The Smashing Pumpkins

The Smashing Pumpkins
	; (2007)
Dades
Tipus	grup de rock
Història
Creació	1988, Chicago
Activitat
Activitat	1988 – 2000
Segell discogràfic	Caroline Records ; Virgin Records
Gènere	Rock alternatiu, shoegazing i metal alternatiu
Influències	Pink Floyd
Format per	Billy Corgan (1988–2000); Jimmy Chamberlin (1988–1996); James Iha (1988–2000); D'arcy Wretzky (1988–1999); Melissa Auf der Maur (1999–2000); Jimmy Chamberlin (1999–2000); Jimmy Chamberlin (2006–2009); Billy Corgan (2006–cap valor); Jeff Schroeder (2007–cap valor); Mike Byrne (2009–2014); Nicole Fiorentino (2010–2014); Jimmy Chamberlin (2015–2016); Kiki Wong (en) (2024–)
Altres
	Premis (1996) Grammy Award for Best Hard Rock Performance (en) , per l'obra Bullet with Butterfly Wings; (1996) MTV Video Music Award al vídeo de l'any; (1996) MTV Video Music Award als millor efectes visuals ;
Lloc web	smashingpumpkins.com

The Smashing Pumpkins (nascut a Chicago, 1988) és un grup musical de rock indie i alternatiu. Dissolts el 2000, el grup es va reunir al 2006 però sense dos dels membres originals (la baixista D'Arcy Wretzky i el guitarra James Iha, que van ser substituïts per Ginger Reyes i Jeff Schroeder respectivament). El 2007 van publicar un nou àlbum, 'Zeitgeist'.^[1]^[2] Grup format originalment per: Billy Corgan (veu i guitarra), James Iha (guitarra i veu), D'arcy Wretzky (baix) i Jimmy Chamberlin (bateria). Després (en diferents etapes) s'incorporarien Melissa Auf der Maur (baix), Ginger Reyes (baix) i Jeff Schroeder (guitarra).^[3]

Biografia

El 1988, Billy Corgan va fundar juntament amb James Iha un projecte anomenat The Smashing Pumpkins. El primer concert amb aquest nom va ser el 9 de juliol de 1988 a un local anomenat Chicago 21.^[4]^[5] Temps després ingressa a l'alineació la baixista D'Arcy Wretzky, a qui Corgan va conèixer després d'una discussió després d'un concert de Donen Reed Network. Amb ella es dona el primer recital - considerat el primer i oficial - el 10 d'agost de 1988 al club Avalon.^[6]^[7]

Jimmy Chamberlin és inclòs per petició de Joe Shanahan, propietari de Cabaret Metro, qui els va invitar a tocar només si inclouen a un bateria. Així, el 5 d'octubre de 1988 donen el primer recital amb formació completa.

En maig de 1991 es va publicar Gish, el primer àlbum del grup, produït per Butch Vig (productor de prestigi que s'encarregaria per exemple, de produir poc més tard el Nevermind de Nirvana). La discogràfica Caroline/Virgin va vendre'n més de 400.000 còpies. El 27 de juliol de 1993 apareix el segon disc, Siamese Dream, que va sobrepassar amb escreix el milió de còpies als EUA i va suposar el reconeixement mundial, amb hits com Today, Disarm o Cherub Rock.^[8]^[9]^[10]

Durant el 1994 va aparèixer Vieuphoria, vídeo compilatori d'actuacions en directe i rareses, juntament amb ell també va aparèixer Earphoria, disc que recull versions en directe i algunes rareses. Per a mantenir l'expectació, l'octubre del mateix any es va publicar Pisces Iscariot, una col·lecció de cares-b i cançons inèdites.

El 24 d'octubre de 1995 es va publicar Mellon Collie and The Infinite Sadness, un dels discos dobles més venuts de la història. En total 28 cançons de les quals es pot destacar els seus singles: 1979, Bullet with butterfly wings, Tonight, Tonight i Thirty-Three. Al 1996 l'àlbum va continuar recollint èxits, fins que al juliol Jonathan Melvoin, teclista de gira, va patir una sobredosi d'heroïna i alcohol en un hotel de Manhattan junt amb Jimmy. Melvoin va morir i el bateria va ser expulsat del grup.^[11]

El 26 de novembre de 1996 es va publicar The Aeroplane Flies High, caixa compilatòria de singles. Després d'una època d'experimentació en projectes solitaris (sobretot per part de James Iha, que va treure un disc en solitari), el 2 de juny de 1998 es va publicar Adore, disc de poca acceptació entre la crítica i el públic.

