El seu estil va evitar l'experimentalisme d'alguns compositors nord-americans de la seua generació, estimant-se més les harmonies i les formes relativament tradicionals fins a la fi de la seua vida. La major part de la seua obra és eminentment melòdica i sovint la seua música ha estat descrita com a neoromàntica, encara que algunes de les darreres obres, principalment el Tercer Assaig Orquestral i la Dansa de la venjança de Medea, mostren un elaborat ús de la percussió, un major avantguardisme i efectes neo-stravinskians.
Les seues cançons, amb acompanyament de piano o orquestra, estan entre les més populars del repertori americà del segle xx. Inclouen una sèrie sobre textos de Matthew Arnold - Dover Beach - escrites originalment per a quartet de corda i baríton, les Hermit Songs sobre textos anònims irlandesos del segle viii al segle xiii, i Knoxville: Summer of 1915, escrites per a la soprano Eleanor Steber i basades en un text autobiogràfic de James Agee: la introducció de la seua novel·la A Death in the Family. Barber posseïa una bona veu de baríton i va ser considerat un cantant professional. Va deixar algunes gravacions com a cantant, incloent-hi la seua pròpia Dover Beach.
La seua Sonata per a piano, Op. 26 (1949), una comanda de Richard Rodgers i Irving Berlin, va ser estrenada per Vladimir Horowitz. Va ser la primera obra per a piano d'un compositor nord-americà que va ser estrenada per un pianista de renom.
Barber també va compondre diverses òperes.[1]Vanessa, composta sobre un llibret de Gian Carlo Menotti (el seu company, tant professionalment com sentimentalment), va ser estrenada al Metropolitan Opera de Nova York. Va ser un èxit de crítica i de públic, i Barber va guanyar el Premi Pulitzer amb ella. Tanmateix, en l'estrena europea l'acollida va ser freda, i actualment no s'hi representa gaire, encara que als Estats Units continua sent popular.
Entre les seues obres purament orquestrals hi ha dues simfonies (la Primera Simfonia, de 1936 i la Segona Simfonia de 1944), l'obertura The School for Scandal (1932), tres assajos per a orquestra (1938, 1942 i 1978) i la darrera Fadograph on a Yestern Scene (1973). També va compondre algunes grans obres per a cor, incloent-hi Prayers of Kierkegaard (1954), basada en els escrits del filòsof existencialista danès Søren Kierkegaard i The Lovers (1971). A més de la sonata, entre les seues obres per a piano destaquen Excursions Op. 20, Three Sketches, Souvenirs, i altres obres.
