Stabat Mater és una seqüència gregorianallatina utilitzada dins l'església catòlica del segle xiii dedicada a Maria i atribuïda a Jacopone da Todi. El seu nom és l'abreviació del primer vers del poema, Stabat mater dolorosa («Estava la mare dolorosa»). El tema de l'himne, un dels poemes conservats més impactants de la literatura llatina medieval, és una meditació sobre el patiment de Maria, mare de Jesús, durant la crucifixió, patiment que representa l'advocació mariana de la Dolorosa. L'Stabat Mater està associat especialment amb les estacions del Via Crucis; quan es resen les estacions en públic, és a dir, en església o en processó a l'aire lliure, és costum cantar estrofes d'aquest himne mentre els fidels caminen d'una estació a l'altra.
A banda de les versions musicals gregorianes en la forma habitual de seqüència, el text del poema ha estat musicat per molts compositors al llarg dels segles.
Història
Malgrat que la seva autoria no és clara -a més de l'atribució a Jacopone da Todi (mort el 1306) també s'ha atribuït al Papa Innocenci III (†1216). En tot cas, sí que és clar que el seu estil melòdic és el propi del cant gregorià del segle xiii.
En el seu origen va aparèixer en fonts documentals vinculades als franciscans, coincidint amb un moment de gran devoció franciscana per Crist crucificat. Vers el 1388 es troba en ús entre els flagel·lants i vers el 1399 entre els heretgesprovençals anomenats albats. En tot cas, al tombant de segle, el seu ús ja era molt estès.
El Concili de Trento la va eliminar de la litúrgia, i no va ser fins a l'any 1727 en què el papa Benet XIII la va reintroduir en el Breviari com a seqüència per a la festa de la Mare de Déu dels Dolors, el divendres abans del diumenge de Rams. S'interpretava fragmentada en tres parts: les cinc primeres estrofes a les vespres, les dues següents a matines i la resta a laudes. És molt probable que la melodia que avui en dia apareix al Liber Usualis adoptés aquesta forma precisa al segle xviii, partint això sí, de molts elements que es remunten al segle xiii. Això és degut al fet que originalment no fou concebut com a seqüència sinó com a himne, però, de fet, té la versificació que més tard demanaren les seqüències.
A partir de les reformes portades a terme per Pius XII va passar a la Festa de la Mare de Déu dels Dolors, del 15 de setembre.
Contingut i estructura
El text, que es basa en la profecia de Simeó -que entra al temple en la circumcisió de Jesús (Lluc, 2,35)- esdevé una invitació, d'una gran intensitat, èpica i lírica a la vegada, a compartir el sofriment de la Mare de Déu (que a la vegada comparteix el de Jesús), que el poeta expressa de forma magistral. El seu missatge més profund vol ser el lligam emocional que neix a la Mare de Déu i a tots els cristians per la mort de Crist.
Les primeres estrofes (1 a 4) contenen, sobretot, la descripció de la Mare de Déu al peu de la creu; els temes següents es podrien concretar en (estrofes 5 a 8) la compassió del cristià, (9 a 15) el fet de compartir el sofriment de la Mare de Déu, i (16 a 20) el sofriment com a salvació.
La intensitat del text, i la sonoritat planyívola de la melodia i dels ritmes i la rima llatins van assegurar-ne no sols la pervivència de la seva forma gregoriana al llarg dels segles sinó també l'aparició d'un gran nombre de musicalitzacions polifòniques, sovint amb acompanyament instrumental, construïdes segons l'estil musical predominant en cada moment.
Consta de 20 estrofes, de tres versos cada una, i que s'agrupen de dues en dues. Cada estrofa té una estructura de 4 peus trocaics, 4 peus trocaics i 3 peus trocaics (7a 7a 5b seguint la mètrica comptada a la manera catalana), de manera que a cada dues, l'estructura mètrica i de rima és 7a 7a 5b 7c 7c 5b. El ritme és clarament trocaic.
Des del 1490 fins a l'actualitat es comptabilitzen més de 500 versions musicals d'aquest text, a càrrec d'autors a voltes força coneguts, i alguns d'ells fins i tot amb més d'una versió.
Pel que fa als efectius sonors que contemplen, hi ha versions per a un o més solistes, versions per a cor, i versions amb cor i solistes. Igualment, hi ha versions a cappella i versions amb acompanyament instrumental, ja sigui a càrrec d'un o pocs instruments o fins i tot una orquestra.
Pel que fa a l'estructura que adopten aquestes composicions musicals, algunes es presenten com una composició seguida, sense interrupcions, per a la totalitat del text, mentre que altres el fragmenten, sempre atenent a l'estructura estròfica i al sentit del text, en fragments musicals de característiques ben diferenciades, segons la tècnica denominada "missa - oratori". Aquesta tècnica es va posar de moda en el barroc i és la que han aplicat la majoria de versions musicals de l'Stabat Mater de llavors ençà.
A Catalunya, el coneixement dels arxius musicals revela que, durant un període molt llarg entre els segles xviii i xix, molts centres religiosos interpretaven sovint aquesta seqüència, amb les seves respectives capelles. Durant bona part de la segona meitat del segle xviii va ser el de Pergolesi el més interpretat arreu de Catalunya, fins que a principis de la dècada de 1780 va ser desplaçat pel de Haydn. Si el primer contemplava dues veus solistes (soprano i contralt) el segon era per a cor a quatre veus, solistes i orquestra, amb corda i vent. Per això, després que hagués arribat a Catalunya la versió de Haydn, Josep Fàbrega va fer un arranjament del de Pergolesi emulant els efectius sonors del de Haydn. Al segle xix, va ser el de Rossini el que es va difondre arreu amb gran èxit.
Entre els compositors actuals catalans que han posat música a l'Stabat Mater hi ha Salvador Brotons, que ho feu el 1997.[3][4]
Més enllà de la música clàssica, el grup francès de Black MetalAnorexia Nervosa té una cançó que porta per títol «Stabat Mater Dolorosa», però el seu text, en anglès i alguns fragments en llatí i francès, no té cap relació amb el motiu religiós, més enllà de citar-ne un o dos versos.[5][6]
Referències
↑Versió de l’Analecta hymnica mediiaevi 1886-1922, 55 vols, A consolidation of the history and texts of hymns of the Catholic Church 500 - 1400, vol. 54, p.312, difereix en algunes estrofes de la versió actualment més utilitzada [1]Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine.