El 1999, Jimmy Chamberlin es reintegra a la banda. Però novament el quartet es trenca, ja que d'Arcy va abandonar la banda el setembre del mateix any. En reemplaçament va ingressar Melissa Auf der Maur, baixista de Hole.^[12]

El 29 de febrer de 2000 es va publicar Machina / The Machines of God. El disc ix a la venda amb excel·lents crítiques, més accessible que el seu antecessor, i entra en els Billboard al lloc núm.3. Però al cap de poc s'enfonsa en les llistes, venent menys que Adore.^[13]^[14] El 23 de maig, Corgan va anunciar al ràdio KROQ la separació definitiva de la banda, després d'una gira de comiat.^[15]

El setembre de 2000 es va llançar Machina II: The Friends and Enemies Of Modern Music, segona part del disc previ. Aquest es distribueix només gratuïtament per internet davant la negativa de Virgin Records per publicar-lo. L'últim concert va tenir lloc novament en Metro Cabaret. Quasi tretze anys d'història finalitzen el 2 de desembre de 2000.

Billy Corgan i Jimmy Chamberlin, els dos puntals del grup, van fundar el 2001 Zwan amb tres músics més. Van publicar un disc de poc èxit, Mary Star Of The Sea, i el 2003 Billy Corgan va dissoldre el grup. El 2005 Corgan va publicar un disc en solitari TheFutureEmbrace, que tampoc fou exitós.

Després del seu primer treball en solitari, va expressar en diversos comunicats a la premsa la seva intenció de reunir novament al grup. Aquest fet va esdevenir-se a finals de 2006, quan juntament amb el bateria Jimmy Chamberlin i dos nous membres, Ginger Reyes (baixista) i Jeff Schroeder (en substitució de D'arcy i de James Iha) van gravar el que seria setè disc del grup: 'Zeitgeist', que va comptar amb la producció de Roy Thomas Baker (productor habitual de Queen). Els Smashing Pumpkins van iniciar aleshores una gira que els va portar a Barcelona dins del "Primavera Sound" (maig del 2007).

El 2006, Corgan i Chamberlin es van tornar a reunir per gravar un nou àlbum de Smashing Pumpkins, Zeitgeist. Després de girar durant el 2007 i el 2008 amb una formació que inclou el nou guitarrista Jeff Schroeder, Chamberlin va deixar la banda a principis de 2009. Més tard aquell any, Corgan va començar una nova sèrie d'enregistraments amb una formació rotativa de músics titulada Teargarden by Kaleidyscope, que va incloure el llançament de singles sols, EPs recopilatoris i dos àlbums complets que també entraven dins de l'abast del projecte: Oceania el 2012 i Monuments to an Elegy el 2014. Chamberlin i Iha es van incorporar oficialment a la banda el febrer de 2018. La formació reunida va llançar l'àlbum Shiny and Oh So Bright, Vol. 1 / LP: No Past. No Future. No Sun al novembre del 2018 i Cyr al novembre del 2020.

Discografia

Discs oficials

Gish, 1991
Siamese Dream, 1993
Mellon Collie and The Infinite Sadness, 1995
Adore, 1998
Machina: The Machines of God , 2000
Machina II: The Friends and Enemies Of Modern Music, 2000
Zeitgeist, 2007
Teargarden by Kaleidyscope, 2009-2015 (Oceania, 2012, Monuments to an Elegy, 2014)
Shiny and Oh So Bright, Vol. 1 / LP: No Past. No Future. No Sun., 2018
Cyr, 2020
Atum: A Rock Opera in Three Acts, 2023

Recopilatoris i caixes

Vídeos

Vieuphoria, 1994
Greatest Hits Video Collection 1988-2000, 2001
If All Goes Wrong, 2008
Oceania: Live in NYC, 2013

CD singles

I Am One (Limited Potential version), 1990
Tristessa (Sub Pop version), 1990
Siva, 1991
Rhinoceros, 1991
I Am One, 1992
Cherub Rock, 1993
Cherub Rock (7" Version), 1993
Today (7" Version), 1993
Today, 1993
Disarm (Smile), 1994
Disarm (Heart), 1994
Disarm (7" Version), 1994
Rocket (7" Version), 1994
Bullet With Butterfly Wings, 1995
1979, 1996
1979 Mixes, 1996
Zero, 1996
Tonight, Tonight, 1996
Thirty-Three, 1996
The End Is the Beginning Is the End, 1997
Ava Adore, 1998
Perfect, 1998
Perfect, Pt. 1, 1998
Perfect, Pt. 2, 1998
The Everlasting Gaze, 1999
Stand Inside Your Love, 2000
Try, Try, Try, 2000
Untitled, 2001
Tarantula, 2007
That's the Way (My Love Is), 2007
G.L.O.W., 2008
Freak, 2010
Owata, 2011
The Celestials, 2012
Panopticon, 2012
Being Beige, 2014
One and All, 2014
Drum + Fife, 2014
Solara, 2018
Silvery Sometimes (Ghosts), 2018
Knights of Malta, 2018

