guriev, Sergei; Kuchins, Andrew C. «Challenges Facing the Russian Economy after the Crisis». A: Russia After the Global Economic Crisis (en anglès), p. 9–39.
↑Guriev, Sergei; Tsyvinski, Aleh. Russia After the Global Economic Crisis (en anglès). Peterson Institute for International Economics; Centre for Strategic and International Studies; New Economic School, 2010, p. 12-13. ISBN 978-0-88132-497-6.
↑«La Constitució de la Federació Russa». Aritcle 65, paràgraf 1. El 1993, quan s'adoptà la constitució russa, hi havia 89 subjectes federals, alguns dels quals, tanmateix, es fusionaren.. Arxivat de l'original el 2018-12-25. [Consulta: 27 desembre 2007].
↑"Общероссийский классификатор экономических регионов" (ОК 024–95) введённый 1 января 1997 г., в ред. Изменения № 05/2001. Секция I. Федеральные округа (Classificació Russa de les Regions Econòmiques (OK 024–95) de l'1 de gener, 1997 segons les esmenes #1/1998 fins a la #5/2001. Secció I. Districtes Federals).
↑«The Global Intelligence Files» (en anglès). WikiLeaks. Arxivat de l'original el 2 d’abril 2015. [Consulta: 1r abril 2015]. L'IISS va incloure les reserves totals com a 20.000.000 durant molts anys, suposant una crida a l'estil soviètic. El personal de reserva potencial de Rússia pot arribar als 20 milions, segons com és comptabilitzin les xifres.
↑Anatoli Issatxenko. Ландшафтоведение и физико географическоерайонирование [Ciències del paisatge i zonificació geogràfica física] (en rus). Moscou: Visxaia xkola, 1991, p. 366 (234-257, 275-299, fig. 53). ISBN 5-06-001731-1.
↑Boscos frondosos que creixen al llarg de la part inferior i vessants de torrents, rus: Байракbairak
↑Goriatxkina T. V., Iàritx I. G.. Страны мира современный справочник включая флаги 220 стран [Directori modern dels països del món que inclou banderes de 220 països.] (en rus). Славянский дом книги, 2004, p. 4—5.
↑Горячкина Т. В., Ярич И. Г.. Страны мира современный справочник включая флаги 220 стран [Directori modern dels països del món que inclou banderes de 220 països] (en rus). ЗАО «Славянский дом книги», 2004, p. 4—5.
↑Foltynova, Kristyna. «Migrants Welcome: Is Russia Trying To Solve Its Demographic Crisis By Attracting Foreigners?» (en anglès). Radio Free Europe/Radio Liberty, 19-06-2020. Arxivat de l'original el 2020-06-20. [Consulta: 9 juliol 2021]. «"Rússia fa diversos anys que intenta augmentar les taxes de fertilitat i reduir les taxes de mortalitat. S'han implementat programes especials per a famílies, s'han organitzat campanyes antitabac i es va plantejar augmentar l'edat legal per comprar alcohol. No obstant això, potser l'estratègia més reeixida fins ara ha estat l'atracció d'immigrants, l'arribada dels quals ajuda Rússia a compensar les pèrdues de població."»
↑Rogoża, Jadwiga. «The pandemic takes its toll: Russia's demographic crisis» (en anglès). Centre for Eastern Studies, 21-02-2021. Arxivat de l'original el 2021-08-12. [Consulta: 27 agost 2021]. «"El 8 de febrer, el Servei Estadístic Federal de l'Estat (Rosstat) va publicar dades demogràfiques per al 2020, que mostren que Rússia ha experimentat el seu major descens de població des del 2005. La seva principal causa és l'excés de mortalitat (un 18% en comparació amb el 2019) generat en gran part per la pandèmia de la COVID-19, així com una disminució del nivell d'immigració."»
