El seu germanastre, Charles, és autista[2]. Era molt jove quan el seu pare va marxar de casa[3]. Sovint va freqüentar habitacions fosques durant la seva joventut, abans de marxar a viure durant tres anys a Dahomey al costat del seu pare adoptiu militar[4]. Encara que no es considerava un cinèfil, va confiar el 1984 que s'havia inspirat especialment en tres pel·lícules: Els amants de la nit de Nicholas Ray, Baby Doll, i Esplendor a l'herba d'Elia Kazan[5].
De tornada a França el 1961, quan tenia 15 anys, cap escola el va admetre[4]. Es va unir a una classe de graduació, que va conduir a un centre d'aprenentatge[4]. Va treballar com a lampista i encarregat de benzinera, i des de 1969[6], va fer cursos de sociologia, etnologia i d'estudis cinematogràfics a la centre universitari de Vincennes, i està a prop dels cercles Maoistes.[7]
Després de veure Le Moindre Geste, que el va deixar «impressionat i molest», es va posar en contacte amb el seu director, Fernand Deligny[4]. Entre 1972 i 1975, es va interessar per l'entorn de vida dels joves autistes sota la responsabilitat de Deligny a Monoblet[5]. També es va establir a prop de Monoblet i va llogar una casa amb un amic on va acollir un nen autista[4]; convertit en acollidor en adopció[5], es va instal·lar durant molt de temps en aquest departament[8] .
Abans de Deligny una ruptura radical amb la seva idea inicial del cinema i una certa forma de societat[4], impulsant d'ara endavant un cinema de l'autèntic, treu de la iniciativa d'aquest Ce gamin, là, pel·lícula experimental que evoca el cas de Janmari: troba un èxit d'estima[5] — Jacques Siclier jutjant per exemple a Le Monde que revela l'essencial sobre la forma de vida d'aquests joves autistes, amb un resultat bonic, commovedor, sensible.[9] Ajudat en la producció per François Truffaut, de qui va obtenir retalls nets i un canvi de títol,[7] va ser entrenat per Richard Copans (que es va convertir en un amic íntim[6][2]) dirigint la fotografia.
El 1980, va donar amb Hé ! Tu m'entends ? una investigació (basada en un llibre de Charly Boyadjian[6]) sobre la classe obrera de Grenoble que convoca la seva dona Monique Parelle[10] i el seu fill Cyril[7]i que, sent rebutjada pel públic[5], aquesta vegada va despertar dures crítiques[2]. A Le Meilleur de la vie (1985), que ell jutja capital, retrata (per primera vegada amb actors professionals) la història d'una parella d'enamorats però soscavada per contingències externes[5]. El rodatge va patir conflictes dins de l'equip i un baix pressupost[2]. Es tracta, segons Édouard Waintrop, d'un nou fracàs[6].
Aleshores va ser director de producció de diversos llargmetratges, per a la companyia Les Films du passage fundada per Copans[6]. També participa en el col·lectiu Cinélutte, cofundat pel mateix.[7] Paral·lelament, va formar amb Deligny diversos projectes d'adaptació, com ara Rue de l'Oural (sobre una experiència teatral durant la dècada dels 50) o Peau d'argile (la trama del qual transcorre en la prehistòria). Cap al 1989 va rodar Fernand Deligny, sobre una pel·lícula per fer, que dona veu a l'educador aleshores en els seus últims anys, sobre la relació entre imatges i paraules[2].
Amb l'ajuda d'un periodista de Libération, troba aleshores un pres fugit, Jean-Yves Beck[11], amb qui simpatitza i a qui convenç de rendir-se per purgar la seva condemna i després poder reintegrar-se[6]. Està projectant un documental inacabat, Un homme de trop[3]. Però això el va portar a freqüentar la presó de les Baumettes, on va filmar la seva darrera producció, De jour comme de nuit (1991), que tracta sobre el confinament a través d'un documental sobre el món carcerari.[12] En immersió total, no dubta a dormir en una cel·la, sol o en companyia de presos[3].
Poc després de completar De jour comme de nuit,[7] es va trobar «físicament esgotat»[2]. Va morir a Avinyó el 3 d’octubre de 1991,[13] als 45 anys, a causa d'un càncer devastador declarat tres mesos abans[6]. No pot adaptar Yanoama, l'autobiografia d'Ettore Biocca, tal com va planejar[3].
és recordat com un home turmentat, que necessitava implicar-se personalment en les seves pel·lícules i no estava realment feliç que quan estava rodant[2].
»
Segons els mateixos autors, una constant recorre la seva obra (només d'aparença heterogènia): la fragilitat de l'espècie humana[2].
Per la seva banda, Anne Baudry, editora de De jour comme de nuit, veu en el tema del confinament — i la llibertat un problema permanen per a Renaud Victor[15]. I afegeix que mai va deixar d'intentar fugir de la vida al cinema, com si la vida s'hagués refugiat en les pel·lícules i que l'única vida per la qual val la pena viure era la que 'trobem en la projecció d'imatges parpellejants[16].
Robert Grelier (conducteur) «Entretien avec Renaud Victor». Image et Son..
«Ce gamin-là, un film de Renaud Victor». L'Avant-scène Cinéma, 1-1976, pàg. 56-58..
Jacques Grant (conducteur) «Renaud Victor : le rôle du cinéma n'est pas d'entériner la réalité...». Cinéma, février 1976, pàg. 76-91. ; [Amiel 1976] Mireille Amiel, « Ce gamin, là », ibid., p. 157-159.
Bernard Bastide «Impressions de tournage : Le Meilleur de la vie, un film de Renaud Victor». Calades, 5-1984, pàg. 15-18.
Anne Baudry, Bruno Muel, Jean-François Neplaz, Richard Copans, Caroline Caccavale et José Césarini. Renaud Victor présence proche. Marseille: Commune, 2019, p. 123. Baudry et al. 2019. ISBN 979-10-91248-18-1.