EP

Lull, 1991
Peel Sessions, 1992
Still Becoming Apart, 2000
American Gothic, 2008

Singles promocionals

Drown, 1992
Landslide, 1994
Muzzle, 1996
Eye, 1997
Crestfallen, 1998
Daphne Descends (només a França), 1998
Summer, 1998
To Sheila, 1999
Heavy Metal Machine, 2000
I of the Mourning, 2000
Doomsday Clock, 2007
A Song for a Son, 2009
Widow Wake My Mind, 2010
Astral Planes, 2010
The Fellowship, 2010

EPs promocionals

The Smashing Pumpkins 1991-1998, 2000
Still Becoming Apart, 2000

Recopilatoris

Light Into Dark, 1989 (My Dahlia y Sun)
20 explosive dynamic super smash hit explosions!, 1991 (Jackie Blue)
Afternoon Delight, 1992 (La Dolly Vita)
No Toys For O.J., 1993 (Rudolph The Red-Nosed Reindeer)
Best Of Grunge Rock, 1993 (Bury Me)
No Alternative, 1993 (Glynis)
The Radio 1 FM Sessions Volume 2, 1995 (Siva)
Sweet Relief II , 1996 (Sad Peter Pan)
ONXRT: Live from the Archives, Vol. 3, 1996 (Rocket)
A Very Special Christmas 3, 1997 (Christmastime)
1997 Grammy Nominees, 1997 (1979)
First Generation: Virgin 25 Years, 1998 (Cherub Rock)

Entre parèntesis les cançons amb què participaren.

Bandes sonores

Singles, 1992 ("Drown")
Lost Highway, 1997 ("Eye")
Batman & Robin, 1997 ("The End Is the Beginning Is the End" i "The Beginning Is The End Is The Beginning")
Not Another Teen Movie, 2001 ("Never Let Me Down Again")

Entre parèntesis les cançons amb què participaren.

Tributs

For The Masses: An Album of Depeche Mode Songs , 1994 ("Never Let Me Down Again")

Entre parèntesis les cançons amb què participaren.

Discs no oficials

Pumpkin Seeds, 1993
Mashed Potatoes, 1994
Unplugged: 100% Pure Acoustic Performances, 1994
Versions, 1994
3 Feet High, 1994
Sorrow and Pity, 1995
Mellon Collie and The Infinite Sadness - Demos 1, 1996
666, 1996
The Cutting Edge, 1998
Billy's Gravity Demos, Vol. 1, 2000
Mellon Collie and The Infinite Sadness - Demos 2, 2000
Adore Demos, 2000

Guardons

Nominiacions

1994: Grammy al millor àlbum de música alternativa
1997: Grammy al millor àlbum de música alternativa
1999: Grammy al millor àlbum de música alternativa

Referències

↑ Eliscu, Jenny «Pumpkin Pugilism». New York, 33, 17, 01-05-2000, pàg. 122.
↑ William Shaw «Appetite for Destruction». Details, 12-1993.
↑ William E. Watson and Eugene J. Halus, Jr. «Irish Americans: The History and Culture of a People». ABC-CLIO.
↑ Michael Goldberg. «Smashing Pumpkin D'Arcy Dares To Be Happy». Addicted to Noise. [Consulta: 4 març 2012].
↑ Greer, Jim «Billy, Don't Be a Hero». Spin. Bob Guccione, Jr. [Nova York], 11-1993 [Consulta: 18 agost 2015].
↑ «From Fighting to Smashing». The Washington Post, 19-11-1993.
↑ «Jimmy Chamberlin [interview]». Modern Drummer, 1-1994.
↑ Azerrad, Michael. "Smashing Pumpkins' Sudden Impact", Rolling Stone. October 1, 1993.
↑ Chamberlin, Jimmy; Corgan, Billy (interview subjects). Inside the Zeitgeist (Reprise Records, 2007).
↑ Kelly, Christina. "Smashing Pumpkins-The Multi-Platinum Band is over the infighting but can the harmony last?" US Magazine, December 1, 1995.
↑ Errico, Marcus. «Smashing Pumpkins Drum Out Jimmy Chamberlin». Eonline.com, 17-07-1996. Arxivat de l'original el 2012-10-17. [Consulta: 18 desembre 2011].
↑ «D'Arcy Exits Smashing Pumpkins». Billboard, 10-09-1999. Arxivat de l'original el 24 de juliol 2012. [Consulta: 7 febrer 2007].
↑ Tarlach, Gemma «Once-Sizzling Bands Grapple with Fading Fame». Milwaukee Journal Sentinel, 11-04-2000 [Consulta: 27 setembre 2006]. Arxivat 2007-09-29 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2007-09-29. [Consulta: 3 maig 2017].
↑ «Gold and Platinum Database Search». Recording Industry Association of America (RIAA.com). Arxivat de l'original el 2 setembre 2006. [Consulta: 27 setembre 2006].
↑ ; Jonathan Cohen«Corgan: Smashing Pumpkins To Break Up». Billboard, 24-05-2000. Arxivat de l'original el 2007-09-29. [Consulta: 4 maig 2006].