Share to: share facebook share twitter share wa share telegram print page

Test químic

En química, un test químic és un procediment qualitatiu o quantitatiu dissenyat per quantificar o provar l'existència d'un compost químic o un grup químic amb l'ajuda d'un reactiu específic.

Propòsit

Les proves químiques poden tenir molts de propòsits, com ara:

  • Determinar, o verificar que es compleixen els requisits d'una especificació, un reglament o un contracte.
  • Decidir si un nou programa de desenvolupament de productes està anant en la direcció correcta: Demostrar una prova de concepte.
  • Demostrar la utilitat d'una patent proposta.
  • Determinar les interaccions d'una mostra amb altres substàncies conegudes.
  • Determinar la composició d'una mostra.
  • Proporcionar dades tècniques estandarditzades per a altres proves científiques, mediques i d'avaluació de la qualitat.
  • Avaluar la idoneïtat per a l'ús final.
  • Proporcionar una base per a la comunicació tècnica.
  • Proporcionar un mitjà tècnic de comparació de diverses opcions.
  • Proporcionar proves en procediments judicials.

Proves bioquímiques

  • Clinistrips, prova d'anàlisi quantitatiu del sucre en l'orina.
  • Les proves d'assaig Kastle-Meyer per detectar la presència de sang.[1]
  • Les proves de salicitat són una categoria d'anàlisis de fàrmacs que se centren en la detecció d'acid acetilsalicílic.
  • La tinció amb iode per detectar midó.[2]
  • Les proves de detecció de Van Slyke per aminoàcids específics.[3][4]
  • La prova de Zimmerman per detectar cetoesteroides.[5][6]
  • La prova de Seliwanoff per diferenciar entre aldosa i sucres cetosa.
  • La prova de lípids: s'afegeix etanol a la mostra, i després d'agitar; s'afegir aigua a la solució, i s'agita de nou. Si el greix hi és present, el producte es torna blanquinós.
  • La prova de Sakaguchi detecta la presència d'arginina en proteïnes.[7]
  • La reacció Hopkins Cole detecta la presència de triptòfan en proteïnes.[8][9]
  • La reacció 'nitroprusside' per la detectar la presència de grups tiol lliures de cisteïna en proteïnes.
  • La reacció Sullivan detecta la presència de cisteïna i cistina en les proteïnes.
  • La reacció Creditors-Rosenheim detecta la presència de triptòfan en proteïnes.
  • La reacció Pauly per detectar la presència de la tirosina o histidina en proteïnes.
  • La prova de Heller per detectar la presència d'albúmina en l'orina.
  • La racció de Gmelin detecta la presència de pigments biliars en l'orina.
  • La prova de fenc per detectar la presència de pigments biliars en orina.

Reducció de sucres

  • La prova de Barfoed detecta la reducció de polisacàrids o disacàrids.
  • La reacció de Benedict detecta la reducció de sucres o aldehids.
  • La solució de Fehling per detectar sucres reductors o aldehids, similar a la reacció de Benedict.
  • La reacció de Molisch per detectar carbohidrats.
  • La prova de Nylander per detectar sucres reductors.
  • La prova de furfaral ràpid, per distingir entre glucosa i fructosa.

Proteïnes i polipèptids

  • Les proves d'assaig d'àcids bicinconinic per detectar proteïnes.
  • Proves amb reactiu de Biuret per detectar proteïnes i polipèptids.
  • L'assaig Bradford mesura proteïnes quantitativament.
  • L'amilasa Phadebas per determinar l'activitat d'alfa-amilasa.

Proves orgàniques

  • Les proves d'assaig de Griess per detectar els compostos de nitrats orgànics.
  • Les proves de Reacció de l'haloform per detectar la presència de cetones de metil, o compostos que poden ser oxidats a metil cetones.
  • La prova Schiff detecta aldehids.
  • Les proves de Tollens per detectar aldehids.
  • Els assaig de Zeisel per a la determinació de la presència d'èsters o èters.
  • El reactiu de Lucas es fa servir per diferenciar entre alcohols primaris, secundaris i terciaris.
  • La prova del brom es fa servir per determinar la presència d'insaturacions o fenols.

Proves inorgàniques

  • Les proves amb clorur de bari per detectar sulfats.
  • Les proves d'assaig de Beilstein per determinar halogenurs quantitativament.
  • Les proves d'assaig bòrax per detetctar la presència de certs metalls.
  • El mètode Carius per mesurar halògens halurs quantitativament.
  • Els assajos a la flama per detectar ions metàl·lics.
  • Les proves d'assaig Gilman per a la presència d'un reactiu de Grignard.
  • El mètode Kjeldahl determina quantitativament la presència de nitrogen.
  • El reactiu de Nessler per detectar la presència d'amoníac.
  • La ninhidrina es fa servir per detectar l'amoníac i amines primàries.
  • La prova del fosfat per determinar la presència de fosfat.
  • Les proves de fusió de sodi per provar la presència de nitrogen, sofre i halurs en una mostra.
  • Les proves de determinació de Zerewitinoff per a qualsevol hidrogen àcid.
  • La prova d'Oddy per detectar àcids, aldehids i sulfurs.
  • Les proves d'assaig de Ginzberg per detetctar la presència d'àcid clorhídric.
  • Les proves d'assaig de Kelling per detectar la presència d'àcid làctic.