↑«Russia reports record-high COVID-19 deaths» (en anglès). Al Jazeera, 13-08-2021. Arxivat de l'original el 2021-08-19. [Consulta: 13 agost 2021]. «"Rússia, el quart país més afectat del món pel que fa a casos, ha estat afectada des de mitjans de juny per una nova onada d'infeccions provocada per l'altament transmissible variant delta… Les noves xifres augmenten les morts totals de Rússia per COVID-19 fins a les 168.864 persones: el peatge més alt d'Europa."»
↑Lakunchykova, Olena; Averina, Maria; Wilsgaard, Tom; Watkins, Hugh; Malyutina, Sofia; Ragino, Yulia; Keogh, Ruth H; Kudryavtsev, Alexander V; Govorun, Vadim «Why does Russia have such high cardiovascular mortality rates? Comparisons of blood-based biomarkers with Norway implicate non-ischaemic cardiac damage» (en anglès). Journal of Epidemiology and Community Health, 74, núm. 9, 2020, pàg. 698–704. DOI: 10.1136/jech-2020-213885. PMC: 7577103. PMID: 32414935.
↑Ritchie, Hannah; Roser, Max «Obesity» (en anglès). Our World in Data, 11-08-2017. Arxivat de l'original el 28 d’agost 2019 [Consulta: 21 abril 2021].
↑McKee, Martin «Alcohol in Russia» (en anglès). Alcohol and Alcoholism, vol. 34, núm. 6, 01-11-1999, pàg. 824–829. DOI: 10.1093/alcalc/34.6.824. PMID: 10659717.
↑The Lancet «Russia's alcohol policy: a continuing success story» (en anglès). The Lancet, vol. 394, núm. 10205, 05-10-2019, pàg. 1205. DOI: 10.1016/S0140-6736(19)32265-2. PMID: 31591968. «"Els russos beuen oficialment menys i, en conseqüència, viuen més temps que mai: les expectatives de vida van assolir el màxim històric el 2018, gairebé 68 anys per als homes i 78 anys per a les dones", segons un informe de l'OMS que examina els efectes del control de l'alcohol mesures sobre la mortalitat i l'esperança de vida a Rússia ... Els russos encara estan lluny de ser "te totals": un consum d'etanol pur per capita d'11,7 litres, reportat el 2016, significa que el consum segueix sent un dels més alts del món i calen més esforços per reduir-lo".»
↑«Russia - The Indo-European Group» (en anglès). Encyclopædia Britannica. Arxivat de l'original el 2020-11-12. [Consulta: 18 juliol 2021]. «"Els eslaus orientals (principalment russos però incloent-hi també alguns ucraïnesos i belarussos) constitueixen més de les quatre cinquenes parts de la població total i són prevalents a tot el país."»
↑(alemany) Sabine Ipsen-Peitzmeier, Markus Kaiser (ed.): Zuhause fremd – Russlanddeutsche zwischen Russland und Deutschland.Bielefeld 2006, ISBN 3-89942-308-9
↑ 271,0271,1«Russian» (en anglès). Universitat de Toronto. Arxivat de l'original el 2021-08-12. [Consulta: 9 juliol 2021]. «"El rus és la llengua eslava més estesa i la llengua nativa més gran d'Europa. De gran importància política, és una de les llengües oficials de les Nacions Unides, cosa que la converteix en una àrea d'estudi natural per a aquells interessats en geopolítica."»
↑Wakata, Koichi. «My Long Mission in Space» (en anglès). JAXA. Arxivat de l'original el 2020-03-11. [Consulta: 18 juliol 2021]. «"Els idiomes oficials de l'ISS són l'anglès i el rus, i quan parlava amb la sala de control de vol del centre espacial Tsukuba de l'JAXA durant els sistemes ISS i les operacions de càrrega útil, em van exigir que parlés en anglès o en rus."»
