Riad el-Solh va néixer a Saida o Sidó el 1894.[1] La seva família era una destacada família sunnita de terratinents del sud del Líban, principalment a Sidó.[3][4] El seu pare va ser Rida el-Solh, un sub-governador reformista a Nabatiyeh i a Saida i un líder nacionalista àrab destacat.[5] Rida el-Solh va ser jutjat pels otomans el 1915 i va anar a l'exili, a Esmirna.[5] Després va servir com a governador otomà a Salonica.[5] També va treballar com a conseller d'interior de l'emir Faisal en el govern de Damasc.[6]
Riad el-Solh va estudiar dret i ciència política a la Sorbona.[1] Va passar la major part de la seva vida a Istanbul durant la seva joventut, ja que el seu pare va ser diputat en el Parlament otomà.[6]
Trajectòria
El-Solh va servir com a primer ministre del Líban dues vegades. El seu primer mandat va ser just després de l'arribada del Líban a la independència (25 de setembre de 1943 – 10 de gener de 1945).[7] El-Solh va ser escollit pel president Bishar al-Khouri com el seu primer Ministre.[8] El-Solh i al-Khouri van aconseguir implementar el Pacte Nacional (al-Mithaq al-Watani) el novembre de 1943 que establia un marc per donar cabuda a les diferents confessions del Líban.[9][10][11] El Pacte Nacional era un pacte de cavallers no escrit.[12] El Pacte establia que el president, primer ministre i president del Parlament al Líban havien de ser assignat als tres grans grups confessionals basats en el cens de 1932, és a dir, maronites cristians, musulmans sunnites i xiïtes, respectivament.[12] Durant el seu primer mandat, el-Solh també va servir com a ministre de subministraments i reserves a partir del 3 de juliol de 1944 fins al 9 de gener de 1945.[13]
El-Solh va ser altre cop primer ministre a partir del 14 de desembre de 1946 i fins al 14 de febrer de 1951,[14] sota la presidència de Bishar al-Khouri.[15] El-Solh va ser crític amb el rei Abdal·lah I de Jordània, i va tenir un paper important en la concessió de la benedicció per part del comitè polític de la Lliga Àrab al Govern de la Gran Palestina durant el seu segon mandat.[16]
No obstant això, uns mesos després de deixar el càrrec d eprimer ministre, va ser abatut a tirs el 17 de juliol de 1951 a l'aeroport de Marka a Amman per membres del mateix Partit Social Nacionalista Sirià.[3][14] L'atac va ser perpetrat per tres homes armats, que el van matar en venjança per l'execució d'Antoun Saadeh, un dels líders i fundadors del partit.[18][19][20]
Vida personal
El-Solh, estava casat amb Fayza al-Jabri, la germana del dues vegades primer ministre de Síria, Saadallah al-Djabiri.[21] Van tenir cinc filles i un fill, Rida, que va morir en la infància.[5] La seva filla gran, Aliya (1935-2007), va continuar el camí del seu pare en la lluita per un Líban lliure i segur. Aliya va propagar el ric patrimoni cultural del Líban a l'estranger fins a la seva mort a París.
Lamia el-Solh (nascuda el 1937) es va casar amb el príncep Mulay Abdallah del Marroc, oncle del rei Mohammed VI.[22] Els seus fills són Mulay Hicham, Moulay Ismail i una filla Lalla Zineb.
Mona Al Solh es va casar a l'Aràbia saudita amb el príncep Talal bin Abdulaziz.[23][24] Fou la mare dels prínceps Al-Waleed bin Talal i Khalid bin Talal i de la princesa Reema bint Talal.[23][25]
Bahija el-Solh es va casar a Said al-Assad, que fou ambaixador libanès a Suïssa i membre del parlament. Tingueren dos fills i dues filles.
La filla més jove, Leila el-Solh Hamade, va ser nomenada com una de les dues primeres dones ministres al govern d'Omar Karami.[26]
Llegat
El llibre de Patrick SealeLa lluita per la independència àrab (2011), que tracta la història de l'Orient mitjà des dels darrers anys de l'Imperi Otomà fins a la dècada de 1950, se centra en la influència de la carrera i de la personalitat d'el-Solh.[6]
Una plaça del centre de Beirut, la Riad al-Solh Square, va ser anomenada en honor seu.[27]
↑Avi Shlaim, The Rise and Fall of the All-Palestine Government in Gaza, Journal of Palestine Studies, 1990, vol. 20, nº 1, pags 37–53, DOI 10.2307/2537321