Referències

  1. ↑ Historia de les proves Kastle–Meyer: L'any 1901, Joseph Hoeing Kastle i Oliver March Shedd als EUA van observar que el material biològic podia causar l'oxidació de fenolftalina a fenolftaleïnaen solucions lleugerament bàsiques. [Vegeu: Joseph H. Kastle and Oliver March Shedd (1901) "Phenolphthalin as a reagent for the oxidizing ferments," American Chemical Journal, 26 (6) : 526–539.] L'any 1903, Erich Meyer, a Alemanya, va observar que els glòbuls vermells també poden causar la reacció d'oxidació. [Vegeu: Erich Meyer (1903) "Beiträge zur Leukocytenfrage. Fermente der Leukocyten" [Contributions on the leukocyte question. Enzymes of the leukocytes], Münchener Medizinische Wochenschrift, 50 (35) : 1489–1493; vegeu especialment pp. 1492-1493.] L'any 1906, Kastle i Amoss van observar que l'hemoglobina de la sang era l'agent que causava la reacció [Vegeu: Joseph H. Kastle and Harold Lindsay Amoss, Variations in the Peroxidase Activity of the Blood in Health and Disease. US. Hygienic Laboratory Bulletin No. 31. (Washington, D.C.: U.S. Public Health and Marine Hospital Service, U.S. Gov't. Printing Office, 1906).] L'any 1909, Kastle va observar que el test era sensible a mostres de sang molt diluïdes. [Vegeu: Joseph H. Kastle, Chemical Tests for Blood. U.S. Hygienic Laboratory Bulletin No. 51. (Washington, D.C.: U.S. Public Health and Marine Hospital Service, U.S. Gov't. Printing Office, 1909).] Però, l'any 1908, Pozzi-Escot va observar que el test produïa falsos positius en resposta a un cert nombre de substàncies diferents a la sang. [Vegeu: Marius Emmanuel Pozzi-Escot (1908) "Emploi de la phénolphtaline comme réactif du sang [Use of phenolphthalin as a reagent for blood]," Bulletin des Sociétés Chimiques Belges, 22 (11) : 415–416.] Per a més detalls sobre la història del test Kastle–Meyer, vegeu: Robert E. Gaensslen, Sourcebook in Forensic Serology, Immunology, and Biochemistry (1989 edition) (Washington, D.C.: National Institute of Justice, U.S. Department of Justice, 1983), pages 103–105. Available on-line.
  2. ↑ «Iodine Test for Starch». [Consulta: 1r desembre 2015].
  3. ↑ Donald D. van Slyke (1910) "Eine Methode zur quantitativen Bestimmung der aliphatischen Aminogruppen; einige Anwenungen derselben in der Chemi der Proteine, des Harns und der Enzyme" (A method for the quantitative determination of aliphatic amino groups: some applications of it in the chemistry of proteins, urine, and enzymes), Berichte der Deutschen Chemischen Gesellschaft, 43 : 3170-3181.
  4. ↑ Hussey, A. S.; Maurer, J. E. «Modified Van Slyke Method for Microquantitative Determination of Aliphatic Amino Groups». Analytical Chemistry, 24, 10, 01-10-1952, pàg. 1642–1644. DOI: 10.1021/ac60070a043. ISSN: 0003-2700.
  5. ↑ «Electronic structure of [n.1.1]propellanes. PE (photoelectron) spectroscopic investigations». J. Org. Chem., 55, 2, 1990, pàg. 633–636. DOI: 10.1021/jo00289a044.
  6. ↑ Haskins, Arthur L.; Sherman, Alfred I.; Allen, Willard M. «Paper Chromatographic Separation and Ultraviolet Analysis of Commercially Prepared Progesterone». The Journal of Biological Chemistry, 182, 1, 1950, pàg. 429–438.
  7. ↑ Sakaguchi, S «Über eine neue Farbenreaktion von protein und arginin». J. Biochem. (Tokyo), 5, 1925, p. 25-31.
  8. ↑ R.A. Joshi. Question Bank of Biochemistry. New Age International, 2006, p. 64. ISBN 978-81-224-1736-4. 
  9. ↑ Debajyoti Das. Biochemistry. Academic Publishers, 1980, p. 56. ISBN 978-93-80599-17-5. 
Kembali kehalaman sebelumnya