↑«Official Languages» (en anglès). Organització de les Nacions Unides. Arxivat de l'original el 2021-07-13. [Consulta: 16 juliol 2021]. «"Hi ha sis idiomes oficials de l'ONU. Es tracta d'àrab, xinès, anglès, francès, rus i castellà. La correcta interpretació i traducció d'aquests sis idiomes, tant en forma oral com escrita, és molt important per al treball de l'Organització, ja que permet una comunicació clara i concisa sobre qüestions d'importància mundial."»
↑«Russia - Ethnic groups and languages» (en anglès). Encyclopædia Britannica. Arxivat de l'original el 2020-11-12. [Consulta: 8 novembre 2020]. «"Tot i que els russos ètnics representen més de quatre cinquenes parts de la població total del país, Rússia és una societat multiètnica diversa. A les fronteres de Rússia viuen més de 120 grups ètnics, molts amb territoris nacionals propis, que parlen unes 100 llengües."»
↑«Chapter 3. The Federal Structure» (en anglès). Constitució de Rússia. Arxivat de l'original el 2018-12-25. [Consulta: 27 desembre 2007]. «"2. Les repúbliques tenen dret a establir llurs pròpies llengües estatals. En els òrgans d'autoritat estatal i d'autogovern local, les institucions estatals de les repúbliques s’utilitzaran juntament amb la llengua estatal de la Federació de Rússia. 3. La Federació de Rússia garantirà a tots els seus pobles el dret a preservar la seva llengua materna i a crear les condicions per al seu estudi i desenvolupament."»
↑No hi ha cens oficial de religió a Rússia i les estimacions es basen únicament en enquestes. A l'agost de 2012, ARENAArxivat 2018-06-12 a Wayback Machine. dva determinar que aproximadament el 46,8% dels russos eren cristians (inclosos els ortodoxos, catòlics, protestants i aconfessionals), cosa que és lleugerament inferior al 50% + majoria absoluta. No obstant això, més tard aquell mateix any, el Centre LevadaArxivat 2012-12-31 a Wayback Machine. va determinar que el 76% dels russos eren cristians i, el juny de 2013, la Fundació Opinió PúblicaArxivat 2020-04-15 a Wayback Machine. va determinar que el 65% dels russos eren cristians. Aquestes dades coincideixen amb les de l'enquesta de PewArxivat 2015-04-29 a Wayback Machine. del 2010, que determinava que el 73,3% dels russos eren cristians VTSIOMArxivat 2020-09-29 a Wayback Machine. (~77% cristians), i amb la d'Ipsos MORIArxivat 2013-01-17 a Wayback Machine. del 2011 (69%).
↑Zuckerman, P. «Atheism: Contemporary Rates and Patterns». A: Michael Martin. The Cambridge Companion to Atheism (en anglès). Cambridge University Press.
↑Jardine, Bradley. «Russia's Buddhist Republic» (en anglès). The Diplomat, 04-01-2017. Arxivat de l'original el 2017-01-06. [Consulta: 4 juny 2021]. «"Calmúquia és l'única república budista d'Europa. Els habitants de la regió són descendents dels nòmades que vagaven per les vastes estepes de l'Àsia central sota l'imperi de Genguis Kan. Quan l’imperi va començar a col·lapsar, els calmucs van emigrar cap al mar Caspi i establiren el que avui s’anomena Calmúquia - "Calmuc" significa “remanent” en la llengua local."»
↑«Mixed economy» (en anglès). Encyclopædia Britannica. Arxivat de l'original el 2022-03-29. [Consulta: 4 juny 2021]. «"Les economies mixtes també van sorgir en molts països que antigament tenien economies de planificació centralitzada i socialistes. Les economies mixtes de la Xina i Rússia modernes, per exemple, van evolucionar a partir de sistemes comunistes massa ineficients per competir en l'economia global moderna."»
↑Extret de Glenn E. Curtis. «Russia - Natural Resources» (en anglès). Divisió Federal d'Investigació de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units, 1998. Arxivat de l'original el 2022-03-13. [Consulta: 25 juny 2021]. «"Rússia és un dels països més rics del món en matèries primeres, moltes de les quals són aportacions significatives per a una economia industrial. Rússia representa al voltant del 20 per cent de la producció mundial de petroli i gas natural i posseeix grans reserves d'ambdós combustibles. Aquesta abundància ha fet que Rússia sigui pràcticament autosuficient en energia i un gran exportador de combustibles."»
↑Braun, Bernhard. «In search of Russia's middle class». Centre for East European and International Studies, 06-10-2020. Arxivat de l'original el 2021-06-24. [Consulta: 6 novembre 2020].
↑«Russia's Natural Resources Make Up 60% of GDP» (en anglès). The Moscow Times, 14-03-2019. Arxivat de l'original el 2020-11-07. [Consulta: 14 febrer 2021]. «"El Ministeri de Recursos Naturals i Medi Ambient de Rússia calcula que el valor combinat del petroli, el gas i altres recursos del país ascendeix al 60 per cent del seu producte interior brut, segons va informar dijous el lloc web de notícies RBC ... Com un dels principals productors mundials de gas natural i el petroli, l'economia de Rússia depèn en gran mesura de les exportacions dels seus recursos ... Aquests recursos sumaven un valor combinat de 55,2 bilions de rubles (844.58 milions de dòlars) a partir del 2017 ..."»
↑D. Elagina. «Cargo throughput volume in Russia in 2020, by port» (en anglès). Statista, 22-01-2021. [Consulta: 10 juny 2021]. «"The Russian sea port Novorossiysk, located in the Azov-Black Sea basin, handled almost 142 million metric tons of cargo in 2020 and became the leading port in the country by the cargo throughput."»
↑«Nuclear icebreakers – what's so special about them?» (en anglès). Poseidon Expeditions. [Consulta: 24 maig 2021]. «"Rússia és l'únic país del món que construeix trencaglaços propulsats per energia nuclear. Es van construir a propòsit per la importància estratègica de la Ruta del Mar del Nord i una necessitat més evident de garantir la seguretat dels vaixells comercials russos a l'hivern, i la dependència dels assentaments àrtics, quant als subministraments."»
↑N. Sönnichsen. «Natural gas - countries with the largest reserves 2009-2019» (en anglès). Statista, 15-06-2021. [Consulta: 2 juliol 2021]. «"Rússia té les reserves provades de gas natural més grans del món. El 2019, tenia 38 bilions de metres cúbics de combustible fòssil, quatre bilions de metres cúbics més que deu anys abans."»
↑Long, Tony «27 juny 1954: World's First Nuclear Power Plant Opens» (en anglès). Wired, 27-06-2012 [Consulta: 8 juny 2021]. «"1954: La primera central nuclear connectada a una xarxa externa entra en funcionament a Óbninsk, als afores de Moscou ... El reactor nuclear, utilitzat per generar electricitat, anunciava el nou paper d'Óbninsk com una important ciutat científica soviètica, un estatus que conserva a la Federació de Rússia, on porta el sobrenom de Primera Ciutat de la Ciència de Rússia".»
↑Shahbandeh, M. «Global barley producers by country 2020/21» (en anglès). Statista, 08-07-2021. [Consulta: 18 juliol 2021]. «"This statistic provides a forecast of barley production volume worldwide in 2020/2021, by country. In that year, Russia produced about 20.63 million metric tons of barley."»
↑Shahbandeh, M. «Sunflower seed production in major countries 2019/20» (en anglès). Statista, 25-02-2021. [Consulta: 18 juliol 2021]. «"Rússia també és un important productor de llavors de gira-sol a tot el món, amb un volum de producció de 15,3 milions de tones mètriques el 2019/2020."»
↑Leontyeva, Galina. Karl Briullov: The Painter of Russian Romanticism (en anglès), 1997, p. 176. ISBN 978-1-85995-298-6.
↑Sibbald, Balb «If the soul is nourished ...» (en anglès). Canadian Medical Association Journal, vol. 166, núm. 3, 05-02-2002, pàg. 357–358. PMC: 99322.
↑Guerman, Mikhail. Mikhail Vrubel: The Artist of the Eves (en anglès), 1996, p. 160. ISBN 978-1-85995-153-8.
↑Decter, Jacqueline. Nicholas Roerich: The Life & Art of a Russian Master (en anglès), 1989, p. 224. ISBN 978-0-89281-156-4.
↑Jarzombek, Mark M.; Prakash, Vikramaditya; Ching, Frank. A Global History of Architecture (en anglès). 2a edició, 2010, p. 544. ISBN 978-0-470-40257-3.
↑Norris, Gregory; ed. Stanley, Sadie. The New Grove Dictionary of Music and Musicians (en anglès). 2a edició. Londres: MacMillian, 1980, p. 707. ISBN 0333231112.
↑Pellegrinelli, Lara. «DDT: Notes from Russia's Rock Underground» (en anglès). National Public Radio, 06-02-2008. [Consulta: 10 juliol 2021]. «"Per a la banda russa DDT, va ser prou difícil ser un grup de rock sota el règim soviètic. La banda, que es va formar el 1981, va fer concerts secrets en apartaments, refugis de bombes i fins i tot aules de jardí d'infants per evitar l'atenció de les autoritats ... Més tard, les polítiques de perestroika van permetre a les bandes actuar al descobert. DDT es va convertir en una de les bandes més populars de Rússia ... "»
↑«Musician, Songwriter, Cultural Force: Remembering Russia's Viktor Tsoi» (en anglès). Radio Free Europe/Radio Liberty, 12-08-2015. [Consulta: 19 juliol 2021]. «També el 1982, Tsoi va formar la banda Kinó i el grup va engregistrar el seu primer disc, 45 ... Tsoi i Kino es van convertir ràpidament en una sensació ... El 1986, la banda va llançar Khotxú peremen!, rus: Хочу перемен! ("Vull canvis!"), un himne que demanava a les joves generacions que esdevinguessin més actives i demanessin canvis polítics. La cançó va fer la reputació de Kinó a tota la Unió Soviètica ..."»
↑Slesinki, Robert. The Theology of Sergius Bulgakov (en anglès), 2017, p. 280. ISBN 978-0881416015.
↑Pyman, Avril. Pavel Florensky: A Quiet Genius: The Tragic and Extraordinary Life of Russia's Unknown da Vinci (en anglès), 2010, p. 328. ISBN 978-1441187000.
↑ 422,0422,1422,2«Mass Media in Russia» (en anglès). Ambaixada de la Federació Russa al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. [Consulta: 1r juliol 2021].
↑Gray, Carmen. «Where to begin with Andrei Tarkovsky» (en anglès). British Film Institute, 27-10-2015. [Consulta: 27 maig 2021]. «"Va fer només set llargmetratges, però el director rus Andrei Tarkovski és àmpliament considerat com un dels autèntics mestres del cinema. L'enquesta de Sight & Sound del 2012 sobre les millors pel·lícules de tots els temps va assenyalar no menys de tres de les seves pel·lícules: Zérkalo (1974), Andrei Rubliov (1966) i Stàlker (1979) - votades entre les 30 primeres per la crítica i els directors. Ingmar Bergman va dir una vegada: "Tarkovski és el més gran de tots. Es mou amb tanta naturalitat a la sala dels somnis. No explica. Què hauria d'explicar de totes maneres?"»
↑«Eldar Ryazanov And His Films» (en anglès). Radio Free Europe, 30-11-2015. [Consulta: 27 maig 2021]. «"Eldar Ryazanov, un director de cinema rus les icòniques comèdies del qual van capturar el sabor de la vida i l'amor a la Unió Soviètica mentre enfilava hàbilment els absurds del sistema comunista ... Les seves pel·lícules ridiculitzaven la burocràcia soviètica i formaven una mirada clara sobre els predicaments i les peculiaritats del dia a dia. la vida durant l'era comunista, però el toc lleuger de la seva sàtira el va ajudar a esquivar la censura governamental."»
↑Prokhorova, Elena, "The Man Who Made Them Laugh: Leonid Gaidai, the King of Soviet Comedy", in Beumers, Birgit (2008) A History of Russian Cinema, Berg Publishers, ISBN 978-1-84520-215-6, pp. 519–542
↑«White Sun of the Desert» (en anglès). Film at Lincoln Center. Arxivat de l'original el 5 de setembre 2008. [Consulta: 18 gener 2008]. «"... Es rumoreja que encara avui, els cosmonautes russos no s'enlairen sense abans veure Béloie solntse pustini".»
↑Dickerson, Jeff. «'Russian Ark' a history in one shot» (en anglès). The Michigan Daily, 31-03-2003. [Consulta: 25 maig 2021]. «"L'arca russa d'Aleksandr Sokúrov és un fascinant recorregut pel preciós museu Hermitage de Rússia a Sant Petersburg que resumeix elegantment els darrers tres segles de la història russa. El que fa que L'arca russa sigui un èxit, però, no és el seu tema, sinó el seu estil. Tot el recorregut de 96 minuts de durada pel passat de Rússia es compon d'un sol pla, cosa que el converteix en el pla més llarg de la història del cinema."»
↑Aris, Ben. «The Revival of Russia's Cinema Industry» (en anglès). The Moscow Times, 18-01-2019. [Consulta: 25 maig 2021]. «"El negoci del cinema de Rússia creix tres vegades més ràpid que l'economia real, però és un viatge accidentat. El 2018, els cineastes russos van establir un nou rècord amb 56 milions de visites a un cinema per generar una recaptació de taquilla de 13.500 milions de rubles (200 milions de dòlars)."»
↑Shampo, Marc A.; Kyle, Robert A.; Steensma, David P. «Nikolay Basov—Nobel Prize for Lasers and Masers» (en anglès). Mayo Clinic Proceedings, vol. 87, 1, 1-2012, pàg. e3. DOI: 10.1016/j.mayocp.2011.11.003. PMC: 3498096. PMID: 22212977.
↑L’any 1908 el microbiòleg rus Ilià Métxnikov va demostrar els efectes beneficiosos del iogurt per a la regeneració de la flora intestinal, i aquest va ser un dels motius pels quals va ser guardonat amb el Premi Nobel de Medicina.
↑Gary Kitmacher. Reference Guide to the International Space Station (en anglès). Canadà: Apogee Books, 2006, p. 71–80 (Apogee Books Space Series). ISBN 978-1-894959-34-6.
↑Shubin, Daniel H. Tsiolkovski, The Cosmic Scientist and His Cosmic Philosophy (en anglès), 2016. ISBN 978-1-365-25981-4.
↑Rincon, Paul. «The First Spacewalk» (en anglès). BBC, 13-10-2014. [Consulta: 31 maig 2021].
1. Estat parcialment a l'Àsia. 2. Estat geogràficament a l'Àsia, però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals 3.Estat reconegut parcialment 4. Estats no reconeguts per cap Estat europeu però sobirans de facto gràcies al suport militar no explícit de Rússia pel cas transnistrià i explícit de Turquia pel cas xipriota
![[rɐˈsʲijə]](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/8/8a/Loudspeaker.svg/12px-Loudspeaker.svg.png){kind=small}
.jpg)
.jpg)
.png)
_-_Portrait_of_Leo_Tolstoy_(1887).jpg)
.jpg)
.jpg)
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg)
;_Flag_of_Kazakhstan_(1991%E2%80%931992).svg){kind=small}
;_Flag_of_Kyrgyzstan_(1991%E2%80%931992).svg){kind=small}
;_Flag_of_Tajikistan_(1991%E2%80%931992).svg){kind=small}
;_Flag_of_Turkmenistan_(1991%E2%80%931992).svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
